El Copis

Després d'una caminada de potser trenta quilòmetres sense veure una ànima, gairebé tota l'estona per una carena allunyada de qualsevol poble o masia, vaig baixar per un serrat i vaig arribar a la casa del Copis, un neorural (un "jipi", segons la gent del país) que havia conegut al mercat i que m'havia convidat a passar algun dia per casa seva.

Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.

Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.

Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.

La meva mare (el cementiri)

Després de morir el meu pare, la meva mare va agafar el costum de, molts dissabtes al matí, anar al cementiri on ell estava enterrat. No hi anava sola, s'enduia uns quants nets i netes. Amb el munt que en tenia, no li costava gaire arreplegar-ne mitja dotzena i omplir el cotxe. S'hi apuntaven entusiasmats, perquè anar al cementiri amb l'àvia era apassionant, tota una aventura.

Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".

Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.

L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...

Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.

Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.

La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.

La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.

El Cel

Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.

Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.

No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.

A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).

M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.

M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...

El meu pare

Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.

En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.

Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.

Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.

Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.

El 23F

En aquella època podia passar setmanes sense veure ningú. Sobretot si el dilluns no baixava al mercat, perquè plovia, o perquè a baix a la Conca hi havia tanta boira que feia mandra submergir-s'hi, o perquè senzillament no en tenia ganes, perquè no em venia de gust fer a peu els quinze quilòmetres d'anar-hi i els quinze de tornar-ne...

Els dilluns, al mercat, era el moment de posar-se al corrent de les novetats, tant de les xafarderies de la comarca com del que deien els diaris. En el meu cas això encara era més cert, ja que en les èpoques més solitàries entre mercat i mercat no tenia cap mena de contacte amb el món, ni una minsa radio, com les que els pastors sempre portaven al sarró.

Quan va passar allò del 23F es veu que es va escaure que devia saltar-me un parell o tres de mercats seguits. I quan hi vaig tornar a anar, es veu que la notícia ja no era tant d'actualitat. El cas és que, entre una cosa i una altra, llavors no me'n vaig assabentar, fins al cap de potser mig any, un bon dia, per casualitat.

Cases abandonades

Quan tombava pels pobles abandonats i tafanejava per les cases m'emocionava veure com havien quedat, més o menys deteriorades segons els casos, potser amb la teulada ja esfondrada, amb una cadira, un rentamans, una pastera o una gerra mig colgades per les runes... Quan hi començava a haver goteres, les teulades duraven poc, unes teulades que en alguns casos eren de lloses, grans i pesants, de mal remenar si no s'hi tenia experiència. En cedir les teulades, llavors començaven a esbadellar-se les parets: tot i ser de pedra, a l'estar rejuntades amb terra, quan la humitat hi començava a penetrar s'anaven estovant i inflant, obrint-se com magranes, i en un tres i no res s'enrunaven.

D'altres vegades eren cases encara en bon estat. Algun cop, com si n'haguessin marxat precipitadament. En una encara hi havia el llit parat, amb el coixí, els llençols i les mantes, com si qui n'havia marxat hi hagués de tornar al vespre: a la tauleta de nit hi havia quedat un got i la medicació.

M'agradava mirar els papers que de vegades hi havia escampats. Potser un quadern d'escola, algun full de diari doblegat i col.locat al cul d'un cisell, potser mig rosegat pels ratolins... M'encantava llegir aquells papers esgrogueïts. En el cas dels diaris, no per la curiositat de llegir coses passades, de fet no tenia la sensació d'estar llegint notícies de feia potser deu o vint anys, em semblava que podien ser ben bé del dia... En canvi, amb els quaderns d'escola, sí que tenia molt aquesta sensació del pas del temps.

Amb els diaris encara em passa ara una cosa semblant. No em preocupa massa la data, el fet que sigui del dia abans, o del més passat o de l'any passat... trobo que les notícies són si fa no fa les mateixes. El que m'agrada, de tant en tant, és llegir un diari amb atenció, totes les seccions, tant si les notícies són fresques com si tenen solera, incloent els anuncis, també els de lletra petita.

El Ciscu

Quan el Ciscu venia amb el ramat, durant les setmanes que s'estava per aquells tombants fèiem olla comuna. Ell hi posava tots els ingredients i jo la llenya i la companyia. Un tracte que a ell ja li anava bé, i a mi encara més.

Al vespre, al tornar de pasturar el bestiar, el que cuinava també era sempre ell, tot i que jo m'havia passat el dia badant i sense fer res d'això que en diuen "de profit". Cuinava ell perquè de mi, pel que fa als temes gastronòmics, no se'n fiava molla -ho deia així-, és a dir, gens ni mica. Feia bé. Amb més raó tenint presents els seus gustos, concrets, definits, no com els meus, més elàstics. Per exemple, mentre ell necessitava que una patata estigués exactament en el que considerava que era el seu punt just, jo me la podia menjar des de feta puré fins gairebé crua, i a sobre la mar de content.

De nit, amb el foc encès, començava la litúrgia gastronòmica. Cuinava a poc a poc, de forma meticulosa, metòdica. Un menjar que li agradava fer sovint era "la vianda". La recepta en aquest cas era senzilla: omplir l'olla amb tot el que hi hagués a l'abast, animal o vegetal, acabant de compactar l'olla amb arròs o pasta i, llavors, "per a rebaixar" -així ho deia ell-, afegir-hi una pastilla d'avecrem. El resultat era esplèndid, una olla que la giraves del revés i no en queia ni una gota de suc ni un gra d'arròs. Això sí, gustosa, bona, potent: fèiem tot el possible per a escurar-la, acabant sovint massa tips, esgotats, però contents d'haver assolit l'objectiu de ventilar-nos-la.

A ell aquells excessos no és que li convinguessin massa, objectivament el perjudicaven, però tenint en compte com ho assaboria, amb veritable delectació, suposo que la cosa quedava una mica equilibrada, perquè fer allò que ve de gust també ajuda a conservar la salut. A mi, en canvi, m'anava bé en tots els sentits, tant per la satisfacció de fer un bon sopar com perquè m'engreixava una mica, acumulant unes reserves que em permetien afrontar en millors condicions les posteriors temporades de més precarietats, durant les quals més aviat m'anava amagrint.

El pinso

Viure massa austerament de vegades comporta alguns problemes. No només els obvis conseqüència de la manca de recursos, sinó també els que es generen a causa de les relacions socials, si se'n pretenen tenir o si, més aviat defugint-les, malgrat tot es produeixen ni que sigui per casualitat.

La nit plujosa que un pastor es va presentar a casa i em va demanar alguna cosa per a menjar, no era del tot cert que no li pogués oferir res. Aquells dies tenia uns quants quilos d'un pinso en teoria destinat als porcs. N'havia comprat un dilluns que havia anat al mercat; el venedor, es veu que endevinant les meves intencions, em va avisar que allò no era per al consum humà. Malgrat tot, com que l'estat de l'economia era precari, sense especificar-li qui ho havia de consumir vaig comprar uns quilos d'aquell pinso, perquè comparat amb les altres farines i pinsos d'aquell magatzem, era el que sortia més econòmic. En teoria la seva composició eren només cereals triturats, però ves a saber... el cert és que feia una ferum de menjar de porcs que imposava.

Amb aquell pinso en feia farinetes, i amb allò és amb el que anava tirant aquella temporada. Així que, a aquell pastor li hauria pogut oferir un plat d'aquelles farinetes, coure'n una mica i compartir-les. Però no em vaig atrevir, em va semblar més fàcil dir-li que no tenia res que no pas convidar-lo a un plat de pinso de porc.

Bé, tampoc és que allò fos dolent, però l'olor era ben característica, sobretot de mal dissimular davant gent del país acostumada a fer-ne grans perolades i abocar-les a les menjadores dels garrins... Crec que va ser a partir d'aquella experiència que vaig procurar tenir sempre a casa una mica de blat, amb el que, després de moldre'l, també en feia farinetes. Potser no era un gran plat per a oferir, però si més no de farinetes de blat tota la vida se n'havien menjat, com a mínim era un menjar que havia format part, en temps de més escassetat, de la tradició gastronòmica de la comarca.

Uns pastors

Començava a fosquejar, plovinejava. Damunt de la serra feia estona que se sentia un ramat. Quan gairebé ja s'acabava de fer de ni del tot, es va presentar a la porta de casa un pastor. Havia vist de lluny el fum de la xemeneia. El seu company s'havia quedat amb el ramat, seguien la cabanera, cap al nord, cap a les pastures d'estiu. Com que no hi havia cap pleta ni corral, haurien de passar la nit al ras. A sota del paraigua, si mollejava.

No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.

Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.

Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.

Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...

Lo Pepito del Castell

Hi ha comarques en les que la utilització de diminutius que s'arrosseguen des de la infantesa és habitual. En aquests casos, si t'hi pares a pensar, fa gràcia dirigir-te a algú que fa anys que ha deixat endarrere la joventut, que potser a sobre es una persona corpulenta i que, malgrat tot, segueix sent conegut amb el mateix diminutiu de quan era petit.

Lo Pepito del Castell era un dels diferents Pepitos que hi havia per aquella zona. Era més aviat baixet, però concentrat, fort. Li agradava parlar i a mi m'agradava que m'expliques batalles de quan era jove. N'hi ha una que recordo especialment: es veu que, quan encara llaurava amb les mules, en alguna ocasió que alguna era revessa i no la podia dominar, se li havia llençat al coll i, arrapant-s'hi ben fort, li havia queixalat amb fúria una orella, no sé si fins que la mula, adolorida, s'amansia, o si fins que el que s'amansia i es relaxava era ell.

Lo Pepito del Castell era un home que pertanyia a la generació de pagesos que havia fet la transició de les mules als tractors, d'aquella generació que, acostumada als animals, en ocasions no acabava d'assimilar del tot les característiques pròpies de les màquines. Pagesos i pastors acostumats a tractar el bestiar de forma contundent, quan no se'n sortien de forma persuasiva, i que de manera inconscient havien traslladat aquell l'hàbit a la seva relació amb les màquines: era simptomàtic que, a la caixa d'eines del tractor, el que sempre hi tenien més a mà era la maceta, com si fos una clau anglesa universal amb la que es poguessin resoldre, a base de trompades, totes les avaries.

D'un altre poblet d'aquella zona vaig sentir explicar la següent anècdota. Un d'aquells pagesos que, acostumat a les mules, de gran havia començat a fer anar el tractor, quan a causa de la seva poca habilitat com a conductor no aconseguia fer llaurar dret el tractor, s'enfurismava i fet un energumen es posava a insultar-lo: "Malparit, cabró, fill de puta..!". Arribant a l'extrem, en alguna ocasió, d'aturar-lo, baixar i, agafant algun element contundent, alguna branca o alguna eina feixuga, emprendre-la a trompades amb el tractor, fins que s'esbravava.

D'altra banda, a aquell home les conseqüències d'aquelles reacciones seves tampoc el devien sorprendre del tot: ja devia tenir assumit que, al marge de servir-li per a desfogar-se, si abans amb les mules allò podia implicar en alguns casos eventuals despeses de veterinari, llavors les eventuals depeses podien ser de mecànic.