https://senseseny.blogspot.com/2026/07/prohiba-los-homenajes-al-asesino-lluis.html
26 de jul. 2026
25 de jul. 2026
23 de jul. 2026
Treure el que sobra
"La mejor novela mejora si la cortas." Pere Gimferrer.
La frase la cita Poldo Pomés en una entrevista (La Vanguarddia, 5/5/2026). En la mateixa entrevista, Pomés diu: "Muñoz Molina se alegra de haber obedecido cuando Gimferrer le aconsejó, sobre una novela: '¡Quita cincuenta páginas!'"
No hi ha cap perill que algun dia intenti escriure una novel.la. Ni m'atrau la idea, ni tinc la capacitat per escriure-la. En absolut. Si pretengués escriure una novel.la seria un disbarat: el fracàs estaria assegurat. D'altra banda, com que no soc lector de novel.les, perquè és un tipus de lectures que en general no m'atrauen (llevat d'alguna excepció), encara és més petit el perill que intenti fer el ridícul escrivint-ne una. En resum, res de novel.les: "del que no entenguis, no en compris ni en venguis".
En canvi, considero que puc escriure un text curt, d'un foli, mínimament endreçat, que el resultat no grinyoli. Això ho puc fer, i amb força facilitat. I amb més esforç, també puc escriure un grapat de textos d'aquest tipus, sobre diferents aspectes d'un mateix tema, i després mirar que, en conjunt, tinguin una unitat.
El cas és que, encara que no escrigui novel.les, davant d'un text curt, com els que acostumo a escriure, també procuro tenir presents, perquè m'agraden, els consells de Pere Gimferrer. Que considero que es poden resumir així: "Tot el que no suma, resta".
Fins a quin punt aconsegueixo aquest objectiu? Fins a quin punt soc capaç de retallar i simplificar tot el que fa falta sempre que convé? És clar, no soc la persona més adequada per fer aquesta autovaloració.
Mira, de vegades vols dibuixar un gat, i et surt una patata. I amb els textos, igual. De vegades, aquestes coses passen. Ho dic per pròpia experiència, perquè, per exemple, en relació amb els dibuixos, resulta que també he dibuixat molt. I de vegades, volent dibuixar altres coses, m'han acabat sortint patates.
De moltes patates, moniatos, bunyols, etc., n'he sigut conscient. D'altres (suposo que molts), dono per fet que no me n'he adonat.
Vethoaquí: dibuixos, textos, intents, patates...
20 de jul. 2026
19 de jul. 2026
El dilluns recordo
El dilluns recordo què va passar diumenge.
El dimarts, el record potser és una mica diferent.
El dimecres potser un altre.
Dijous, ves a saber.
Divendres i dissabte...
Què va passar realment diumenge?
Diumenge va passar el que va passar.
(diumenge, l'any passat, quan fos)
Quan els fets han passat, després,
només hi ha records.
De vegades fiables,
altres vegades tramposos.
Encara més tramposos, i enganyosos,
si defugim plantejar-nos això:
que, de vegades, els records
poden ser tramposos i enganyosos.
18 de jul. 2026
16 de jul. 2026
Sobre els records i les memòries
Si dic que el meu record sobre una conversa de fa temps, relativa a uns fets que jo no vaig presenciar però l'altra persona sí, no tindria sentit que qüestionés el record de l'altra persona sobre aquells fets, però sí que puc discrepar sobre el contingut de la conversa compartida temps enrere. Perquè els seus i els meus records "de la conversa", en principi, no tenen per què ser més fiables els uns que els altres. Són això, records, i com a tals, eventualment inestables. Tant els seus com els meus.
Fa poc em vaig trobar en una situació d'aquest tipus, i l'altra persona, amb uns records diferents, afirmava que no era possible que una vegada m'hagués dit el que jo recordava, perquè els fets sobre els quals ella parlava jo no els havia viscut, no n'havia sigut testimoni i, en canvi, ella sí.
Des del meu punt de vista, òbviament diferent del seu, hi havia dos records discrepants. Sobre una conversa anterior, no sobre els fets motiu de la conversa. Dos records que, en principi, tenien la mateixa possibilitat de ser versemblants, creïbles: ni jo ni l'altra persona podíem demostrar que el nostre record d'aquella conversa fos més vàlid que l'altre.
Per descomptat, tinc assumit (i comprovat) que els meus records, tots, en general, poden haver-se distorsionat, o es poden haver alterat tant que ja no tinguin cap relació amb la realitat. O que poden ser pures invencions (inconscients). Sempre ho he acceptat. Però precisament perquè ho accepto amb tanta naturalitat, pel mateix motiu, també contemplo que les altres persones poden ser, com jo, víctimes de records poc o gens fiables.
Encara més: penso que a altres persones, això, fins i tot els pot passar amb més facilitat (prendre per bons continguts de records distorsionats o inventats). Perquè molta gent no ha fet aquest tipus de reflexions i, al no haver-les fet, és una mica més fàcil que puguin ser víctimes de les males passades de la seva memòria. I la memòria, de fer males passades en sap molt, sobretot si no vigiles.
De tota manera, a aquesta persona li vaig donar la raó. Em va semblar la millor opció. D'una banda, perquè intentar explicar-li el que he explicat crec que hauria servit de poc, o de no res. I d'una altra, la més important en aquest cas, és que, de vegades, segurament és millor reconèixer que t'has equivocat (encara que no ho pensis) que arriscar-te a perdre una amistat.
Al capdavall, és molt senzill. En aquests casos, es tracta de valorar el que més t'interessa: si tenir la raó, o conservar l'amistat.
5 de jul. 2026
Al regar els geranis
Al regar els geranis,
cauen unes gotes a terra.
Fa sol, ja no hi són.
Les gotes,
efímeres elles
com nosaltres.
4 de jul. 2026
Cinc costelles
Jugant a futbol t'has trencat cinc costelles
(o te les han trencat:
com que ets discret,
no ho has concretat).
A les teves edats, ja hauries de saber
que això de jugar a futbol és una activitat de risc.
I que si el que vols és fer esport,
si prefereixes conservar la integritat
és més apropiat
que et dediquis al dominó o al parxís.
3 de jul. 2026
Ahir potser deia negre
Ahir potser deia negre,
avui potser dic blanc.
Demà... potser diré blau?
No em preocupen molt,
els canvis de color:
verd, taronja, groc, violeta...
Perquè, amb el temps,
uns pensaments potser s'omplen de pols,
i uns altres alehores els substitueixen.
Amb les pluges, el sol i el vent,
potser uns colors es descoloreixen.
O passa que, algunes coses,
llavors les entenc d'una altra manera.
No sé si millor o pitjor:
diferent.
2 de jul. 2026
14 de juny 2026
Sobre el final de la vida
El Joan i una altra història semblant
Esa pestilente y dolorosa enfermedad
Viure envelleix
11 de juny 2026
29 de maig 2026
26 de maig 2026
21 de maig 2026
18 de maig 2026
Papers, memòries i maneres de viure
Segueixo amb el tema de fa uns dies (o "de sempre", recuperat de tant en tant de diferents maneres) sobre la correspondència guardada, i ara també, de manera més general, relacionant-lo amb qualsevol mena d'informació guardada. Una informació que, d'altra banda, des de fa bastants anys, en bona part ha anat passant del paper al format digital.
En relació amb aquesta "memòria externa" (totes les que no estan "a dins del cap"), de vegades també m'agrada pensar, preguntar-me, si podria viure sense cap d'aquestes memòries externalitzades. I aleshores penso que sí, perquè es pot viure de moltes maneres. De fet, al llarg de segles, la major part de la humanitat (tota, fins a la invenció de l'escriptura) ha viscut així: només amb la memòria "del cap", més la compartida amb la "d'altres caps". I sense problemes. I per descomptat, sense trobar a faltar aquestes noves memòries nostres, sense trobar-les a faltar perquè no pots trobar a faltar allò que no existeix (o que no saps que existeix).
Podria viure tal com he dit, sense aquestes memòries externes? Doncs crec que sí. I això que no m'oblido com sóc, qui sóc, amb la meva biografia, amb la meva vida de tantes lectures i escriptures, tan acostumat als papers escrits (i des de fa temps, als arxius digitals). Sí, em puc imaginar "baixant d'aquest tren" i vivint al marge d'aquest món que, ara, és tan i tan part de mi mateix. Aparentment imprescindible.
Fins i tot amb l'edat que tinc, m'ho puc imaginar. I sense dramatismes. Em puc imaginar "una altra vida" com la que dic. I imaginar-la bona. I és clar, dic imaginar perquè, d'altra banda, estic molt encaixonat, acostumat, al tipus de vida que faig ara (del qual, d'altra banda, en formen part diferents compromisos, aquest és un altre tema). És a dir, que aquestes "imaginacions" només poden tenir relació amb eventuals escenaris de remotíssima possibilitat de convertir-se en realitats.
Dit això, i després de subratllar un cop més "el detall" de l'edat, ¿per què em puc imaginar aquesta possibilitat, i alhora imaginar-la "sense cap inquietud especial"? Doncs, d'una banda, perquè quan era jove vaig conèixer gent que vivia gairebé del tot en aquesta "prehistòria", gent de vegades amb prou feines mínimament alfabetitzada, i alhora aïllada en llocs molt isolats, amb ben pocs contactes "amb la societat". No sé si eren feliços, perquè això no sé què vol dir (aquesta paraula em sembla que confon molt), però anaven fent, aparentment sense massa conflictes interns.
De fet, tot i el meu passat intensament urbà, llavors vaig canviar molt de vida i vaig viure durant uns anys una mica així, bastant "renaturalitzat". Aleshores, en la meva vida hi entrava poca informació, molt poca, a causa de la poca comunicació "amb persones". En general, durant aquells anys, parlava més amb alguns llibres que amb persones. Dic parlar amb els llibres perquè, malgrat el meu aïllament i solitud d'aquells anys, la lectura i l'escriptura no van deixar de ser importants en el meu dia a dia. Al marge d'eventuals pauses (de vegades més llargues, per un motiu o un altre), els papers no em quedaven mai massa lluny, ni mentalment ni físicament.
De vegades, enyoro aquella vida. La senzillesa d'aquells anys, la frugalitat, la despreocupació, la falta d'obligacions, aquell tenir tots els dies, totes les setmanes, per mirar com passaven els núvols (si n'hi havia), o per mirar com feinejaven les formigues, o per anar a recollir branques i branquillons per fer foc... Sense rellotge, sense calendari, sense ràdio, una ràdio que hauria hagut de ser de piles, perquè d'electricitat tampoc n'hi havia, i no la trobava a faltar. No hi havia tampoc aigua a casa, l'havia d'anar a buscar a una font, a uns tres-cents metres. No era cap incomoditat: "quan anava a buscar aigua anava a buscar aigua", i ja està. I així tot en general.
I alhora, també amb moltes estones per llegir. Ja ho he dit, la lectura no havia deixat de formar part de la meva vida. Per exemple, llavors, un dia una mica i un altre dia una altra mica, vaig anar llegint, saltant d'aquí cap allà, bona part dels deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Tot i viure amb molt pocs diners, em va agafar la cosa de comprar aquests deu volums. M'agradava anar llegint les definicions i explicacions.
Sí, de vegades enyoro aquella vida, en tants aspectes tan diferent de la d'ara. I gual de diferent de l'anterior, la de quan de petit i adolescent, vivia a casa dels pares... De vegades l'enyoro , aquell entremig "renaturalitzat". I alhora, sóc conscient que, ara, ja no seria capaç de viure d'aquella manera, perquè han passat molts i molts anys, i m'he envellit. I hi ha coses que només pots fer quan ets jove.
Vaja, que a banda d'aquest "principi de realitat" de l'edat, el cas és que, de vegades, enyoro aquella vida.
17 de maig 2026
Dedicacions
A banda de quedar amb persones amb problemes, i llegir llibres sobre persones amb problemes mentals, faig alguna cosa més? Doncs sí.
Per exemple, una part important del temps procuro dedicar-la a les rutines diàries amb la Lívia, la meva companya. Una altra part, a les meves passejades. O a alguna trobada amb amics "sense problemes". O als meus diferents entreteniments, com ara la lectura de llibres sobre altres temes. O a badar, a no fer res.
O a dibuixar (dibuixar sempre m'ha agradat). O a escriure (com ara). O a tafanejar els llibres vells que hi ha als punts de reciclatge. O a recollir roba del carrer (si em sembla que em pot servir). O a mirar els acudits gràfics publicats durant els anys de la República i la Guerra Civil (hi ha bones hemeroteques digitals). O a fer visites a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona.
O a altres coses que no explico, perquè unes avorririen i altres em sembla millor callar-les. El cas és que, en definitiva, faig força coses.
Coses més aviat heterogènies: fico el nas a molts llocs, perquè sempre al mateix lloc em cansa. Haig d'anar alternant, ara això ara allò, ara aquí ara allà... Suposo que el resultat, inevitable, és que tot ho faig a mitges. Però m'agrada el que faig, i la manera com ho faig, d'aquesta manera: a mitges, quarts, octaus o com sigui.
Entre les mitges, els quarts o els octaus, hi ha el temps dedicat a l'àmbit de la salut mental: converses, lectures, reflexions... Ara em costaria, imaginar la meva vida sense mirar de tant en tant el que es veu a través d'aquesta finestra. Em costaria, imaginar la meva vida sense passar estones a dins d'aquests espais de la salut mental, de vegades tan misteriosos, o incomprensibles, o dolorosos... O tot alhora.
15 de maig 2026
Al voltant de la salut mental
L'internat
Un altre internat
Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia
El cafè pendent
El primer que fem no és plorar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
