Amanides

Ja sé que la gent normal per esmorzar es beu un cafè amb llet i es menja unes llesques de pa torrat o una pasta, però a mi m'agrada encetar el dia gastronòmic d'una altra manera, amb una amanida. Ves, cadascú té les seves manies...

Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.

Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.

Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.

L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.

De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.

Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.

De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.

La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...

Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.

Recordatori 2013

"La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials":

http://miravolant.blogspot.com/2013/05/maig-2013.html

L'Eudald - 2

Quan et fas gran i la dentadura se't va deteriorant, a causa del desgast de les peces i el retraïment de les genives has de gestionar amb més cura la higiene dels espais interdentals, amb la seva tendència natural a retenir restes d'aliments. De manera que has de començar a fer servir escuradents, sedes dentals, o qualsevol altra mena d'eina pensada per aquesta funció.

Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)

La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.

El Julio

El van enterrar al mateix nínxol on feia uns anys havien enterrat la mare Margarida. Mentre els operaris del cementiri introduïen el taüt, la mare Caritat, somrient, va comentar: "Ui, si la mare Margarida ho sabés, que li hem ficat el Julio a dins... ella que tenia tanta mania als homes!"

El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...

Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.

Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.

Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.

Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.

El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin  amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.

L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.

Aniversari

I aquest també:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/aniversari.html

Cansat de viure

Podria estar aquí, però al final ha acabat a casa del Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html

Quan ja no hi sigui

Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.

Tots tenim vergonyes amagades

Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.

La vida és un revoltí

La vida és un revoltí de fets inesperats i d'emocions descontrolades. A l'ull del revoltí, protegits per la nostra ignorància, il.lusos, somniem poder mantenir un mínim d'estabilitat i racionalitat. Però és un anhel infantil. Perquè més aviat o més tard pot passar el que més por ens fa, o el que ni tan sols hem estat capaços d'imaginar que en pogués passar. De cop, el temporal es desferma, i se'ns fa palesa la realitat de la nostra extrema fragilitat: l'esbufec del bufarut, turbulent, ens arrossega i ens sentim centrifugats, capgirats i desvertebrats.

M'agradaria escriure més clar

M'agradaria escriure més clar, més concret, més curt. Potser no sempre, perquè de vegades també m'agrada fer algunes ramanxoles i capitombes, només pel goig de sentir la cantarella de les paraules, la dringadissa dels accents. Pel goig de gaudir les breus o més accentuades pauses de la puntuació. De tot plegat, d'escriure més clar i curt (i alguna vegada, com a excepció, una mica florit, virolat i entretingut), potser ja n'aprendré... tal vegada... ves a saber...