Ball de bastons

Guàrdia Civil,
cop de porra.
Policia Nacional,
cop de porra.
Mossos d'Esquadra,
cop de porra.
Guàrdia Urbana,
cop de porra.
Guàrdia Jurat,
cop de porra.
Porter de discoteca,
cop de porra.
Títol de l'obra:
Memòria històrica.

Sobre l'escriure

Com un alcohòlic, només que en lloc de beure ampolles de vi o cervesa, escric. Però la causa de l'addicció en el fons és la mateixa, aquesta mena de buidor lligada al desconcert d'existir i a la necessitat de dissimular. Cal fer alguna cosa: beure, escriure, resar, jugar a les cartes, furgar-te el nas... La que sigui, al capdavall tot és bastant igual.

L'alcohòlic deixa pixums per les cantonades. Per sort efímers, perquè més aviat o més tard plou i no en queda cap rastre. Qui escriu deixa escrits (papers, o avui també arxius digitals), efímers com els orins: alguns perduren un temps (els escrits), d'altres menys, molts no ens sobreviuen ni a nosaltres mateixos, s'escolen ja pel desaigüe de l'oblit abans de la nostra mort. Tots els escrits de tothom, absolutament tots, acabaran desapareixent, perquè tot acabarà desapareixent, absolutament tot: orins, escrits, humans, escarabats i galàxies.

Viure és això, no només saber que aquí hi estem de pas i que tot és absurd, sinó també sentir-ho, sentir-ho al moll de l'os, a la freixura, al bulb raquidi.

Fer esports d'aventura, mirar partits de futbol, consultar el mòbil, beure orxata o cervesa, resar, llegir novel.les o diaris, escriure el que sigui... D'aquesta mena de conductes rutinàries o compulsives (en el meu cas sobretot escriure), d'aquesta mena de buidor en moviment, només me n'allibera el tracte amb la gent.

Quan s'escau, conversar, i per anar bé sobretot escoltar. Mirar als ulls d'algú, amb afecte. Sentir-m'hi vinculat. Sentint-me una mica a gust perquè em sento una mica útil. Amb aquest sentit de la utilitat: el de que, en aquell instant, no és indiferent existir o no existir. Un misteri. Potser el més gran de tots.

Tampoc en quedarà res, d'aquestes estones d'escoltar, de fer companyia, de sentir-me acompanyat. De compartir amb els altres neguits, calideses, complicitats i misteris. No en quedarà res, però és un no quedar res diferent. Més atractiu. Si més no per a mi.

Potser no sé explicar-ne bé el motiu (o em fa mandra), però m'hi sento més a gust, amb aquest gust, amb aquesta preferència. I tanmateix, malgrat aquest gust segueixo escrivint (és evident). Segueixo fent el passerell. Perquè els dies són llargs, els criteris són fràgils, el llapis és feble, les contradiccions són quotidianes, arrelades i sòlides.

Més difícils d'esbandir, les contradiccions, que la boira quan fa vent, o que els tolls de pixums dels carrers quan plou.

El melic

Em miro el melic.
Penso en el meu melic.
Escric sobre el meu melic.
Miro, penso, escric...
Al capdavall,
tot es redueix a això,
al melic. El meu.

Escriure

Escriure és una malaltia.
S'alleuja escrivint.
I escrivint també s'agreuja.
Es cura del tot morint.

La vista

Cel amunt volen els falciots, i els veig.
Passa un estol de coloms,
passa una gavina,
passa un avió,
apareixen dos núvols...
I ho veig tot .
Quina sort, conservar encara la vista.

La data

Si un dia, quan sigui vell (o més ben dit, "encara més vell"), per exemple un nebot em pregunta, "I tu, l'1 d'octubre de 2017, què vas fer?", potser el decebré. Perquè li hauré de dir que aquell dia tan assenyalat no vaig tenir cap comportament admirable, sinó que me'n vaig anar de manera discreta a espigolar raïms oblidats a les vinyes ja veremades del voltant del poble (vinyes de parellades, aquesta varietat tan utilitzada per fer cava).

Li hauré de dir que això és el que vaig fer l'1 d'octubre.

I si em pregunta que per què vaig anar a espigolar raïms precisament aquell dia em serà fàcil dir-li la meitat dels motius, és a dir, que em venia de gust. I em serà més difícil explicar-li l'altra meitat, perquè l'altra meitat és més complicada. I potser em farà tanta mandra tot plegat que potser no li explicaré aquesta altra meitat, o li diré qualsevol cosa per sortir del pas.

Per exemple, potser li diré que política ho és tot, també menjar llenties o gambes, fer o no fer servir aire condicionat quan fa fred o calor, deixar el vàter net o brut quan l'utilitzes, dir o no dir bon dia al matí, somriure o fer ganyotes... I tantes altres coses, moltes de les quals caldria escriure amb lletres majúscules, en lloc de ser (sovint) notes a peu de pàgina amb lletra menuda. Sí, i tantes altres coses...

I que després hi ha la teologia política, amb els corresponents principis de fe dogmàtics, i que en aquests espais de religiositat laica (i també proselitista) em sento perdut, lluny tant dels uns com dels altres.

Potser li diria coses com aquestes, o altres de semblants, o diferents, ves a saber. Perquè de fet, del cert, no ho sé ni jo. Viure dubtant té aquestes coses, que de vegades (bastantes vegades) no tens respostes clares i fàcils. Una situació estranya agreujada pel fet que ni tan sols tens el desig de ventilar els dubtes, perquè ja t'estan bé les incerteses. Són incòmodes (les incerteses), però al capdavall et semblen més veritables, t'inspiren confiança. O potser això és també una altra explicació inventada. Ens inventem tantes coses...

Ves a saber que li contestaria, a algú que algun dia em preguntés que vaig fer l'1 d'octubre del 2017. Perquè el que vaig fer encara ho recordo bé, però el per què, tal com ja he dit és de mal concretar. Aquest i la majoria. Dels perquès. Si més no, és el que sovint em passa a mi.

Xarop de bastó

Teatre de titelles:
un policia atonyina un vailet.
Segons qui mira la funció,
quan arriba aquesta escena
amb cada cop de porra
riu i aplaudeix.
O s'espanta, plora i protesta.
Segons qui mira la funció.

La banalització del mal

De tant en tant m'equivoco. De vegades en relació a temes irrellevants, algunes vegades importants.

Fa dos dies vaig associar la paraula "psicopàtic" al comportament d'alguns policies l'1 d'octubre. No vaig estar afortunat, perquè aquesta etiqueta correspon a un trastorn de la personalitat, és a dir, a una característica permanent d'algunes persones, incapaces de sentir empatia (i que per tant de vegades poden fer mal, psicològic o físic, sense sentir remordiments).

Que fes servir aquesta etiqueta va ser un error greu, amb més motiu tenint en compte el meu interès i la voluntat de ser curós pel que fa a la forma de parlar en relació a les persones amb problemes mentals.

Podria justificar-me, i seria només això, una justificació, si digués que em referia a "un estat psicopàtic transitori", quan parlava del brutal comportament d'alguns policies. Però seria només això, una justificació tramposa, perquè tal com he dit la psicopatia és un tret permanent d'un determinat tipus de personalitat, no un estat transitori, accidental.

Potser sí que entre tots els policies n'hi havia algun al qual li escauria l'etiqueta clínica de psicòpata, però seria l'excepció, i de cap manera explicaria l'actuació brutal de tants policies. De manera que cal buscar una altra explicació, i segurament aquesta explicació podria estar més relacionada amb la filòsofa Hannah Arendt i la seva idea de "la banalitat del mal".

L'Hannah Arendt va agafar com a base dels seus estudis l'Holocaust, preguntant-se com va poder ser que a l'alemanya nazi tanta gent normal, ni malvada ni perversa, s'acabés comportant com es va comportar, contribuint de forma passiva (sense oposar-s'hi) o activa (participant-hi directament) a l'Holocaust.

La deshumanització de l'altre, la falta d'actitud crítica, l'obediència com a principi moral i l'ambient general coaccionador conformen l'escenari que afavoreix, "dins d'aquesta normalitat peculiar", l'emergència del que Hannah Arendt va definir com la banalització del mal, és a dir, la acceptació de fets i comportaments del tot inimaginables i intolerables fora d'aquest context especial.

Deixant de banda l'Holocaust, les reflexions de l'Hannah Arendt també poden ser útils per acostar-se i mirar d'entendre fets com aquests de diumenge passat. Un grup de policies, que segurament tots ells d'un en un són persones del tot normals, sensibles i afectuoses amb les seves amistats i les seves famílies, en un moment donat, en mig d'unes determinades circumstàncies, es poden transformar en veritables energúmens, sense cap empatia cap a les persones que maltracten i sense cap consciència (aparentment) de la desmesura del seu comportament.

Als policies i als seus comandaments potser els aniria bé llegir a l'Hannah Arendt. I als polítics dels quals depenen els cossos policials també. De moment, però, el que fa va fent el Govern és anar encongint o eliminat dels plans d'estudis les humanitats i l'assignatura de filosofia, i per tant també l'Hannah Arendt. No anem bé.

La caserna de la Travessera

De tant en tant travesso de punta a punta el carrer del Pare Laínez, i per tant passo pel darrera de la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia. Fa uns dies hi vaig tornar a passar. El carrer del Pare Laínez és poc transitat, i normalment a l'alçada de la caserna no s'hi veu mai cap guàrdia civil, perquè la caserna només té una entrada, per la Travessera. Aquest dia, però, vaig veure un guàrdia civil que tombava per allí, mirant amunt i avall. No em vaig quedar e veure què buscava, vaig seguir el meu camí. Era un guàrdia civil jove, no devia tenir més de vint-i-cinc anys, tenia un posat tranquil i feia cara de bona persona.

Pocs dies després, el diumenge dia 1 va passar el que va passar. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van dedicar a estomacar gent indefensa i en actitud pacífica. I llavors vaig pensar en aquell guàrdia civil amb cara de bona persona. Vaig pensar: i si el diumenge també es va dedicar a repartir llenya? Si penso en ell, la veritat és que amb la seva cara de bona persona em costa imaginar-me'l comportant-se com un energumen, com els seus companys el diumenge.

Però suposo (tot són suposicions) que si el diumenge el van enviar a requisar urnes i li van dir que si per tal d'aconseguir-ho havia de fer servir la força, i que si calia havia de repartir cops de porra (encara que la gent estigués en actitud del tot pacífica), suposo que ho devia fer. Perquè és el que fan els policies quan els donen ordres: complir-les.

Suposo que funciona així, fins i tot quan les ordres rebudes són tan desmesurades com les que sembla que van rebre els policies que el diumenge es van dedicar a estomacar gent. Perquè sempre és més fàcil fer el que et diuen i el que fa la majoria que discrepar. Perquè a més, si discrepes te la carregaràs, hauràs d'assumir les sancions que et puguin imposar.

Desconec si en situacions com la del diumenge hi ha policies que posen objeccions a obeir les ordres que reben. I si hi ha casos d'aquests, naturalment desconec quin tan per cent suposen. El que sí tinc clar és que quan un policia obeeix ordres que l'obliguen a apallissar gent en actitud pacífica "ho fa perquè vol". Perquè ningú l'obliga a ser policia, i si ho és, abans de clavar el primer cop de porra a persones indefenses i pacífiques pot dir que plega. De manera que si no plega és perquè ja li està bé que el paguin per atonyinar gent que es manté en actitud pacífica.

D'acord, trobar feina no és fàcil, però un sou no ho justifica tot.

Sempre que passo a la vora d'aquesta caserna de la Travessera de Gràcia recordo dues amigues, filles de guàrdies civils, que havien viscut a aquesta caserna, fa molts anys, abans de la seva remodelació. Una en té records bons, l'altre dolents. En qualsevol cas, els seus pares guàrdies civils fa anys que estan morts, i els records d'elles associats a la caserna són dels anys de la dictadura. D'aquells anys en què la Policia Nacional i la Guàrdia Civil feien tanta por.

Tanta por com diumenge passat.

Pitjor que la brutalitat, la seva justificació

No és ser gens original dir que em va esgarrifar l'actuació policial del dia 1. Tampoc ho és afegir que em van esgarrifar encara més les declaracions dels càrrecs polítics responsables de l'actuació policial: "Ja ho havíem dit, no volíem arribar a aquests extrems". Prepotents, amb sobergueria, desresponsabilitzant-se ells. Justificant l'actuació dels policies que es van dedicar a repartir llenya. Contra gent indefensa. Contra gent que es limitava a oferir una resistència passiva i pacífica. Contra gent que "no anava armada de cap manera", que només intentava posar un paper a dins d'una capsa.

A la vista dels fets, és indubtable que hi ha policies (no generalitzo, dic que n'hi ha) que tenen un perfil psicopàtic, i que quan els ordenen repartir llenya ho fan amb entusiasme. Aquest percentatge de psicòpates uniformats estan manats (o ho estaven si més no el dia 1) per comandaments justificadors de comportaments psicopàtics. I alhora tots ells estaven sota les directrius de polítics amb les mateixes característiques (si més no aquell dia). Dic això només a la vista del fets dels uns i de les declaracions dels altres.

Sembla que se n'han oblidat, i ara no em refereixo als comandaments sinó "a la classe de tropa": l'obediència deguda no és un eximent de culpa en el cas d'atemptats contra la integritat i la dignitat de les persones. Per tant, per exemple, el policia que mentre tenia agafada una dona pels cabells l'arrossegava pel terra, ell, el policia, és directament responsable de la seva actuació (de la seva agressió a una dona que només oferia una resistència passiva, ara no recordo a quin centre electoral). Igual que els policies que colpejaven amb les porres les barreres humanes pacífiques que els impedien el pas a diferents centres electorals: cadascun d'aquells policies és responsable dels cops de porra que va etzibar.

No minimitzo la responsabilitat dels seus comandaments, ni la dels polítics, encapçalats pel Ministre de l'Interior i el President del Govern Central, per permetre, i a sobre justificar, aquestes actuacions. Però cada un dels policies que va clavar cops de porra a gent que mantenia actituds pacífiques és responsable dels cops de porra que va clavar.

En un estat democràtic la policia té el monopoli de la violència, i quan l'exerceix perquè és imprescindible exercir-la, i llavors ho fa de manera proporcionada, la seva feina és tan necessària com digna de reconeixement. Suposo que no cal posar exemples, en tenim de ben recents i dramàtics.

Però atonyinar persones que oposen una resistència pacífica no té cap legitimitat ni proporció. És igual quina sigui la reivindicació de la gent: si la reivindicació és pacífica no es pot silenciar amb cops de porra, gasos lacrimògens o pilotes de goma.

Veure policies actuant amb aquesta violència i amb total impunitat és molt inquietant. Perquè si a més els responsables polítics d'aquestes actuacions policials justifiquen el que ha passat, vol dir que pot tornar a passar. Qualsevol dia. Quan el que caldria, en canvi, seria que a la vista de la desproporció i de la brutalitat desplegades, els polítics implicats dimitissin, que també dimitissin els alts comandaments policials implicats, i que s'expedientessin de manera exemplar, "per la seva responsabilitat personal", tots els policies que es van extralimitar.

Tots els cossos policials corren els mateixos riscos, si no tenen molt clar quins són els seus límits. I tots els polítics en el poder poden tenir les mateixa temptació, de ser tolerants, o directament instigadors, pel que fa a les extralimitacions policials.

Tots els cossos policials, de qualsevol govern. No només la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Per exemple, només cal recordar el calvari de l'Esther Quintana, a la qual els Mossos d'Esquadra li van buidar un ull amb una pilota de goma el 14N de 2012, i la cadena de mentides a partir de llavors dels Mossos, protegits pels responsables polítics de torn. O el cas del 4F de 2006, amb quatre caps de turc acusats (i torturats), amb la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos, un cas del qual encara esperem que algun dia, jutges, policies i polítics implicats ens diguin la veritat, ens la diguin i s'avergonyeixin "de la veritat inventada" que entre tots van fabricar.

Són només dos exemples. Tots els cossos policials tenen el seu historial negre, alimentat de tant en tant amb episodis desafortunats. Cal posar-hi fre, i quan passa, no ocultar-ho ni relativitzar-ho. Aquesta hauria de ser la consigna que els mateixos cossos policials, o si més no els seus membres més lúcids, haurien de reivindicar: "Contra els excessos policials, tolerància zero". I zero vol dir zero, sigui quin sigui el cos policial i el color polític del govern de torn.

Un últim apunt: tots els vídeos que es van filmar i que s'han difós sobre l'1 d'octubre, i que han servit de testimonis incontestables de la brutalitat policial, segons la "llei mordassa" actualment vigent poden ser considerats il.legals i els seus autors i divulgadors perseguibles judicialment. Aquesta llei, malgrat la falta de majoria absoluta actual del Partit Popular, segueix encara vigent, més d'un anys després de l'inici de l'actual legislatura. És una altra "anormalitat" que fa pensar, i que implica molts interlocutors.