El passavolant

19 de març 2025

El temps

Quan fa molt fred,
nosaltres tremolem
i els pingüins estan contents.
Quan fa molta calor,
els llangardaixos estan contents
i nosaltres ens asfixiem.
Faci el temps que faci,
sempre agrada a algú.
De vegades, a nosaltres.

17 de març 2025

Sants de guix

Una escena una mica insòlita: uns monjos es dediquen a trencar els sants de guix d'una església, i alhora fan una foguera amb el mobiliari religiós i els objectes de culte combustibles. M'ho explica fa poc un dels protagonistes, un d'aquells monjos. Ell, uns anys després, va penjar els hàbits. Diu que els va penjar desencantat amb el resultat del Concili Vaticà II, del qual n'havia esperat més canvis.

És una de les moltes coses que m'explica, dels seus anys de monjo, més de vint. I de després, de les moltes activitats en què, al llarg de la seva vida, ha estat implicat.

Aquella església formava part del convent que feia poc havia abandonat una altra congregació, que va marxar perquè la comunitat havia quedat molt reduïda, i llavors es van traslladar a una altra casa de l'orde. Els nous ocupants venien tots del mateix monestir, en el qual no els volien. La seva segregació la va motivar la seva manera de pensar, més progressista, per dir-ho d'alguna manera.

A aquells monjos, aquella església que es van trobar a la nova ubicació, tan carregada de sants i ornaments, no els encaixava; volien un espai més sobri, més net, sense tantes figures i andròmines. I van fer neteja d'aquella manera.

Tenia curiositat per conèixer aquest home, no tant per la seva vida de monjo com per les seves activitats posteriors (però aquestes altres activitats avui no són el tema). Quan m'explica l'episodi de la destrucció dels sants, que com que eren de guix diu que es trencaven amb facilitat, li dic que fa poc vaig anar al Museu dels Sants d'Olot, dedicat als tallers que hi havia hagut a la ciutat dedicats a fer sants. Li dic que em va semblar un museu molt interessant, tant per la seva extraordinària col.lecció de sants, com per les explicacions sobre el procés d'elaboració de les figures.

Li dic a aquest exmonjo que, si els sants que ells van trencar perquè no els podien cremar haguessin sigut com els d'Olot, fets, a partir de no recordo exactament quan, amb una "pasta de fusta" que es van inventar (una barreja de coles, xarpellera, serradures i guix), no els hauria calgut trencar-los, perquè a la foguera que van fer també haurien cremat força bé.

Una de les coses del Museu dels Sants que em va cridar més l'atenció va ser l'explicació de les gestions que van fer al Vaticà, no recordo quan, per tal d'obtenir un certificat que avalés que els sants fets a Olot amb aquella tècnica de la pasta de fusta, estaven fets "amb materials nobles", uns materials nobles que llavors el Vaticà considerava que només ho eren la fusta i la pedra. I ho van aconseguir: els van concedir aquella acreditació especial, cosa que, naturalment, va afavorir molt el negoci dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. A més, els sants fets amb la pasta de fusta tenien un evident avantatge, en relació amb els de fusta o pedra, i és que eren molt més lleugers, perquè per dins eren buits.

Tal com he dit, el motiu de la trobada amb aquest exmonjo no eren ni aquells sants destruïts, ni els d'Olot, però com que vam estar xerrant unes hores, vam tenir temps també per fer alguns parèntesis temàtics.

16 de març 2025

Les nebodes

Demà és "el dia D" del Joan Pintor: se'n va a una residència. Fa dies que està neguitós, el preocupa tant la incertesa del canvi com què passarà amb tot el que té al pis on ha viscut tants anys. Les últimes setmanes han sigut unes setmanes complicades, sobretot per a la Carmina, la filla de la que era la millor amiga del Joan. Des que va morir la seva mare, la Carmina s'ha anat ocupant del Joan. Sort d'ella, si no, ves a saber què hauria passat amb el Joan.

Jo en general m'he limitat a un paper de "suport moral", que inclou anar a veure el Joan cada setmana, i poca cosa més. Amb la Carmina coincidíem que la situació era cada vegada més complicada, i que el Joan no podia seguir vivint sol a casa seva, malgrat les ajudes que té (cada dia passa una persona per comprovar que tot funciona i endreçar-li una mica la casa, i també li duen el menjar, són dos serveis a càrrec de l'Ajuntament).

Al Joan ara ja li fa por, seguir vivint a casa seva, perquè es despista, es fa embolics, perd les coses. A sobre, de vegades cau... més d'una vegada ja ha acabat a Urgències.

Davant d'aquest escenari, ja feia uns mesos que la Carmina va parlar amb dues nebodes del Joan, l'única família que té, i tant la Carmina com les nebodes llavors el van apuntar a les llistes d'espera de diferents residències. Fa uns dies, a la Carmina la van avisar que a una d'aquelles residències hi havia una plaça, i em va preguntar que pensava. Li vaig dir que s'havia d'aprofitar l'ocasió.

Ho va comentar també amb les nebodes. Elles, en canvi, no només no ho van veure oportú, sinó que s'hi van oposar, i de manera molt ferma. El motiu, encara que no el diguessin, era ben senzill: el cost de la residència. I és que les nebodes confiaven que els estalvis del Joan algun dia els arribarien a elles, i amb l'opció de la residència és evident que, o bé desapareixeran, o quedaran molt minvats, segons els anys que encara visqui el Joan.

El que deien les nebodes a la Carmina, però, era que el Joan estava encara prou bé per seguir vivint sol a casa seva, que no calia precipitar-se... Deien això, però feia mesos que no l'anaven a veure, i amb prou feines alguna vegada li havien trucat. És a dir, que ni s'interessaven per ell, ni sabien realment quines eren les seves limitacions, el seu estat actual. A diferència de la Carmina, que li truca sovint i que el va veure com a mínim un cop a la setmana. O jo, que també hi passo cada setmana.

Tots els intents de la Carmina per fer entendre a les nebodes la necessitat d'aquest canvi han sigut inútils. De fet, va arribar un punt que elles van tenir l'immens desvergonyiment d'acusar la Carmina de fer el que feia per aprofitar-se del Joan. A partir d'aquesta acusació, la Carmina ja no va voler saber res més d'elles. Massa paciència que havia tingut, fins llavors.

Aquesta és la història, admirable pel que fa a la Carmina, i miserable pel que fa a les dues nebodes.

Demà el Joan anirà a la residència, diu que ja té ganes que sigui demà. A casa seva, ens bevem a mitges una cervesa; li agrada, la cervesa, i a mi sobretot m'agrada veure com ell l'assaboreix. Entre glop i glop, parlem, passem d'un tema a un altre, també de com serà la vida a la residència, si el menjar serà bo, i què passarà amb tot el que hi ha al seu pis, perquè a la residència només podrà dur-hi poquetes coses...

També diu que, a veure què passarà, amb les seves nebodes, que com que estan enfadades, no l'aniran a veure...

-Dius que no et vindran a veure? Que és que et venen a veure, aquí? Quants mesos fa que no les has vist? Quant fa que ni t'han telefonat? No hi haurà diferències: si no et venen a veure a la residència, serà com ara, "les seguiràs no veient"!

I ell arronsa les espatlles, diu que sí, que és veritat...