El Rei cobra el salari mínim interprofessional,
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).
Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.
El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.
Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.
El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.
És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses,
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.
Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.
1 d’abr. 2016
20 de març 2016
17 de març 2016
Santa Caterina
"La imagen de Catalina de Siena ocupa un lateral en el retablo del Santuario de Torreciudad. La actitud firme y serena, la pluma y el libro, invitan a no callar, con la oración, las palabras y los hechos, cuando la verdad pueda ser confundida y calumniada." (1)
La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)
En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.
Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.
No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).
Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).
M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).
Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!
Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.
En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).
--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/
La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)
En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.
Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.
No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).
Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).
M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).
Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!
Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.
En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).
--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/
15 de març 2016
Jardinera de la huerta
De primer, "Jardinera de la huerta con ternera", i de segon, "Salteado de guisantes y arroz con merluza". Avui he esmorzat bé. Com la gent d'abans (si més no els que podien). Com per exemple el meu pare, que per esmorzar es menjava un plat de sopa o d'arròs, a continuació un bistec i fruita de postres.
He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).
Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.
Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.
La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.
De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).
Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.
Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...
A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.
He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).
Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.
Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.
La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.
De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).
Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.
Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...
A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.
8 de març 2016
4 de març 2016
15 de febr. 2016
El purgatori
"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)
Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:
"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."
Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.
Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.
Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.
Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)
Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).
Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".
Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).
Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?
A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.
La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.
Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!
És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.
-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)
Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:
"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."
Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.
Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.
Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.
Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)
Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).
Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".
Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).
Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?
A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.
La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.
Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!
És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.
-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)
14 de febr. 2016
Lliçons de coses: el llepet
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, llepet és la "taqueta produïda pel contacte d’una cosa que deixa". La definició del Diccionari català-valencià-balear és "taqueta, brutoreta viscosa".
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
8 de febr. 2016
7 de febr. 2016
La clau
Vaig a una botiga d'aquestes en què tan et fan la còpia d'una clau com vendre't cordons de les sabates, plantilles o betum.Demano que em facin el duplicat d'una clau, pago, me'n vaig cap a casa, provo la clau nova... i no funciona.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
