Quan et comença a incomodar
perquè la pressió va en augment
i de moment no trobes el lloc adient,
no hi ha res que es pugui comparar,
finalment, al meravellós plaer de pixar.
20 de des. 2011
8 de des. 2011
El meu avi patern
El meu avi patern va ser pagès i picapedrer. Va morir quan jo era petit, però durant molts anys el meu pare va conservar l'hort urbà que l'avi havia treballat en la darrera etapa de la seva vida. Amb l'avi ja mort, a l'hort com a mínim hi anàvem un cop a l'any, amb la meva mare, quan maduraven els caquis. N'omplíem unes quantes cistelles i, en tornar a Barcelona, els esteníem i deixàvem que anessin madurant de mica en mica. A la meva mare i a mi ens agradaven molt els caquis, ben madurs, mentre que la resta de la família no en feien cap cas, així que durant una temporada ella i jo ens en fèiem un bon tip.
Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.
Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.
L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.
Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.
Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.
En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.
Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.
Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.
L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.
Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.
Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.
En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.
19 de nov. 2011
L'elefant volia ser una formiga
L'elefant volia ser una formiga,
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).
18 de nov. 2011
Pluja, pijama i cadira de rodes
Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.
Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.
De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.
El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.
Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.
Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.
De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.
El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.
Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.
15 de nov. 2011
Una botiga de poble
Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.
Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.
Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.
Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...
L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.
Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.
Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.
Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...
L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.
17 d’oct. 2011
Mainada
Per aquestes pàgines gairebé no s'hi mouen infants. Gairebé només gent gran, de vegades, de propina, força atrotinada. No és un panorama engrescador. Si hi haguessin de tant en tant alguns crits, rialles i corredisses de mainada (ep, d'algú altre, que a mi ja m'ha passat l'edat) em sembla que aquestes pàgines estarien m'agradarien més. Però el cas és que no n'hi ha... Potser m'ho hauria de fer mirar.
Hi penso alhora que llegeixo que fins ara a Alemanya es veu que la remor excessiva dels infants era considerada contaminació acústica: si passava de determinats decibels, s'equiparava al soroll sancionable de les motos, dels bars musicals, dels camions de la brossa... Ves quines coses, els alemanys. Bé, de fet la notícia parlava que s'havia derogat aquesta normativa anti mainada, i que ara els infants ja poden plorar o riure sense que els seus responsables legals siguin sancionats.
Hi penso alhora que llegeixo que fins ara a Alemanya es veu que la remor excessiva dels infants era considerada contaminació acústica: si passava de determinats decibels, s'equiparava al soroll sancionable de les motos, dels bars musicals, dels camions de la brossa... Ves quines coses, els alemanys. Bé, de fet la notícia parlava que s'havia derogat aquesta normativa anti mainada, i que ara els infants ja poden plorar o riure sense que els seus responsables legals siguin sancionats.
2 d’oct. 2011
Els ginjolers
Un dia, un brètol
els trenca les branques.
Un altre dia, un altre brètol
(o potser el mateix,
per tal d'enllestir la feina),
els lleva l'escorça:
una franja d'un pam,
al voltant del tronc.
Es moriran.
Dos ginjolers joves,
els únics del parc.
Bonics, airosos,
enguany carregats de gínjols.
Un brètol desenfeinat
(o potser emprenyat
perquè la xicota l'ha plantat),
els ha sentenciat.
els trenca les branques.
Un altre dia, un altre brètol
(o potser el mateix,
per tal d'enllestir la feina),
els lleva l'escorça:
una franja d'un pam,
al voltant del tronc.
Es moriran.
Dos ginjolers joves,
els únics del parc.
Bonics, airosos,
enguany carregats de gínjols.
Un brètol desenfeinat
(o potser emprenyat
perquè la xicota l'ha plantat),
els ha sentenciat.
27 de set. 2011
Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig
Cases, granges i naus industrials esquitxades desordenadament damunt del paisatge. Habitatges nous, cadascun al seu aire, sense cap harmonia de conjunt, de vegades d'un gran mal gust. O mig acabats, amb el totxo vist com si fos una granja, o un magatzem. Cases velles, mal conservades, escrostonades, amb els remolinats deteriorats. Construccions que no saps si són cases o corrals. Desordre urbanístic, edificacions escampades sense gràcia ni criteri, mal gust nou de trinca i obra vella deteriorada. Deixadesa. Una deixadesa que fins i tot s'encomana als camps, sovint tacats per plàstics o papers arrossegats pel vent. És el que em queda de record després de badar per la finestra del trajecte en tren entre Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig, entre aquests dos pobles de noms tan bonics.
25 de set. 2011
Pintades
Pintada al metro: "La llet que et beus quan esmorzes està plena del pus de les mamelles de les vaques. Però no et preocupis, també està plena d'antibiòtics."
24 de set. 2011
El Brabant
Quan vaig fer servir per primer cop un ordinador devia tenir uns trenta cinc anys. Fins aleshores la meva cultura era "de llapis i paper", perquè fins i tot les màquines d'escriure les havia fet servir poc, no m'agradaven. Ara l'ordinador el faig servir sovint, però segueixo sentint-me molt més a gust amb el llapis i el paper, que amb la pantalla i el teclat. Per exemple, aquests textos d'entrada els escric gairebé sempre a mà. A part del gust per escriure així, un altre motiu de pes és què els acostumo a escriure anant d'aquí cap allà, al tren, o als banc de les estacions. Al final ja diré per què precisament avui comento això. De moment, canvio de tema i començo amb el Brabant.
El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.
Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.
El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.
El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.
Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.
No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?
El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.
Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.
El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.
El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.
Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.
No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
