De vegades sembla

De vegades sembla
que escriure un poema
consisteix en escriure
una cosa que ningú entén:
si el sentit és massa evident,
malament.
Fem un altre intent:
"Entén una cosa que ningú
en escriure consisteix
un poema que sembla de vegades."
(de mica en mica,
si t'hi esforces,
en pots anar aprenent).

La Julita Viñas

Als 89 anys ha mort la Júlia Viñas, filla d'en Pere Viñas, el fundador dels Laboratoris Viñas. L'anomenàvem Julita, i era la mestressa de la casa on passàvem els estius; la recordo d'algun dels cops que havia vingut a "supervisar" que no li féssim cap desgavell en aquella mena de casa-museu dedicada al seu tio, Francesc Viñas, un tenor de fama internacional de finals del segle XIX i principis del XX, valorat sobretot per la seva especialització en les òperes de Wagner. La casa i el jardí estaven plens de tota mena de retrats, ceràmiques i estàtues de Francesc Viñas, en la majoria dels casos en el paper de Lohengrin.

La Julita llavors devia passar ja dels quaranta anys, la recordo elegant, atenta, somrient i amable, acompanyada sempre de la seva "senyora de companyia", sempre la mateixa, sense el somriure de la Julita, sempre en un segon pla.

Potser el que més preocupava la Julita, més que l'adequat manteniment de la casa que ens llogava, era el jardí de la casa, un gran i esplèndid jardí d'estil francès, amb caminets, placetes i zones diferenciades d'ombra i sol, amb tota mena de plantes i arbres. Suposo que devia d'haver estat ideat pel seu pare, un gran apassionat de la jardineria.

De tot el jardí, la nineta dels ulls de la Julita eren unes meravelloses hortènsies, que feien unes flors espectaculars. Del jardí en tenia cura un jardiner contractat tot l'any per la mateixa Julita, a càrrec seu. Recordo el darrer, el Pere, força espavilat, que tenia la Julita ben apamada: crec que tenia bon nas per a ensumar quan hi hauria visita, i llavors s'hi posava de valent, que es veiés tot ben escombrat, regat i esporgat. Això sí, durant tot l'any tenia molta cura de las hortènsies, adobant-les, esporgant-les quan tocava, regant-les, mirant que mai no els faltés res. Aquelles esplèndides hortènsies... em sembla recordar que les úniques topades que havien tingut la Julita i la meva mare van ser a causa de les hortènsies, sobre com i quan es podien tallar.

A la meva mare l'apassionaven els rams de flors. De qualsevol mena. Si calia comprats a la floristeria, però sobretot, quan podia, recollits al bosc o al camp per ella mateixa. Margarides, xuclamels, ginesta, bruguerola... o de plantes seques com els cards o les espigues de les gramínies... o fets amb les branques que potser sortien cap al carrer des del pati d'alguna casa, com ara d'un pebrer bord, o una mimosa, o una buganvilla, una heura... De vegades arribava a casa amb uns braçats tan grans de plantes que, si per un moment te la imaginaves a l'entrada d'una masia, semblava que fos una pagesa duent el menjar pel bestiar, de tan carregada com anava. Contenta, feliç amb el seu carregament vegetal. La meva mare sempre duia al damunt una petita navalla, per si s'esqueia que l'havia de menester, perquè l'oportunitat de tallar alguna branca que li fes peça es podia presentar (també al mig de Barcelona, si el lloc era més o menys discret), en qualsevol moment.

Com que la meva mare anava molt a la seva, tenir aquelles hortènsies al jardí i haver de seguir les indicacions de la Julita i del jardiner suposo que de vegades se li feia bastant feixuc, de manera que al final sovint feia el que li donava la gana, i si li venia de gust tallar alguna hortènsia, encara que potser no fos el moment més adequat segons les instruccions de la Julita, la tallava i es quedava tan ampla. De fet, d'hortènsies n'hi havia una cosa de no dir, i quan era el bo de la florida eren tantes les flors que per moltes que en tallés gairebé ni es notava.

La relació de la meva mare amb les hortènsies era una mica com les seves relacions en general. Quan estava en forma, era difícil que no se'n sortís, de fer la seva, de vegades fins i tot provocant algun desgavell o daltabaix de considerable envergadura. Però bé, diguem que això ja és una altra història... Per cert, d'aquell temps, recordo també un altre jardiner, un home gran que va durar poc: la Julita el va despatxar perquè a la part més fonda del jardí i menys visitada hi va plantar bledes o mongetes. Això la va enfurismar una cosa de no dir.

La meva avia Clara

Durant el primer quart del segle XVIII van arribar a la capital de comarca de la que eren originaris els meus pares en Josep C., empresari adober, i la seva esposa, l'Esperança J.

En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.

Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.

Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.

Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.

De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.

No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.

--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011

Si el cel està serè

Si el cel està serè,
els dies són agradables,
la taula està parada,
el menjar és bo
i la companyia és grata,
per què de vegades ens entossudim
en inventar-nos temporals?

Procurar estar concentrat

Procurar estar concentrat
amb la tele a tot drap
en un bar ple de gent
baladrejant i rient:
esforç absurd,
intent fracassat.

L'Eudald

L'Eudald diu que el món es divideix en dues menes de persones, les que fan servir escuradents i les que no en fan servir, amb un subgrup entre les segones integrat per les que a més consideren que això dels escuradents és una brutícia fastigosa. Ell pertany al grup dels usuaris, és un addicte als escuradents: n'utilitza després de cada àpat, seguint tot un ritual. Però és que, a banda de fer-ne servir, i aquí comença el "fet diferencial", quan ha acabat la feina els guarda curosament. Mentre conserven la punta i fan el seu servei no els llença, de manera que un mateix escuradents li pot durar uns quants dies.

De fet, un escuradents li dura un munt de dies, perquè el primer que fa, abans d'estrenar-lo, és de cada un fer-ne dos. Fa servir escuradents plans (els rodons i de fusta més dura diu que no van tan bé). Amb la navalla els talla en sentit longitudinal, però una mica esbiaixats, de manera que queden amb les puntes noves més esmolades, i per tant més adequades per a escurar-se els espais interdentals. L'Eudald està molt orgullós del seu enginy i de la seva depurada tècnica, perquè a més d'estalviar escuradents diu que així fan millor la seva funció.

D'altra banda, la cosa no s'acaba aquí. Després d'haver fet servir l'escuradents reciclat es renta les dents amb un respall que potser ha recuperat de ves a saber on (tenint en compte la seva tendència d'anar arreplegant el que troba), i que no cal ni dir-ho, supera de molts anys el temps que els fabricants de raspalls avisen que és adequat fer-los servir (ja que en cas contrari, les cadenes de muntatge de raspalls -com les d'escuradents- s'haurien d'aturar). Però l'Eudald diu que si un escuradents pot durar dies, per que no ha de poder durar anys un raspall?

L'Eudald és discret, aquestes coses no les va explicant. No és que ell les trobi censurables, tot el contrari, a ell censurable si de cas li sembla que ho és el malversament d'escuradents i raspalls de la majoria de la gent. Però com que és conscient que no tothom té el seu mateix punt de vista, evita referir-s'hi. Si amb mi algun cop ha fet una excepció és perquè sap que tenim algunes afinitats en aquests temes... Diguem que compartim una certa tendència a determinats hàbits recicladors de vegades potser no del tot higiènics, però és que quan un està tan acostumat a una particular mena de manera de fer una cosa, per molt que li diguin que potser no és la més adequada o convencional, no es fàcil canviar... sobretot si no se'n tenen la necessitat ni les ganes.

Els meus avis

El meu avi matern era un fabricant de teixits que es dedicava a un munt d'altres coses gràcies a que llavors la fàbrica encara rendia sense haver-se'n de preocupar massa. Dedicava bona part del seu tremps a la política, a les tertúlies de cafè, a activitats artístiques com la fotografia, el cinema, la pintura, l'escultura... Tot això, a més de passar èpoques a algun balneari perquè tenia la salut delicada, no sé si molt o poc, però suficient per justificar la vida agradable i en part capriciosa que es permetia (mentre que, per exemple, la meva àvia es quedava a casa, ocupant-se del sogre, dels fills i de la intendència d'aquella família amb tanta gent i tant moviment). El meu avi i la meva àvia vivien (segons les èpoques), amb més o no tanta solvència econòmica, però sempre donant la imatge de burgesos benestants, en una casa molt gran, amb salons i capella inclosos.

El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.

Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.

En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.

M'agradava aquella casa

M'agradava aquella casa,
amb la justa mesura
de titaranys al sostre.

Quan et comença a incomodar

Quan et comença a incomodar
perquè la pressió va en augment
i de moment no trobes el lloc adient,
no hi ha res que es pugui comparar,
finalment, al meravellós plaer de pixar.

El meu avi patern

El meu avi patern va ser pagès i picapedrer. Va morir quan jo era petit, però durant molts anys el meu pare va conservar l'hort urbà que l'avi havia treballat en la darrera etapa de la seva vida. Amb l'avi ja mort, a l'hort com a mínim hi anàvem un cop a l'any, amb la meva mare, quan maduraven els caquis. N'omplíem unes quantes cistelles i, en tornar a Barcelona, els esteníem i deixàvem que anessin madurant de mica en mica. A la meva mare i a mi ens agradaven molt els caquis, ben madurs, mentre que la resta de la família no en feien cap cas, així que durant una temporada ella i jo ens en fèiem un bon tip.

Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.

Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.

L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.

Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.

Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.

En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.