8 de des. 2010
Apunts del natural
Hi ha una cosa pitjor que ensopegar tres cops amb la mateixa pedra: ensopegar tres cop amb el mateix dóberman.
3 de des. 2010
Notes disperse
Notes disperses,
registres diversos,
fàcils cantarelles,
adjectius redundants,
reflexions casolanes,
divagacions encadenades.
Només un lligam:
el divertiment d'escriure,
el plaer d'autocorregir-me,
d'entretenir-me i encantar-me,
per exemple,
amb laubicació
d'un punt o una coma.
Sense més pretensions
que la de jugar una estona.
Amb els colors de les paraules,
de les idees, de les anècdotes.
I de vegades, potser,
amb una mena de necessitat
d'explicar-me a mi mateix
alguna d'aquestes coses que,
per molt que me les expliqui,
no les acabo mai d'entendre.
registres diversos,
fàcils cantarelles,
adjectius redundants,
reflexions casolanes,
divagacions encadenades.
Només un lligam:
el divertiment d'escriure,
el plaer d'autocorregir-me,
d'entretenir-me i encantar-me,
per exemple,
amb laubicació
d'un punt o una coma.
Sense més pretensions
que la de jugar una estona.
Amb els colors de les paraules,
de les idees, de les anècdotes.
I de vegades, potser,
amb una mena de necessitat
d'explicar-me a mi mateix
alguna d'aquestes coses que,
per molt que me les expliqui,
no les acabo mai d'entendre.
2 de des. 2010
1 de des. 2010
Arbitrarietats biològiques
No sé què en pensen els entesos, els neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs, però a mi em sembla que el tema de la bipolaritat funciona més o menys de la següent manera: les davallades depressives són inevitables en la mesura que durant les eufòries es gasta tanta energia que al final s'exhaureix, i llavors es produeix el col.lapse. Les grans despeses de vitalitat dels estats eufòrics no són sostenibles, provoquen l'esgotament energètic i, a continuació, "la compensació" a través de la depressió. Com més s'enlaira i més extrema és l'eufòria més s'esgota la vitalitat, provocant una crisi energètica i la corresponent depressió vital.
Però aquest sistema compensatori energètic no és universal ni bidireccional, només funciona, per dir-ho d'alguna manera, "en sentit negatiu". El cas més dramàtic és el de les depressions majors; aquí, la regla compensatòria no funciona, i una gran depressió es pot eternitzar, sense cap automatisme energètic que la compensi amb algun període de vitalitat, d'un mínim de benestar i alegria. És a dir, si tens eufòries acabaràs caient en depressions, i si només tens depressions, amb una mica de mala sort potser no en sortiràs mai més. Així que si a la rifa genètica i a la tómbola dels desencadenants ambientals t'ha tocat una bona dosi d'aquestes predisposicions i circumstàncies, ja et pots calçar.
Suposo que això deu formar part del que alguns en diuen "el disseny intel.ligent" (com les altres malalties altament doloroses i invalidants, com les migranyes o les neuràlgies del trigemin, o com els terratrèmols, els tsunamis, etc.).
Però aquest sistema compensatori energètic no és universal ni bidireccional, només funciona, per dir-ho d'alguna manera, "en sentit negatiu". El cas més dramàtic és el de les depressions majors; aquí, la regla compensatòria no funciona, i una gran depressió es pot eternitzar, sense cap automatisme energètic que la compensi amb algun període de vitalitat, d'un mínim de benestar i alegria. És a dir, si tens eufòries acabaràs caient en depressions, i si només tens depressions, amb una mica de mala sort potser no en sortiràs mai més. Així que si a la rifa genètica i a la tómbola dels desencadenants ambientals t'ha tocat una bona dosi d'aquestes predisposicions i circumstàncies, ja et pots calçar.
Suposo que això deu formar part del que alguns en diuen "el disseny intel.ligent" (com les altres malalties altament doloroses i invalidants, com les migranyes o les neuràlgies del trigemin, o com els terratrèmols, els tsunamis, etc.).
30 de nov. 2010
Lliçons d'usabilitat - 2
Un altre detall que m'ha cridat l'atenció del manual d'usabilitat citat de l'Steve Krug és la curiosa i entendridora dedicatòria: "A la meva tia Isabel (Germana Rose Immaculata, O.P.) que ha resat per a mi tots els dies de la meva vida".
Una bonica dedicatòria que alhora em genera un dubte o divagació lingüística de propina: està bé aquest "per a"? Perquè si a l'hora de fer la traducció (a partir del castellà "para") em menjo la a, llavors quedaria el dubte de si la tia Isabel resava "en comptes d'ell" o "a favor d'ell", cosa que, tot i ser un descregut i no dominar gaire el tema, em sembla que són coses més aviat diferents...
Una bonica dedicatòria que alhora em genera un dubte o divagació lingüística de propina: està bé aquest "per a"? Perquè si a l'hora de fer la traducció (a partir del castellà "para") em menjo la a, llavors quedaria el dubte de si la tia Isabel resava "en comptes d'ell" o "a favor d'ell", cosa que, tot i ser un descregut i no dominar gaire el tema, em sembla que són coses més aviat diferents...
Lliçons d'usabilitat
Llegeixo en un manual sobre la usabilitat dels webs (1) un capítol dedicat a exposar el següent: quan volem solucionar un problema, la pregunta adequada sempre hauria de ser quin és el canvi més petit i senzill que podem fer per a neutralitzar o minimitzar el problema detectat. A continuació, l'autor, un reconegut expert en la seva especialitat, afegeix que aquesta idea elemental i econòmica sovint és menystinguda i rebutjada pels analistes, acostumats a decantar-se molts cops per opcions força més complexes i de resultats alhora més incerts.
El llibre, tal com he dit, està dedicat a la usabilitat dels webs, però aquest capítol en concret alhora em transporta a d'altres àmbits, i de manera especial al de les relacions interpersonals, o entre col.lectius; a les dificultats que de vegades s'hi generen i a les formes diferents d'abordar-les, de vegades no gaire lúcides.
El títol del llibre és "Fer fàcil l'impossible". La cosa és que, de vegades, ves a saber per quins estranys mecanismes psicològics, ens encaparrem, ens esforcem molt, "en fer impossible el fàcil". O resumint-ho i acabant-ho de reblar amb una de les divertides i alhora fiables lleis de Murphy: "No hi ha cap solució senzilla i eficaç que no es pugui fer inviable mitjançant la invenció del problema adequat".
--
(1) Steve Krug. Haz fácil lo imposible, guía para detectar y determinar los problemas de usabilidad. Anaya Multimedia, Madrid, 2010.
29 de nov. 2010
L'amor és atenció
"Feia anys que no tenia cap relació amb ells. (...) No entenia el motiu d'aquella visita per sorpresa. L'escrutava sense amagar l'enuig, mentre la tenia davant meu, amb la seva petita bossa gastada agafada a la mà. (...) Mentre s'allunyava, la vaig veure que em saludava amb la mà oberta des de la finestra del darrere, tenia el mateix somriure dèbil d'un nen que no sap on ha d'anar. Queia una pluja fina i enganxosa."
Susanna Tamaro. Anima mundi. 1997
Aquests dies he rellegit unes pàgines del llibre, i aquests fragments m'han fet pensar en algun episodi de les meves relacions amb els meus pares. És difícil, tenir bones relacions amb els pares, quan encara no has aprés a relacionar-te bé amb tu mateix...
Em referia un altre dia a la necessitat d'entendre els altres per a entendre'ns nosaltres mateixos. I a l'inrevés. És un peix que es mossega la cua: sense entendre'ns no podem entendre els altres, sense entendre'ls no ens podem entendre. No es tracta de plantejar-ho com el fals dilema de l'ou i la gallina, sinó com un procés circular, no lineal, en el qual els dos factors són igual de rellevants, mútuament dependents.
Suposo que si, en el seu moment, no vaig ser capaç d'entendre prou bé els meus pares va ser, sobretot, perquè no m'entenia prou bé jo mateix. I si ara de vegades em passa amb la meva companya o el meu fill, suposo que és pel mateix motiu. L'avantatge és que em sembla que finalment tinc el diagnòstic adequat, així que només em cal tenir-lo present. És a dir, procurar estar més atent.
El llibre citat de la Susanna Tamaro acaba amb la mateixa conclusió, amb aquesta idea lúcida i elemental. Una monja, abans de morir, li diu al protagonista: "l'amor és atenció". Anima mundi potser no és un gran llibre, però encara que només fos per aquest final a mi em va valdre la pena la seva lectura. El vaig llegir fa anys, suggerit a més per la meva mare, i d'ençà d'aleshores de tant en tant he anat recordant aquesta frase.
Susanna Tamaro. Anima mundi. 1997
Aquests dies he rellegit unes pàgines del llibre, i aquests fragments m'han fet pensar en algun episodi de les meves relacions amb els meus pares. És difícil, tenir bones relacions amb els pares, quan encara no has aprés a relacionar-te bé amb tu mateix...
Em referia un altre dia a la necessitat d'entendre els altres per a entendre'ns nosaltres mateixos. I a l'inrevés. És un peix que es mossega la cua: sense entendre'ns no podem entendre els altres, sense entendre'ls no ens podem entendre. No es tracta de plantejar-ho com el fals dilema de l'ou i la gallina, sinó com un procés circular, no lineal, en el qual els dos factors són igual de rellevants, mútuament dependents.
Suposo que si, en el seu moment, no vaig ser capaç d'entendre prou bé els meus pares va ser, sobretot, perquè no m'entenia prou bé jo mateix. I si ara de vegades em passa amb la meva companya o el meu fill, suposo que és pel mateix motiu. L'avantatge és que em sembla que finalment tinc el diagnòstic adequat, així que només em cal tenir-lo present. És a dir, procurar estar més atent.
El llibre citat de la Susanna Tamaro acaba amb la mateixa conclusió, amb aquesta idea lúcida i elemental. Una monja, abans de morir, li diu al protagonista: "l'amor és atenció". Anima mundi potser no és un gran llibre, però encara que només fos per aquest final a mi em va valdre la pena la seva lectura. El vaig llegir fa anys, suggerit a més per la meva mare, i d'ençà d'aleshores de tant en tant he anat recordant aquesta frase.
25 de nov. 2010
23 de nov. 2010
14 de nov. 2010
Cataclismes
M'ho explica l'Àlex. Un home del seu poble, que sempre havia estat una persona tranquil.la, de bona mena, apreciada per tothom amb qui es relacionava, de cop se sap que ha matat tres dones de la residència de gent gran en la que treballava (més tard la xifra augmenta, potser són nou o més les persones que ha mort). Els fets han agafat tothom per sorpresa, no hi havia cap indici que pogués fer una cosa així.
Els diaris també en parlen, de manera sensacionalista. Em desagrada. L'Àlex em transmet una versió diferent, més carregada d'empatia envers tots els implicats, abatut ell mateix per la proximitat. Afectat per tantes desfetes com ha provocat el cas: a més de les persones indefenses que han mort, aquest home s'ha destrossat la seva vida, i alhora la dels seus pares, una gent que viurà ja sempre amb la pesadíssima càrrega d'aquests fets terribles.
L'Àlex em parla de la fragilitat de la vida. Passa un cataclisme i ja res no pot ser mai més com havia sigut. Sempre que em parla així, amb aquesta càrrega emotiva, em recorda aquesta part tan sensible seva, tan seductora, tan especial. I alhora tan complexa, ja que no només li serveix per a gaudir i enlairar-se en determinats moments, sinó també, d'altres vegades, per a patir i enfonsar-se en un món malenconiós i pessimista. Ser especialment sensible té això, és tant una benedicció com, de vegades, una mala passada.
--
(1) A les pàgines del Miravolant, des d'una altra perspectiva, m'he referit també a aquest fet dissortat:
http://miravolant.blogspot.com/2010/11/fer-trampa.html
http://miravolant.blogspot.com/2010/12/fer-trampa-2.html
(2) Havent redactat inicialment aquest text el 14 de novembre, en contra del que tinc per costum el modifico un parell de setmanes més tard, desconcertat per l'envergadura que agafa la història i valorant que alguna de les consideracions inicials potser no era la més adequada.
Els diaris també en parlen, de manera sensacionalista. Em desagrada. L'Àlex em transmet una versió diferent, més carregada d'empatia envers tots els implicats, abatut ell mateix per la proximitat. Afectat per tantes desfetes com ha provocat el cas: a més de les persones indefenses que han mort, aquest home s'ha destrossat la seva vida, i alhora la dels seus pares, una gent que viurà ja sempre amb la pesadíssima càrrega d'aquests fets terribles.
L'Àlex em parla de la fragilitat de la vida. Passa un cataclisme i ja res no pot ser mai més com havia sigut. Sempre que em parla així, amb aquesta càrrega emotiva, em recorda aquesta part tan sensible seva, tan seductora, tan especial. I alhora tan complexa, ja que no només li serveix per a gaudir i enlairar-se en determinats moments, sinó també, d'altres vegades, per a patir i enfonsar-se en un món malenconiós i pessimista. Ser especialment sensible té això, és tant una benedicció com, de vegades, una mala passada.
--
(1) A les pàgines del Miravolant, des d'una altra perspectiva, m'he referit també a aquest fet dissortat:
http://miravolant.blogspot.com/2010/11/fer-trampa.html
http://miravolant.blogspot.com/2010/12/fer-trampa-2.html
(2) Havent redactat inicialment aquest text el 14 de novembre, en contra del que tinc per costum el modifico un parell de setmanes més tard, desconcertat per l'envergadura que agafa la història i valorant que alguna de les consideracions inicials potser no era la més adequada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
