El passavolant

17 d’ag. 2018

Seitó, tauró, cigró

Diuen:
val més ser cap de seitó
que cua de tauró.
Sovint, però,
només som un cigró.

16 d’ag. 2018

A l'Antonio li agrada parlar d'extraterrestres. Ell no s'hi refereix així, en diu "els anunaquis", una paraula que no sé si és que se l'ha inventat ell o forma part de l'argot de la gent interessada en aquests temes.

De vegades m'aturo a parlar una mica amb ell, del temps, la calor, algun cop dels polítics ("se'ls hauria de tallar el coll a tots", diu)... o dels anunaquis, que ell diu "que de moment ens estan observant".

Un dia, amb el seu mòbil, m'ensenya la foto d'un núvol amb forma de plat volador, i em diu que és una prova de la seva "presència". També intenta ensenyar-me un vídeo d'extraterrestres ("Ya los tenemos aquí", diu el títol), però no el deixo. Li dic que amb la calor que fa i mirant aquests vídeos tan estranys, se li estovarà el cervell i se li necrosaran les neurones.

Es posa a riure com una criatura (una criatura de gairebé seixanta anys), i mentre me'n vaig, veig que alhora que segueix rient torna a mirar el mòbil, suposo que el vídeo dels extraterrestres, o algun altre de semblant.

Al vespre li ho comento a la meva companya, i ella em diu que també ha parlat amb l'Antonio, i que ell, tot content, li ha dit que m'ha ensenyat la foto del plat volador i el vídeo dels extraterrestres, i que a mi m'ha interessat molt.

15 d’ag. 2018

Llampega

De nit llampega. Cap al darrera de la serralada, lluny, tan lluny que no se senten els trons. Uns dies abans la tempesta era a tocar, els llampecs travessaven el cel de dalt a baix, els trons eren eixordadors i el terra tremolava.

En dies així, fa milers i milers d'anys devien néixer els primers esperits, els avantpassats dels primers deus, en les atemorides ments dels primers homínids.

Després es van anar definint les divinitats: Osiris, Zeus, Zaratustra, Jehovà... I més endavant, la Santíssima Trinitat i la Immaculada Concepció. L'evolució de la complexitat teològica va anar venint sola, amb el pas del temps.

I avui ("Déu és a dins de nosaltres"), cadascú adora el propi perfil a les xarxes socials.

14 d’ag. 2018

Marxa enrere - 2

Vaig explicar el cas del nen que deia que el tren anava marxa enrere. No vaig voler afegir la continuació per no trencar aquell ambient d'innocència infantil. Però ara sí que ho faig.

Després de la pregunta, el nen li va dir a l'avi que no volia anar "marxa enrere", i llavors l'avi es van aixecar i, carregat amb dues bosses voluminoses, va marxar passadís enllà amb el nen, buscant uns seients per seure de cara. I com que el tren anava una mica ple, vaig veure que passaven al següent vagó, de moment sense haver trobat un lloc que li agradés al nen. Pobres avis, com s'han de veure...

El mateix dia. Una mare viatja amb tres criatures, la més petita de potser un any. La mare de tant en tant es treu de la brusa una teta i el nen fa algun xarrup (i de vegades no, perquè amb tanta teta ja està tip). És una mare sens dubte defensora de la lactància materna, i suposo que el fet d'ensenyar la teta tan sovint (encara que el nen no demani res) és una forma de fer campanya. Mentrestant, les altres dues criatures que van també amb ella van menjant galetes de xocolata, i les engrunes untades de xocolata es van escampant pels seients, deixant-ho tot fet un fàstic. Això sí, quan s'atipen de galetes, la mare treu un mocador de paper i els eixuga els morros.

El mateix dia, abans de pujar al tren. Estic a l'andana esperant el que va cap a Girona. A les pantalles de l'andana diu que el pròxim tren va cap a l'Estació de França. Quan arriba el tren, penso que no deu ser el que va a l'Estació de França, sinó el de Girona, tot i el que diuen les pantalles.

Vaig fins a la cabina del conductor, truco al vidre des de l'andana i treu el cap el maquinista. Li pregunto si és el que va a Girona, i em diu que sí. Li dic que a les pantalles diu que va a l'Estació de França, i ell diu que si ho diuen és que estan equivocades. Li dic que és evident, però que si no avisen que està malament, la gent que va a Girona es quedarà a l'andana. I ell em mira amb cara de badoc, i no diu res.

Me'n vaig cap a la primera porta i ho explico a la gent que està indecisa. I llavors pujo, perquè em fa por que tanquin les portes, i no em puc permetre perdre el tren. Abans de pujar, dono un últim cop d'ull a l'andana, a la gent que més enllà veig que dubta. Sense cap aclariment pels altaveus, tanquen les portes i el tren se'n va.

A la tarda, al fer el recorregut invers, a mig camí uns nois, suposo que avorrits, es dediquen a estirar les alarmes i el tren es para. I s'organitza un sidral, i el tren està aturat mitja hora, fins que arriba la policia.

Anant en tren sempre veus i aprens coses.

13 d’ag. 2018

Marxa enrere

Un nen d'uns tres o quatre anys puja al tren amb el seu avi. S'asseuen d'esquena a la marxa del tren, i quan el tren arranca, el nen li diu a l'avi: "Per què va marxa enrere?"

11 d’ag. 2018

Temes religiosos

Vidres trencats i serps verinoses
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/vidres-trencats-i-serps-verinoses.html

Misioneras del Santísimo Sacramento
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html

8 d’ag. 2018

Àpats ocasionals

Avui estic tot el dia fora de casa. Quan s'acosta el migdia començo a pensar en entrar a algun super per comprar alguna cosa (els menús meus fora de casa són de super, per exemple pa i cigrons). Però mentre estic amb aquests pensaments la Divina Providència em posa davant dels ulls, a la vorera, una caixa de fruita plena de plàtans.

Són d'un super que hi ha a la vora, "lletjos", amb la pell tacada a causa de la calor, però encara no s'han estovat. De manera que n'agafo una dotzena. I per dinar, amb una barra de pa que compro, me'n menjo mitja dotzena, i al vespre, per sopar, l'altra mitja. Dolços, la mar de bons.

Abans d'ahir, quan tornava cap a casa, em vaig trobar un tetrabric de llet sense encetar, acabada de caducar. Naturalment, la vaig arreplegar i, per sopar, a casa vaig menjar pa amb llet. Amb un sobret de sucre (recollit de la taula d'un bar).

Unes setmanes abans, tres setmanes després de Sant Joan, em vaig trobar una pila de deu caixes de coques de llardons (no exagero, deu), grans, d'uns dos per tres pams cada coca, cada una amb la seva caixa, totes embolicades amb els seus papers de cel.lofana.

En vaig agafar dues i, els dies següents, aprofitant que la meva companya marxava uns dies, vaig menjar coca de llardons per esmorzar, coca de llardons per dinar i coca de llardons per sopar. Fins que es va acabar.

Crec que en conjunt són règims força equilibrats, perquè si un dia menjo plàtans, un altre coques i un altre pa amb llet, si faig la mitja suposo que no em deu faltar res (ells llardons de les coques els compto com a proteïnes).

També és veritat que de vegades poden passar dies sense troballes (i llavors menjo "normal"). Sense trobar res comestible, però potser trobant altres coses. Com ara llibres. Per exemple, fa unes setmanes vaig trobar "Elogio de la debilitat", d'Alexandre Jollien, i "Novecento", d'Alessandro Baricco. Esmento aquests dos dels que he trobat darrerament perquè m'han agradat de manera especial. (1)

Els llibres, per sort, també alimenten. Alguns molt.

--
(1) El llibre d'Alexandre Jollien és autobiogràfic, i explica les dificultats que ha tingut a causa de la seva paràlisi cerebral. De "Novecento" n'havia vist una adaptació teatral, un fantàstic monòleg interpretat pel Pep Jové, però desconeixia el text original.