Quan ja no hi sigui

Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.

Tots tenim vergonyes amagades

Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.

La vida és un revoltí

La vida és un revoltí de fets inesperats i d'emocions descontrolades. A l'ull del revoltí, protegits per la nostra ignorància, il.lusos, somniem poder mantenir un mínim d'estabilitat i racionalitat. Però és un anhel infantil. Perquè més aviat o més tard pot passar el que més por ens fa, o el que ni tan sols hem estat capaços d'imaginar que en pogués passar. De cop, el temporal es desferma, i se'ns fa palesa la realitat de la nostra extrema fragilitat: l'esbufec del bufarut, turbulent, ens arrossega i ens sentim centrifugats, capgirats i desvertebrats.

M'agradaria escriure més clar

M'agradaria escriure més clar, més concret, més curt. Potser no sempre, perquè de vegades també m'agrada fer algunes ramanxoles i capitombes, només pel goig de sentir la cantarella de les paraules, la dringadissa dels accents. Pel goig de gaudir les breus o més accentuades pauses de la puntuació. De tot plegat, d'escriure més clar i curt (i alguna vegada, com a excepció, una mica florit, virolat i entretingut), potser ja n'aprendré... tal vegada... ves a saber...

Agafo el tren i el jovent em sorprèn

Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...

El Domingo - 4

Feia temps que no me'l trobava. I aquest cop és ell el que em veu primer i em saluda. A una ma hi du una capsa de puros de fusta, que fa servir de plateret per a recollir les almoines. No porta cap més bossa ni motxilla; de fet, sempre va igual, lleuger, sense cap mena d'equipatge.

M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.

L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.

Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.

El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.

Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.

Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.

Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...

I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.

El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.

El dinar de l'Assumpta

L'Assumpta té vuitanta-tres anys. A causa de la seva edat té alguns problemes de salut, però no li agrada parlar-ne. Diu que troba molt pesada la gent gran que té com a principal motiu de conversa els seus mals, i evita fer aquest paper: perquè t'expliqui alguna cosa d'aquest tema has d'insistir bastant. I si llavors te n'explica alguna cosa, ho fa sense donar-hi cap importància, rient-se dels seus mals.

L'Assumpta tot sovint té gent a dinar a casa. O a dormir. Malgrat la seva edat, segueix amb la seva vida de sempre, acollint gent més o menys desemparada. Com avui el Jan Clot i l'Iris. I jo, que m'hi he afegit de propina.

El Jan Clot i l'Iris viuen cadascú a una residència psiquiàtrica, i un o dos cops al mes van a dinar a casa de l'Assumpta, que els fa una mica de mare. A ell, perquè aquí no hi té ningú més. A ella, perquè la seva família no en vol saber res. Ell és un tros d'home immens, poc parlador, gras com un bocoi, originari del Camerun, negre com la xocolata. Amb el seu físic i els seus cent-trenta quilos sembla que hauria de fer por, però fa una cara com de gos esporuguit, i als llavis hi té un suau somriure. Ella és baixeta i rodoneta, amb una mirada desperta, plena d'inquietuds. Porta una samarreta en la s'ha fet estampar aquest text: "Urdangarín a la prisión, por bribón". En té tota una col.lecció, de samarretes amb textos de denuncia, que ella s'empesca i es fa estampar. Diu que com que ara ja no va a manifestacions, es manifesta així pel seu compte, per tot arreu, cada dia. El Jan Clot i l'Iris van junts a casa l'Assumpta perquè durant un temps van festejar, ara tenen poca relació, gairebé ni són amics, però segueixen anant junts a aquests dinars.

Pensant en el Jan Clot, l'Assumpta ha cuinat un munt de iuca bullida i plàtans fregits, a més d'una cassola de pollastre amb salsa de cacauet reforçada amb pebres de diferent mena, ben picant. En lloc de pa, "per acompanyar", hi ha una altra cassola d'arròs bullit. El Jan Clot devora un plat rere l'altre de iuca, plàtan, pollastre i arròs, repetint de tot, i més d'una vegada. Em deixa bocabadat el que arriba a endrapar. Menja més del doble que l'Iris, que també fa un bon paper, i el triple o més del que mengem l'Assumpta i jo.

M'impressiona veure menjar el Jan Clot. És una manera característica d'algunes persones amb problemes mentals: amb la mirada concentrada en el plat, absent de l'entorn, sense interrupcions, mastegant de manera voluble, amb un ritme sostingut... Mentre menja, si li fas algun comentari, de vegades sembla que ni et senti, com si fos un animalet, i si et respon, és de manera breu, mínima, per tot seguit submergir-se un altre cop en la seva solemne litúrgia gastronòmica.

El Manolo - 5

Trobo el Manolo estirat al llit. Són les cinc de la tarda. Les cuidadores de la residència, unes dones simpàtiques i dinàmiques, implicades en la seva feina, han acabat tirant la tovallola. Després de mesos insistint, intentant motivar-lo, procurant que no s'estigués tan abandonat, han vist que era impossible, que l'esforç era inútil, i el deixen anar al seu aire. I el Manolo durant el dia es passa moltes hores així, al llit. Com ara, vestit de cap a peus, fins i tot amb les sabatilles posades, tapat amb un llençol i una manta, amb la cara amagada.

Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.

El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.

Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.

Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.

Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?

Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.

Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.

Justificacions - El Lazarillo de Tormes

"Y a este propósito dice Plinio que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena; mayormente que los gustos no son todos unos, mas lo que uno no come, otro se pierde por ello. Y así vemos cosas tenidas en poco de algunos, que de otros no lo son. Y esto para que ninguna cosa se debería romper ni echar a mal, si muy detestable no fuese, sino que a todos se comunicase, mayormente siendo sin perjuicio y pudiendo sacar de ella algún fruto."

Es desconeix amb certesa l'autor de El Lazarillo de Tormes (hi ha diferents hipòtesis, però són només això, hipòtesis). Y es conserven quatre primeres edicions de l'obra, les quatre del 1554, impreses respectivament a Burgos, Amberes, Alcalá de Henares i Medina del Campo.

Però ara ve l'important de debò: just quatre-cents anys després d'aquestes primeres edicions, vaig néixer jo. És clar, a tots ens agrada ser una mica importants, i una manera d'aconseguir-ho, sobretot quan no ho som, és intentar vincular la nostra biografia amb algun esdeveniment rellevant. Com en aquest cas jo, relacionant el meu naixement amb el quatre-cents aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes.

Però és que quatre-cents anys abans del meu naixement encara van passar més coses importants: a Xile, a la Batalla de Tucapel, els salvatges maputxes comandats pel seu cabdill Lautaro van derrotar els valents espanyols (matant alhora el seu cap Pedro de Valdivia). I a Egipte va morir el pirata Piri Reis, que era pirata perquè era turc i infidel, perquè si hagués estat cristià llavors caldria dir que va morir el gran almirall Piri Reis.

El fragment inicial pertany al pròleg de El Lazarillo de Tormes. L'he triat perquè em serveix d'excusa per a justificar aquest vici meu d'escriure: m'agrada pensar, com l'autor de El Lazarillo de Tormes "que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena". En el meu cas, és clar, "el llibre" és una realitat molt més discreta, només "uns escrits d'un bloc" d'un modest passavolant. De tota manera, m'agrada pensar que, encara que aquests escrits meus no siguin res de l'altre món, amb bona voluntat potser s'hi pot trobar alguna cosa aprofitable (potser alguna frase ben confegida, o alguna idea una mica enginyosa, o qualsevol altre fotesa que serveixi d'entreteniment).

Bé, siguem honestos: una mica de lucidesa encara la conservo, de manera que també m'adono que quan ens hem de justificar (com ara em passa a mi) és que no tenim la consciència gaire tranquil.la. Quin patir...

Doncs això... Fa 59 anys va ser el 400 aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes. I jo ho celebro així, parlant una mica de mi. Si no ho faig jo, no ho farà ningú, i tots tenim dret a alimentar una mica el nostre narcisisme...

Lletsons i cosconilles

De petit de tant en tant havia sentit a parlar dels lletsons i les cosconilles, que presumptament el meu pare menjava quan vivien a la masia. Dic que presumptament perquè quan ell tenia tres anys van marxar a la capital de la comarca, i allí les amanides silvestres no devien ser habituals, per raons obvies, la impossibilitat d'arreplegar pels carrers de la vila els ingredients necessaris.

Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.

Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.

Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.

La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.

Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.

Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).

Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...