(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/llegir-sobre-un-tema-per-entendren.html
23 d’oct. 2018
20 d’oct. 2018
És tot tan estrany
És tot tan estrany!
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
19 d’oct. 2018
Ser un perdedor
Quan interioritzes que ets un perdedor
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
14 d’oct. 2018
Ètica i moral
Viure moralment és viure disciplinadament.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
12 d’oct. 2018
Fills homicides
(salut mental)
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
11 d’oct. 2018
Mira que bé!
Dos ulls que poden mirar.
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
9 d’oct. 2018
Trens pintats
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), no fan el mateix que ells.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
4 d’oct. 2018
3 d’oct. 2018
2 d’oct. 2018
Si fóssim cadires o taules
Si fóssim cadires o taules no patiríem mai. No tindríem ni fred ni calor. Ni gana ni set. Ni por ni ansietat. Ni tristeses ni remordiments.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
