La tarda abans de cap d'any, amb l'Arturo vam fer un llarg passeig vorejant camps de conreu, canyars i algun petit bosc de ribera. Tornant, vaig arreplegar algunes plantes per a l'amanida del sopar, no recordo quines exactament. Això sí, fossin les que fossin segur que d'altres vegades jo ja les havia tastat, perquè tinc com a norma, si no les conec, que els experiments el primer cop sempre els faig sol.
Com que era cap d'any, "precisament perquè era cap d'any", ho vam celebrar de la manera que ens venia més de gust, anant a dormir abans de les onze i estalviant-nos aquests rituals tan feixucs de les campanades, els raïms i totes aquestes històries.
L'endemà al matí l'Arturo em va explicar que havia passat la nit del lloro, que s'havia hagut de llevar un munt de vegades, a causa del mal de panxa i la diarrea que li va agafar. I que la culpa evidentment era de l'amanida, que segur que devia de tenir alguna herba indigesta o fins i tot tòxica.
Per sort, al llarg del dia, de mica en mica es va anar trobant millor, assegurant-me, això sí, que el que era ell no pensava tastar cap més amanida de les meves. A mitja tarda, trobant-se ja més bé i més relaxat, em va dir que potser la culpa del mal de panxa no era només de l'amanida... I va afegir que potser (plantejant-ho així, només com una possibilitat) la causa dels problemes que havia tingut era que, quan jo ja me n'havia anat a dormir, ell va tornar a la cuina i es va atipar de xocolata. No em va concretar quanta, però coneixent-lo vaig sobreentendre que se n'havia menjat un bon munt.
No em va sorprendre, perquè l'Arturo és així, sovint desmesurat en la manera de fer les coses, i de vegades això li ocasiona algun problema (per cert, l'Arturo no és cap criatura, té la meva edat, és a dir, que està més a la vora del nínxol que del bressol). També cal dir-ho: aquestes desmesures seves sovint són molt útils i productives, perquè de la mateixa manera que es pot menjar de cop, posem per cas, un parell de rajoles de xocolata, també es pot passar tot el dia treballant com un esquerràs, solucionat qualsevol problema que hagi de solucionar, o ajudant-te a tu en el que sigui. I com que a més té un cap que no para de bullir idees, estar a la seva vora és divertit, tot i que alhora sovint esgotador, perquè no és fàcil seguir el seu ritme frenètic.
Ja al vespre, en lloc de dir que "potser", em va dir que "segurament" el seu desgavell estomacal havia estat causat per l'excés de xocolata. I que havia de vigilar i no fer aquella mena d'excessos, perquè ja li havia passat alguna altra vegada. Però que de tota manera, "per si de cas", no pensava menjar cap més amanida silvestre de les meves...
25 de jul. 2013
23 de jul. 2013
Rates fregides
El Santiago, a més de picapedrer, era caçador, legal o furtiu segons l'època de l'any i la necessitat. La necessitat de vegades era molta, perquè eren temps difícils. Un dels objectius cinegètics del Santiago eren les rates de riu, que al poble on vivia, fregides, eren molt valorades. Tant que, quan en caçava, les venia a les tavernes, on eren un plat popular. I si en general no en duia a casa no era pas per escrúpols, sinó perquè necessitava els diners que li pagaven a les tavernes.
El Santiago va viure a la mateixa època i a la mateixa Castella profunda en què està ambientada "Las ratas", de Miguel Delibes, una petita novel.la en la que la caça de les rates de riu és un dels fils argumentals. La pobresa, l'esforç per sobreviure, l'exposició a les inclemències de la natura, els privilegis dels rics i del clero, són d'altres elements comuns entre la vida del Santiago i l'esplèndida novel.la del Delibes.
Que el Santiago, entre d'altres ocupacions, era també caçador de rates de riu m'ho va explicar l'Anabel, la seva neta, amb la que des de fa molts anys hi tinc una gran amistat. L'Anabe conserva una admiració immensa pel seu avi, el recorda com un home valent, resolutiu, incansable, llest, lleial, puntal de la família. El recorda amb tot un munt de virtuts que el seu fill, el pare de l'Anabel, malauradament no va heretar: el pare de l'Anabel era feble, poc treballador i, de propina, alcohòlic. Va morir jove, a causa d'una cirrosi hepàtica.
Del pare, l'Anabel no en té bons records. Tampoc terribles, per sort; quan bevia no es tornava un home violent, més aviat s'apagava, es tornava encara més passiu, més inútil. Això sí, es bevia bona part dels diners que la seva dona necessitava per fer bullir l'olla, vestir les filles, donar-los els estudis més elementals... Per això l'avi, el Santiago, va tenir un protagonisme tan gran en la vida de l'Anabel, perquè sempre intentava arribar allí on el seu fill no arribava. El Santiago estimava moltíssim les seves netes, les adorava.
Hi ha històries que no canvien: passa el temps i hi segueix havent famílies desballestades a causa de l'alcoholisme, ja sigui del pare, de la mare o dels fills. És una calamitat. D'altres històries sí que canvien, i si avui expliques a algú que les rates fregides són molt bones, o bé es creurà que li vols prendre el pèl, o s'esgarrifarà i farà cares de fàstic. És un prejudici de la modernitat, una conseqüència de la ignorància: és molt possible que aquelles rates de riu que fa més de mig segle caçava l'avi Santiago tinguessin una carn més saludable, i també més gustosa, que la carn de xai, pollastre, conill, porc o vedella (criada amb pinsos i antibiòtics a granges massificades) que avui ocupen els aparadors de els carnisseries.
Vivim condicionats pels costums i els prejudicis. Mentre nosaltres seguim les nostres restringides rutines gastronòmiques, hi ha gent que menja erugues, formigues... o gossos. Tornant a les rates, això em recorda que a Bihar, un dels estats més pobres de l'Índia, fa cinc anys les autoritats es van proposar promoure el consum de rates (1). El seu raonament era que el cinquanta per cent dels cereals destinats a l'alimentació humana se'l cruspien les rates, ja fos als camps o als magatzems, de manera que menjar rates, a banda d'alimentar la gent, seria una manera de protegir els cereals. I per partida doble, ja que, en la mesura que la gent mengés rates, no caldria que mengés tants cereals.
Desconec si la iniciativa va prosperar o no. En un cas com aquest, segur que ajudaria molt que algun cuiner galàctic dignifiqués la rata fregida o bullida. Per exemple, caldria que algun Ferran Adrià fes alguna "deconstrucció" de potes de rata amb gelatina etèria de colors esotèrics...
Quines coses... pensant en l'Anabel recordo el seu avi Santiago, caçador de rates, i d'aquestes rates me'n vaig a l'altra punta del món, amb les rates de Bihar, i llavors torno cap a casa amb les deconstruccions del Ferran Adrià...
Abans d'acabar, i ja que l'he esmentat, ara no puc estar-me'n de dir-ho: m'estimo més menjar-me una llesca de pa amb oli a casa que no qualsevol de les sofisticades tonteries gastronòmiques que s'inventa el Ferran Adrià. Apa, ara ja ho he dit i podré fer la migdiada ben tranquil.
--
(1) EFE / 20 Minutos, 18-8-2008
http://www.20minutos.es/noticia/406280/0/india/comer/ratas/
El Santiago va viure a la mateixa època i a la mateixa Castella profunda en què està ambientada "Las ratas", de Miguel Delibes, una petita novel.la en la que la caça de les rates de riu és un dels fils argumentals. La pobresa, l'esforç per sobreviure, l'exposició a les inclemències de la natura, els privilegis dels rics i del clero, són d'altres elements comuns entre la vida del Santiago i l'esplèndida novel.la del Delibes.
Que el Santiago, entre d'altres ocupacions, era també caçador de rates de riu m'ho va explicar l'Anabel, la seva neta, amb la que des de fa molts anys hi tinc una gran amistat. L'Anabe conserva una admiració immensa pel seu avi, el recorda com un home valent, resolutiu, incansable, llest, lleial, puntal de la família. El recorda amb tot un munt de virtuts que el seu fill, el pare de l'Anabel, malauradament no va heretar: el pare de l'Anabel era feble, poc treballador i, de propina, alcohòlic. Va morir jove, a causa d'una cirrosi hepàtica.
Del pare, l'Anabel no en té bons records. Tampoc terribles, per sort; quan bevia no es tornava un home violent, més aviat s'apagava, es tornava encara més passiu, més inútil. Això sí, es bevia bona part dels diners que la seva dona necessitava per fer bullir l'olla, vestir les filles, donar-los els estudis més elementals... Per això l'avi, el Santiago, va tenir un protagonisme tan gran en la vida de l'Anabel, perquè sempre intentava arribar allí on el seu fill no arribava. El Santiago estimava moltíssim les seves netes, les adorava.
Hi ha històries que no canvien: passa el temps i hi segueix havent famílies desballestades a causa de l'alcoholisme, ja sigui del pare, de la mare o dels fills. És una calamitat. D'altres històries sí que canvien, i si avui expliques a algú que les rates fregides són molt bones, o bé es creurà que li vols prendre el pèl, o s'esgarrifarà i farà cares de fàstic. És un prejudici de la modernitat, una conseqüència de la ignorància: és molt possible que aquelles rates de riu que fa més de mig segle caçava l'avi Santiago tinguessin una carn més saludable, i també més gustosa, que la carn de xai, pollastre, conill, porc o vedella (criada amb pinsos i antibiòtics a granges massificades) que avui ocupen els aparadors de els carnisseries.
Vivim condicionats pels costums i els prejudicis. Mentre nosaltres seguim les nostres restringides rutines gastronòmiques, hi ha gent que menja erugues, formigues... o gossos. Tornant a les rates, això em recorda que a Bihar, un dels estats més pobres de l'Índia, fa cinc anys les autoritats es van proposar promoure el consum de rates (1). El seu raonament era que el cinquanta per cent dels cereals destinats a l'alimentació humana se'l cruspien les rates, ja fos als camps o als magatzems, de manera que menjar rates, a banda d'alimentar la gent, seria una manera de protegir els cereals. I per partida doble, ja que, en la mesura que la gent mengés rates, no caldria que mengés tants cereals.
Desconec si la iniciativa va prosperar o no. En un cas com aquest, segur que ajudaria molt que algun cuiner galàctic dignifiqués la rata fregida o bullida. Per exemple, caldria que algun Ferran Adrià fes alguna "deconstrucció" de potes de rata amb gelatina etèria de colors esotèrics...
Quines coses... pensant en l'Anabel recordo el seu avi Santiago, caçador de rates, i d'aquestes rates me'n vaig a l'altra punta del món, amb les rates de Bihar, i llavors torno cap a casa amb les deconstruccions del Ferran Adrià...
Abans d'acabar, i ja que l'he esmentat, ara no puc estar-me'n de dir-ho: m'estimo més menjar-me una llesca de pa amb oli a casa que no qualsevol de les sofisticades tonteries gastronòmiques que s'inventa el Ferran Adrià. Apa, ara ja ho he dit i podré fer la migdiada ben tranquil.
--
(1) EFE / 20 Minutos, 18-8-2008
http://www.20minutos.es/noticia/406280/0/india/comer/ratas/
21 de jul. 2013
15 de jul. 2013
La lletuga borda
Buscant informació sobre els lletsons i les cosconilles m'assabento que de la lletuga borda o de bosc (lactuca virosa) se n'obté el lactucari, el suc lletós que en surt de qualsevol part de la planta quan la talles, però sobretot del tronc quan s'espiga, abans de florir.
Font Quer (El Dioscórides renovado, Labor, 1978) diu que "el lactucari té propietats lleugerament hipnòtiques" i, citant el Dr. Leclerc afegeix que, encara que no se'l pugui catalogar com un succedani de l'opi, si que se'l pot considerar "el seu rival més important".
La lletuga borda és una planta molt corrent: creix per les vores dels camps i dels camins, i quan s'espiga, a principis de l'estiu, és inconfusible. Abans d'espigar-se també és fàcil d'identificar, tot i que si algú no hi té pràctica i va badant la pot confondre amb alguna altra especie del gènera lactuca, o amb algun lletsó.
Després de la consulta del Dioscòrides dono un cop d'ull a Internet, fent servir com a criteri de cerca el nom de la planta i alhora les paraules psicoactiu, droga, etc. I em sorprenen les moltes referències que surten. De tot tipus, des de les que coincideixen amb l'afirmació que té propietats semblants a les de l'opi fins a les que desqualifiquen rotundament aquestes presumptes propietats.
De totes aquestes referències, el que m'impressiona més no és que es decantin en un sentit o un altre, sinó el fet de la seva quantitat, i de la passió amb què de vegades s'expressen les opinions. És una constatació del munt de gent que hi ha interessada en el món de les substàncies psicoactives (gairebé tots els comentaris tracten sobre si el lactucari "col.loca o no col.loca", i de quina manera). De fet, tampoc em cal anar a internet: tinc més d'un conegut aficionat a "investigar i experimentar" amb tota mena de plantes (o substàncies) de demostrats o presumptes efectes psicoactius.
Vés quines coses... Aquest cop, per casualitat, a partir del meu interès per les amanides silvestres, he anat a parar a un altre dels meus àmbits d'interès (en aquest cas només teòric, no com a usuari), el dels usos i abusos de les diferents substàncies psicoactives.
Torno a les lletugues de bosc o bordes: durant la primavera, quan són tendres, abans de començar a espigar-se, més d'una vegada he afegit a les meves amanides fulles de lletugues de bosc (que en aquest estadi de desenvolupament ja tenen làtex, però poc) sense que mai hagi notat el més mínim efecte psicoactiu. De fet, ni tan sols he notat "un agradable efecte gustatiu", ja que les fulles, fins i tot quan són tendres, són més aviat rústegues, rasposes, i alhora amargants. Vaja, que si es té alguna altra alternativa a l'abast per a l'amanida, la lletuga de bosc no la recomano a ningú.
Un últim apunt. També segons el Dioscòrides, "si no es té aquesta lletuga borda, es pot fer servir l'enciam normal per aconseguir efectes semblants, però cal que s'hagi espigat (...) en qualsevol cas, les seves facultats (...) estan atenuades". Però com que abans d'aquest fragment ha parlat de moltes "facultats" diferents, ves a saber a quines es refereix. De fet, jo no sé de cap cas d'efectes hipnòtics, d'hipersensibilitat o de sedació a causa d'haver menjat una amanida d'enciam (de la mena que sigui, de fulla llarga, de roure, francès, etc.). Com a màxim algun cas de cagarrines, si l'enciam s'havia rentat amb aigua contaminada amb bacteris indigestos...
Font Quer (El Dioscórides renovado, Labor, 1978) diu que "el lactucari té propietats lleugerament hipnòtiques" i, citant el Dr. Leclerc afegeix que, encara que no se'l pugui catalogar com un succedani de l'opi, si que se'l pot considerar "el seu rival més important".
La lletuga borda és una planta molt corrent: creix per les vores dels camps i dels camins, i quan s'espiga, a principis de l'estiu, és inconfusible. Abans d'espigar-se també és fàcil d'identificar, tot i que si algú no hi té pràctica i va badant la pot confondre amb alguna altra especie del gènera lactuca, o amb algun lletsó.
Després de la consulta del Dioscòrides dono un cop d'ull a Internet, fent servir com a criteri de cerca el nom de la planta i alhora les paraules psicoactiu, droga, etc. I em sorprenen les moltes referències que surten. De tot tipus, des de les que coincideixen amb l'afirmació que té propietats semblants a les de l'opi fins a les que desqualifiquen rotundament aquestes presumptes propietats.
De totes aquestes referències, el que m'impressiona més no és que es decantin en un sentit o un altre, sinó el fet de la seva quantitat, i de la passió amb què de vegades s'expressen les opinions. És una constatació del munt de gent que hi ha interessada en el món de les substàncies psicoactives (gairebé tots els comentaris tracten sobre si el lactucari "col.loca o no col.loca", i de quina manera). De fet, tampoc em cal anar a internet: tinc més d'un conegut aficionat a "investigar i experimentar" amb tota mena de plantes (o substàncies) de demostrats o presumptes efectes psicoactius.
Vés quines coses... Aquest cop, per casualitat, a partir del meu interès per les amanides silvestres, he anat a parar a un altre dels meus àmbits d'interès (en aquest cas només teòric, no com a usuari), el dels usos i abusos de les diferents substàncies psicoactives.
Torno a les lletugues de bosc o bordes: durant la primavera, quan són tendres, abans de començar a espigar-se, més d'una vegada he afegit a les meves amanides fulles de lletugues de bosc (que en aquest estadi de desenvolupament ja tenen làtex, però poc) sense que mai hagi notat el més mínim efecte psicoactiu. De fet, ni tan sols he notat "un agradable efecte gustatiu", ja que les fulles, fins i tot quan són tendres, són més aviat rústegues, rasposes, i alhora amargants. Vaja, que si es té alguna altra alternativa a l'abast per a l'amanida, la lletuga de bosc no la recomano a ningú.
Un últim apunt. També segons el Dioscòrides, "si no es té aquesta lletuga borda, es pot fer servir l'enciam normal per aconseguir efectes semblants, però cal que s'hagi espigat (...) en qualsevol cas, les seves facultats (...) estan atenuades". Però com que abans d'aquest fragment ha parlat de moltes "facultats" diferents, ves a saber a quines es refereix. De fet, jo no sé de cap cas d'efectes hipnòtics, d'hipersensibilitat o de sedació a causa d'haver menjat una amanida d'enciam (de la mena que sigui, de fulla llarga, de roure, francès, etc.). Com a màxim algun cas de cagarrines, si l'enciam s'havia rentat amb aigua contaminada amb bacteris indigestos...
8 de jul. 2013
La Guerra Civil i el meu pare - 2
Els fragments que venen a continuació estan trets de l'article "Amagats", de Núria Escur (La Vanguardia, 22-6-2013). Fan referència al documental i al llibre "Emboscats", d'Esther Miralles. Al final dels fragments explico per què els reprodueixo.
"Amb prou feines tenien 17 o 18 anys, eren adolescents que havien cridat a files, 'quintats' que patien la pressió del reclutament."
(...)
""Qui més qui menys tenia un parent que s'havia amagat durant la guerra... deien en veu baixa allò d''estar desat' i així ho mantenien, com un secret familiar, durant anys, entre el temor i la covardia.""
(...)
"Polititzats o no, allò que va unir tots aquests joves desertors va ser la por."
(...)
"Els veïns de les masies sabien perfectament on eren els 'emboscats'; la xarxa de solidaritat que els va protegir va afectar més gent: els familiars que els portaven el menjar, les dones que dissimulaven davant la guàrdia d'assalt, els enllaços, la fidelitat dels masovers que s'hi jugaven la pell. Alguns van perdre la vida en aquest paper."
(...)
"L'octubre del 1937 el subcomissari general de Guerra de l'Exèrcit, Crescencio Bilbao, envia un extens informe secret sobre la qüestió de les desercions (...) El subcomissari adjuntava diversos documents amb denuncies de diversos alcaldes. Segons aquests, a molts dels pobles la meitat dels joves que s'havien incorporat a files marxaven a l'estranger, i en alguns eren gairebé tots els que no es presentaven, però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes. L'informe advertia que "la situació no pot durar" i suggeria diverses sancions. Per exemple, "que es fiquin a la presó el pare i alguns familiars perquè serveixi d'exemplaritat als altres.""
(...)
"El juny de 1938 Negrín dictava una nova ordre que disposava, entre altres coses, que "un dels familiars de primer grau i sexe masculí del desertor ocuparà el seu destí militar.""
--
Reprenent les divagacions de fa uns dies sobre el que va fer el meu pare durant els anys de la Guerra Civil, em són útils els fragments anteriors per posar en relleu alguns aspectes ja comentats abans i per afegir-ne algun de nou. D'una banda, queda clar que el del meu pare no va ser cap cas excepcional, ja que sembla que, especialment en segons quines comarques, van ser molts els joves que o be no es van presentar quan els van cridar a files o bé van desertar quan ja hi estaven incorporats.
Tal com es diu a l'article, un tret comú d'aquells pròfugs o desertors tan joves devia ser la por a morir al front, i un cop emboscats, la por a ser atrapats, i en tots els casos, la por a les represàlies sobre els familiars. I un cop passada la guerra, el temor a parlar de l'època emboscada.
Una de les coses que em crida l'atenció de l'article és aquesta referència: "marxaven a l'estranger (...) però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes". D'això dedueixo (ja que no conec el tema i no ho puc contrastar) que llavors a França potser no era fàcil estar-s'hi, sobretot si eres un "no ningú" com el meu pare, sense contactes ni diners. De manera que, quan el meu pare va arribar a França un any i mig després de l'inici de la guerra, tant podia ser que ja dugués al cap la idea d'anar-se'n amb els nacionals com que, a la vista de les dificultats per romandre a França, decidís sobre la marxa fer el que va fer, passar a la zona nacional. I que tan si ja ho tenia decidit com si ho va decidir llavors, és probable que en la seva decisió influís la constatació dels avanços militars dels nacionals i la previsió que serien ells finalment els vencedors.
Potser d'entrada el meu pare no tenia cap ganes d'anar a la guerra (en cap bàndol), i si quan després d'un any i mig emboscat va acabar allistant-se amb els nacionals, potser va ser més el resultat d'un seguit d'atzars que no d'una decisió presa amb fermesa des del primer moment.
Tanmateix, per què va fer el que va fer ja és impossible saber-ho. Però del que no tinc cap dubte és que durant aquells anys devia patir molt pel que els podia passar als seus pares i a les seves germanes, tenint en compte l'afecte que els tenia. Sobretot, pel que fa al que li podia passar al seu pare, a la vista de les iniciatives dels esmentats Crescencio Bilbao (el 1937) i Negrín (el 1938).
"Amb prou feines tenien 17 o 18 anys, eren adolescents que havien cridat a files, 'quintats' que patien la pressió del reclutament."
(...)
""Qui més qui menys tenia un parent que s'havia amagat durant la guerra... deien en veu baixa allò d''estar desat' i així ho mantenien, com un secret familiar, durant anys, entre el temor i la covardia.""
(...)
"Polititzats o no, allò que va unir tots aquests joves desertors va ser la por."
(...)
"Els veïns de les masies sabien perfectament on eren els 'emboscats'; la xarxa de solidaritat que els va protegir va afectar més gent: els familiars que els portaven el menjar, les dones que dissimulaven davant la guàrdia d'assalt, els enllaços, la fidelitat dels masovers que s'hi jugaven la pell. Alguns van perdre la vida en aquest paper."
(...)
"L'octubre del 1937 el subcomissari general de Guerra de l'Exèrcit, Crescencio Bilbao, envia un extens informe secret sobre la qüestió de les desercions (...) El subcomissari adjuntava diversos documents amb denuncies de diversos alcaldes. Segons aquests, a molts dels pobles la meitat dels joves que s'havien incorporat a files marxaven a l'estranger, i en alguns eren gairebé tots els que no es presentaven, però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes. L'informe advertia que "la situació no pot durar" i suggeria diverses sancions. Per exemple, "que es fiquin a la presó el pare i alguns familiars perquè serveixi d'exemplaritat als altres.""
(...)
"El juny de 1938 Negrín dictava una nova ordre que disposava, entre altres coses, que "un dels familiars de primer grau i sexe masculí del desertor ocuparà el seu destí militar.""
--
Reprenent les divagacions de fa uns dies sobre el que va fer el meu pare durant els anys de la Guerra Civil, em són útils els fragments anteriors per posar en relleu alguns aspectes ja comentats abans i per afegir-ne algun de nou. D'una banda, queda clar que el del meu pare no va ser cap cas excepcional, ja que sembla que, especialment en segons quines comarques, van ser molts els joves que o be no es van presentar quan els van cridar a files o bé van desertar quan ja hi estaven incorporats.
Tal com es diu a l'article, un tret comú d'aquells pròfugs o desertors tan joves devia ser la por a morir al front, i un cop emboscats, la por a ser atrapats, i en tots els casos, la por a les represàlies sobre els familiars. I un cop passada la guerra, el temor a parlar de l'època emboscada.
Una de les coses que em crida l'atenció de l'article és aquesta referència: "marxaven a l'estranger (...) però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes". D'això dedueixo (ja que no conec el tema i no ho puc contrastar) que llavors a França potser no era fàcil estar-s'hi, sobretot si eres un "no ningú" com el meu pare, sense contactes ni diners. De manera que, quan el meu pare va arribar a França un any i mig després de l'inici de la guerra, tant podia ser que ja dugués al cap la idea d'anar-se'n amb els nacionals com que, a la vista de les dificultats per romandre a França, decidís sobre la marxa fer el que va fer, passar a la zona nacional. I que tan si ja ho tenia decidit com si ho va decidir llavors, és probable que en la seva decisió influís la constatació dels avanços militars dels nacionals i la previsió que serien ells finalment els vencedors.
Potser d'entrada el meu pare no tenia cap ganes d'anar a la guerra (en cap bàndol), i si quan després d'un any i mig emboscat va acabar allistant-se amb els nacionals, potser va ser més el resultat d'un seguit d'atzars que no d'una decisió presa amb fermesa des del primer moment.
Tanmateix, per què va fer el que va fer ja és impossible saber-ho. Però del que no tinc cap dubte és que durant aquells anys devia patir molt pel que els podia passar als seus pares i a les seves germanes, tenint en compte l'afecte que els tenia. Sobretot, pel que fa al que li podia passar al seu pare, a la vista de les iniciatives dels esmentats Crescencio Bilbao (el 1937) i Negrín (el 1938).
6 de jul. 2013
Les paraules secretes
Les paraules secretes
són secretes
mentre són secretes.
Quan deixen de ser-ho,
ja no ho poden tornar a ser.
són secretes
mentre són secretes.
Quan deixen de ser-ho,
ja no ho poden tornar a ser.
5 de jul. 2013
1 de jul. 2013
La Maria P.
Parlem al carrer amb la Maria P., i com que surt el tema del vi de la bodega, m'il.lustra els seus comentaris amb dites com aquesta: "Bevem junts perquè ens coneixem, i com més bevem més poc ens coneixem". O aquesta altra: "Diuen que bevem molt, però és que no saben la set que tenim!" Després de cada d'una de les dites em diu: "Oi que no la sabies?" i a continuació: "Mira que n'aprendràs, de coses, amb una vella com jo!"
La Maria P. és un prodigi de xerrameca desmarxada, memòria prodigiosa, gràcia i simpatia, tot a dojo. I de dites com les anteriors en un no res te'n pot deixar anar un reguitzell. Totes sucalloses. El que passa és que, tota la memòria que a ella li sobra, a mi em falta, i després no recordo les seves ocurrències, i per tant no les puc reproduir. Una pena.
Aquest cop me la trobo pel carrer acompanyada de la Marta, cada una amb el seu carret. Les dues tenen més de vuitanta anys, i a dins dels carrets les dues hi duen una garrafa buida. Van cap a la bodega, "a proveir". Les dues viuen soles, i suposo que beuen sovint, perquè si no no farien tants viatges a la bodega. Però saben veure, ja que de cap de les dues en sé cap episodi "fora del normal". I val a dir que al poble de gent que no gestiona bé l'alcohol i que "criden l'atenció" n'hi ha (a més dels altres, dels que en públic són discrets, però que saps que a casa de vegades estan una mica marejats).
No és el cas de la Maria P., perquè el seu trafiqueig de garrafes de vi no és la causa del seu estat entonat. L'alegria de la Maria P. és "congènita", no li cal per a res la desinhibició que afavoreix l'alcohol: de desinhibida ho està sempre, des que es lleva fins que se'n va a dormir. I si no té pressa (el més habitual), per mica que t'aturis amb ella, t'ho passes la mar de bé. Per tot, per la seva desinhibició i alegria, i per la seva memòria portentosa, que li permet parlar de persones i fets de quan era petita, o d'abans de néixer ella, que recorda explicats pels seus pares o pels veïns.
La Marta, en canvi, és molt més discreta, més reservada que la Maria P. Però quan van juntes, la Marta s'embala una mica, es deixa arrossegar per la Maria P. Però sense fer cap excés. No obstant, aquest mateix dia, al vespre em torno a trobar la Marta, a punt d'entrar a casa seva. M'explica que ve de gimnàs; du una bossa amb una tovallola i el matalasset per fer els exercicis estirada a terra. I no sé com va la cosa que em comença a explicar el que han fet a la classe de gimnàs, i en mig de les explicacions, de cop, per tal que entengui millor el que han fet, es posa a ballar al mig del carrer, i em deixa bocabadat. Després, sembla que ella mateixa es sorprengui del seu comportament, i mig es disculpa. I és clar, li dic que només faltaria, que estic encantat de la franquesa i de la demostració!
Tenir de veïnes la Maria P. i la Marta és un privilegi. M'encanta trobar-me-les, sobretot quan van de parella, engrescant-se l'una a l'altra. I a més les envejo, molt; els envejo que passats ja els vuitanta s'agafin la vida com se l'agafen i no s'estiguin lamentant de les xacres de l'edat i de les desgràcies de la vida. Cosa que podrien fer, perquè cada dia van una mica més ranquejant, i a més les seves no han estat vides fàcils, al contrari. Però no s'hi rabegen gens.
La Maria P. és un prodigi de xerrameca desmarxada, memòria prodigiosa, gràcia i simpatia, tot a dojo. I de dites com les anteriors en un no res te'n pot deixar anar un reguitzell. Totes sucalloses. El que passa és que, tota la memòria que a ella li sobra, a mi em falta, i després no recordo les seves ocurrències, i per tant no les puc reproduir. Una pena.
Aquest cop me la trobo pel carrer acompanyada de la Marta, cada una amb el seu carret. Les dues tenen més de vuitanta anys, i a dins dels carrets les dues hi duen una garrafa buida. Van cap a la bodega, "a proveir". Les dues viuen soles, i suposo que beuen sovint, perquè si no no farien tants viatges a la bodega. Però saben veure, ja que de cap de les dues en sé cap episodi "fora del normal". I val a dir que al poble de gent que no gestiona bé l'alcohol i que "criden l'atenció" n'hi ha (a més dels altres, dels que en públic són discrets, però que saps que a casa de vegades estan una mica marejats).
No és el cas de la Maria P., perquè el seu trafiqueig de garrafes de vi no és la causa del seu estat entonat. L'alegria de la Maria P. és "congènita", no li cal per a res la desinhibició que afavoreix l'alcohol: de desinhibida ho està sempre, des que es lleva fins que se'n va a dormir. I si no té pressa (el més habitual), per mica que t'aturis amb ella, t'ho passes la mar de bé. Per tot, per la seva desinhibició i alegria, i per la seva memòria portentosa, que li permet parlar de persones i fets de quan era petita, o d'abans de néixer ella, que recorda explicats pels seus pares o pels veïns.
La Marta, en canvi, és molt més discreta, més reservada que la Maria P. Però quan van juntes, la Marta s'embala una mica, es deixa arrossegar per la Maria P. Però sense fer cap excés. No obstant, aquest mateix dia, al vespre em torno a trobar la Marta, a punt d'entrar a casa seva. M'explica que ve de gimnàs; du una bossa amb una tovallola i el matalasset per fer els exercicis estirada a terra. I no sé com va la cosa que em comença a explicar el que han fet a la classe de gimnàs, i en mig de les explicacions, de cop, per tal que entengui millor el que han fet, es posa a ballar al mig del carrer, i em deixa bocabadat. Després, sembla que ella mateixa es sorprengui del seu comportament, i mig es disculpa. I és clar, li dic que només faltaria, que estic encantat de la franquesa i de la demostració!
Tenir de veïnes la Maria P. i la Marta és un privilegi. M'encanta trobar-me-les, sobretot quan van de parella, engrescant-se l'una a l'altra. I a més les envejo, molt; els envejo que passats ja els vuitanta s'agafin la vida com se l'agafen i no s'estiguin lamentant de les xacres de l'edat i de les desgràcies de la vida. Cosa que podrien fer, perquè cada dia van una mica més ranquejant, i a més les seves no han estat vides fàcils, al contrari. Però no s'hi rabegen gens.
14 de juny 2013
La Guerra Civil i el meu pare
Sempre havia pensat que, quan va començar la Guerra Civil, el meu pare va marxar de seguida, de l'Anoia on vivia, cap a França, i que des d'allí va passar a San Sebastián, on es va allistar voluntari amb els militars revoltats. Durant tota la vida havia pensat això, fins que fa uns mesos, gràcies a les recerques d'un germà, vaig saber que quan va començar la guerra el meu pare no va marxar, sinó que es va amagar, i no va ser fins al cap d'un any i mig que, llavors sí, va marxar de la zona republicana i es va allistar voluntari amb els nacionals, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Deu de Montserrat. O, més ben dit, al "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", perquè tot això del català als militars revoltats no els feia cap gràcia.
Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.
L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.
Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.
Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:
1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.
2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).
Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:
1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.
2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.
3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.
L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.
Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.
I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.
A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?
Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.
L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.
Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.
Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:
1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.
2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).
Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:
1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.
2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.
3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.
L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.
Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.
I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.
A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?
6 de juny 2013
La Mercè - una criatura de cinquanta anys
La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.
La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.
Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.
Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.
Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.
Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.
La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"
N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.
De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.
Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.
Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.
Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.
La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.
Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.
Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.
Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.
Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.
La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"
N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.
De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.
Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.
Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.
Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
