Arribo a casa del Joan Pintor i em diu que fa dos o tres dies que ha perdut els audiòfons. Que els ha buscat, però que no els troba. També em diu que s'ha posat els que feia servir abans (feia potser dos anys que tenia els nous), i que troba que els vells encara li van força bé, que si més no hi sent millor que sense.
Em diu que aquests vells que porta ara no sap si són de piles o dels que es carreguen. Se'n treu un, i el remeno una mica (d'audiòfons no en tinc ni idea). Trobo una pestanya, l'estiro i apareix el lloc de la pila. Però no n'hi ha cap. Miro l'altre audiòfon, i igual, no té tampoc pila.
Com que m'havia dit que li anaven bé, podria haver-me callat, i ell hauria seguit convençut que funcionaven. I a més, com que no hi ha piles, resulta que tenen l'avantatge que funcionen "sense sorolls ni xiulets", una meravella. Però he fet la manipulació al davant seu, ell ho ha vist tot.
Malgrat la claredat de la situació, com que ell pensava que funcionaven i que hi sentia més bé, encara em pregunta: "Me'ls poso o no?" I jo li dic que faci el que li sembli millor.
És clar, ara caldrà pensar què cal fer, perquè uns audiòfons nous són molt cars, i els vells, a banda del tema de les piles, els va deixar de fer servir perquè no funcionaven gaire bé. Un bon problema, perquè al Joan no li sobren els diners.
Li porto al Joan Pintor dos llibres que m'havia trobat a un punt de reciclatge. Un és de pintures figuratives de la primera meitat del segle passat, de pintors espanyols, i l'altre d'obra d'Edvard Munch. Són dos llibres molt ben editats, amb unes reproduccions excel.lents. Abans de dur-los-hi, a casa algunes estones aprofito per mirar-me'ls, i els gaudeixo.
El Joan m'agraeix que li hagi dut els llibres. Després, hi dona un primer cop d'ull, i em sobta que, de seguida, hi troba algunes pegues. Tant en els quadres figuratius de pintors espanyols com en els d'Edvard Munch. Em diu que hi ha coses "que no estan bé", que això o allò s'hauria d'haver pintat d'una altra manera...
El Joan, ja ho he explicat altres vegades, durant molts anys va ser un pintor aficionat; tenia un bon domini del color i era capaç de fer quadres força dignes (i també altres de menys reeixits). Quadres en general "correctes", però òbviament d'una qualitat molt allunyada dels quadres dels pintors dels dos llibres.
Ell sempre ha estat convençut que, si com a pintor no va triomfar, va ser "perquè no tenia padrins". Està tan convençut de la seva qualitat com a pintor que totes les parets de casa seva les té atapeïdes de quadres seus. Tots seus, de ningú més. I de tots és capaç de fer-ne elogis (i de cap li he sentit la més petita crítica). La part bona d'això és que ell està molt satisfet de la seva obra, i del seu nivell com a pintor, i això, tenir l'autoestima alta, sempre va bé.
D'altra banda, els seus comentaris sobre els quadres dels dos llibres a mi em recorden una altra història. Temps enrere, un dia vaig tenir l'ocurrència (la mala idea), de dur-li reproduccions de tres retrats que vaig fer jo quan era jove, i dels quals, encara ara, n'estic força content: considero que, sense ser extraordinaris, tenen un punt d'originalitat, i que alhora com a retrats van quedar força bé.
Els hi vaig ensenyar, i ell, als tres, els hi va trobar pegues: de dibuix, de color o de composició. Em va sorprendre, no ho puc negar. És clar, relativament, perquè ja fa anys que sé el peu que calça. A més, encara que jo no tingui una autoimatge com a ex-pintor inflada com la seva, si és el cas que considero que una cosa m'ha sortit mínimament correcta (pintura, dibuix, text, el que sigui), m'afecten poc les eventuals crítiques negatives que me'n puguin fer. Encara que sigui "una persona entesa" qui me les faci. De manera que aquell dia només vaig pensar que havia badat duent-li al Joan aquelles reproduccions (ho vaig fer perquè ell feia dies que m'insistia, "ensenya'm alguna cosa que hagis pintat tu").
Si no fos així, si llavors els seus comentaris m'haguessin afectat ni que fos una mica, ara aquesta mica d'afectació s'hauria dissolt com un terròs de sucre en un torrent, després de veure com ell era capaç de trobar també pegues a les obres de Munch. Unes obres que a mi em semblen absolutament esplèndides.
De fet, si vull, ara fins i tot em puc sentir orgullós de les crítiques que em va fer llavors: em va tractar igual que a l'Edvard Munch!
Cada dia, a la tarda, surt de casa i agafa el camí que va cap al cementiri. Amb el seu pas lent, ajudant-se amb el bastó, arriba fins a la porta. Està tancada. A través de la reixa, mira el passadís de nínxols que li queda al davant. Cap al fons, un test a terra li serveix de referència per ubicar el nínxol que busca amb la mirada. Des de la porta, gairebé no es veu. Hi ha enterrat el seu fill.
Com que el camí que va al cementiri també va a altres llocs, de vegades ja m'hi havia trobat la Joana, i pensava que anava a fer un tomb. Aquesta vegada la veig just quan està davant la porta del cementiri, aturada, mirant cap a l'altra banda de la reixa.
M'hi acosto, i llavors m'ho explica. Que cada dia hi ve, i que encara que la seva tristesa a causa de la mort del seu fill sigui immensa, la consola una mica, aquesta petita estona diària "que està a la vora d'ell".
La Patrícia em parla de l'Ivan, un amic seu al qual li han diagnosticat un càncer. D'aquí a uns dies l'operaran, i ja sap que, anant bé, el resultat de l'operació serà que després tindrà una vida més limitada. La Patrícia diu que a l'Ivan l'esgarrifa, aquesta vida limitada que l'espera després de l'operació, "que no la vol". Però alhora, no es planteja no fer-se l'operació.
Li pregunto a la Patrícia l'edat de l'Ivan, i em diu que voreja els vuitanta anys. Li dic que als vuitanta anys ja hem viscut molt, i que si hi arribem, i llavors resulta que com hem de viure, "des del nostre punt de vista", ja no ens sembla acceptable (a causa del nostre envelliment, malalties, dependències, expectatives frustrades o el que sigui), ningú no ens obliga a seguir vivint.
La Patrícia em diu que és veritat, que ja ho sap; "que ella i jo" això ho tenim molt clar, però que no tothom és com nosaltres.
Jo em quedo callat. Perquè la Patrícia té una qualitat de vida del tot lamentable, amb una llarga col.lecció de malalties que l'assetgen i la torturen, amb un munt de dolors diferents, de vegades molt forts, desesperants. A causa de tants mals, té una autonomia molt limitada, encongida i empobrida, tota plena "de malaltia i degradació", sense espai per a res més. La seva agenda està plena de visites a diferents especialistes, que li fan fer tota mena de proves i tractaments (de dubtosa utilitat). Això, a banda de les visites extres als serveis d'urgències, quan té alguna de les seves crisis més fortes.
La Patrícia, quan parla de l'Ivan té les idees molt clares, però quan parla d'ella mateixa...
S'havien casat pel civil durant la guerra, quan la mare va quedar embarassada del germà gran de la Roser. Després, a l'acabar la guerra, es van tornar a casar per l'Església, a causa de la por de ser assenyalats i potser tenir embolics, en aquell nou ambient nacionalcatòlic que ho condicionava tot. El pare no era gens creient, però la mare sí. El problema era que ella, encara que no estigués batejada com a tal, se sentia protestant. De manera que es van casar per l'Església una protestant i un ateu.
Uns anys després d'acabada la guerra va néixer la Roser. La seva mare llavors els dissabtes o diumenges anava a unes reunions o celebracions de protestants que es feien d'amagat en un pis. El pare ho sabia, i no s'hi oposava, però havia posat una condició a la seva dona: que no es bategés mai pel ritu protestant.
Un dia, malgrat els advertiments del marit, la mare va decidir batejar-se. I com que el bateig era per immersió, quan va tornar a casa encara tenia els cabells molls. Quan el pare la va veure entrar amb els cabells molls, va cridar els fills i els va fer seure un a cada banda de la taula. A la mare la va fer seure en una cadira apartada de la taula. I aleshores, dirigint-se als fills, els va dir que "aquella" ja no era la seva mare. Que a partir de llavors seria la seva criada, i menjaria a la cuina.
La Roser llavors tenia vuit o deu anys, i era ja una nena amb molta personalitat. La relació amb el seu pare no era bona, la molestava el seu autoritarisme, i aquella humiliació de la mare la va afectar molt. Ella, com el pare, no se sentia creient, però de vegades acompanyava la mare a les seves reunions, perquè li agradava estar amb ella, sobretot si l'alternativa era quedar-se a casa amb el pare. I llavors, després d'aquella escena terrible, va començar a pensar com es podria venjar del pare. Perquè amb els seus vuit o deu anys el que llavors volia era això, venjar-se'n, aquest era el sentiment i la determinació que tenia.
Va passar el temps. Quan ja era adolescent i tenia més llibertat de moviments va començar a anar de manera regular a les reunions dels protestants, i li va dir al pastor que es volia batejar. I després del període de catequesi preceptiu, la van batejar. Igual que a la seva mare, per immersió.
Va tornar a casa amb els cabells ben molls, i quan es va trobar davant del seu pare el va mirar de manera desafiant, sense dir-li res. I el seu pare, després de mirar-la fixament una estona, tampoc no va dir res, va fer mitja volta i va sortir del menjador.
Després del bateig, la Roser va deixar d'anar a les reunions dels protestants, no hi va tornar més. Un dia, el pastor, estranyat, la va anar a veure, i li va preguntar què havia passat. I ella li va dir la veritat, que si s'havia volgut batejar havia sigut només per donar una lliçó al seu pare, però que no creia en res de tot allò. El pastor es va escandalitzar, li va dir que era una noia perversa i que segur que aniria a l'infern.
Poc després, quan tenia setze anys va marxar de casa. Sense l'autorització paterna, i sense que el seu pare fes cap intent de retenir-la, o de fer-la tornar després. A partir de llavors la Roser va viure de manera independent, al principi amb bastants dificultats (explicar el que llavors va anar passant ja és una altra història). Després de marxar va mantenir sempre el contacte amb la mare, però amb el pare durant anys no hi va parlar. Ni ella entenia gens de ganes, ni ell va demostrar-hi gens d'interès.
La Roser ara és una dona gran. Està bastant malalta, o molt, però conserva el cap ben clar. Diu que està cansada de viure, a causa dels seus mals i de tot el que ha viscut. Un dels dies que la vaig a veure m'explica, entremig d'altres històries, aquesta història dels batejos.
