Carta a la Bet - Sobre l'ideal de bellesa

Estimada Bet.

Si l'evolució humana hagués sigut diferent, si el centre de poder polític i econòmic en lloc d'ubicar-se primer a Europa i desplaçar-se després als Estats Units, s'hagués ubicat històricament a l'Àfrica subsahariana, i avui les nacions d'aquests territoris fossin les més avançades i poderoses del món, "tot seria diferent de com és".

Per exemple, seria diferent el model de bellesa que tindríem, ja que el model dominant de bellesa seria el que haurien "exportat" ells (basat en la seva pròpia morfologia) a través de les seves imatges religioses, la seva literatura, les seves pintures, la seva indústria cinematogràfica, etc. Influïts per aquests estereotips diferents, sotmesos des de faria segles al poder econòmic i cultural d'aquests centres de poder, el model de bellesa dominant (l'equivalent al de les pelis de Hollywood d'avui, del PlayBoy, etc.), seria, per exemple, el d'homes i dones de cabell curt, nas aplanat, llavis gruixuts i culs considerables i prominents.

Bé, parlo d'aquestes característiques per dir alguna cosa, és possible que coincideixin poc amb les dels habitants dels territoris esmentats més amunt. No sóc un expert en el tema de les "característiques morfològiques de les ètnies del món", en absolut. A més, sóc conscient que l'Àfrica subsahariana és molt extensa i molt diversa. És només un exemple, per posar el referent d'unes eventuals i determinades característiques racials hipotèticament dominants (culturalment i econòmicament dominants) completament diferents de les que avui es consideren "les ideals".

Ens pensem que les nostres preferències estètiques són naturals (el nostre ideal de bellesa de cos i cara de dones i homes), i de naturals en tenen molt poc. Ens agradi o no, estem absolutament condicionats pels models dominants de la cultura en què estem immersos. Amb algunes variacions, d'acord, però sempre petites, vinculades "al patró general", sense qüestionar-lo.

Anar contra els condicionants no és mai fàcil, sobretot quan són tan poderosos com aquests. Però el que és decebedor és no ser ni tan sols conscients del fet que tenim aquests condicionants. Que són aquests... i haurien pogut ser uns altres, aquest és el tema important. Per tant, si més no hauríem d'intentar incorporar aquesta idea, com a mínim el concepte: que hi ha tants models possibles de bellesa com ètnies humanes. I que el model dominant avui és fruit de l'atzar i de relacions de poder. Com a mínim hauríem de ser conscients d'això.

Si en som conscients i ens hi sotmetem sense sentir-nos malament, no passa res. El problema és quan, pel motiu que sigui, no és així, quan paguem un preu per aquest condicionament (submissió, esclavitud...). Per exemple, quan ens passem el temps somniant truites, esperant trobar la persona amb "aquella imatge" de bellesa que ens han inculcat... sense trobar-la (o trobant-la i llavors sense que aquella persona es fixi en nosaltres, sense que ens faci cas), de manera que el resultat és que ens sentim frustrats, ansiosos, decebuts. I mentrestant, ens van passant pel costat persones que, "si els nostres esquemes mentals fossin uns altres" (recordem-ho, inventats) ens podríem adonar de la seva bellesa. I celebrar-la, gaudir-la, és a dir, ser tots més feliços, nosaltres i aquestes persones.

Ser ignorant normalment passa factura. Ignorar la subjectivitat dels cànons estètics (els que siguin) implica una servitud, una esclavitud silenciosa que tots patim més o menys. I que a més d'impedir que reflexionem i creixem, moltes vegades a sobre genera molts patiments. I això ja són paraules majors: el patiment, quan apareix (autorebuig o rebuig, ansietat, desgana, falta d'il.lusió, etc.), no és mai irrellevant.

"Només en recordo coses bones"

Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).

Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".

Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."

Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.

Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.

Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.

Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.

Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.

Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.

El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.

D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.

--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.

Obsessió per la lectura

Passo a saludar el germà de la meva mare, el meu tio, i li pregunto si recorda quan la meva mare, durant l'adolescència, es tancava al vàter per llegir, perquè els meus avis li tenien prohibit que llegís.

Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".

A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.

D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?

Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...

Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment  brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).

Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.

És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.

Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.

Entre res i no res

Entre res i no res,
res o no res.
Embolics de la gramàtica.

Amb voluntat de ferro

Amb voluntat de ferro,
o de xiclet,
hem d'anar vivint.
No hi manual d'instruccions.
Ni llibre de reclamacions.
Ni oficina de devolucions.
(ni tribunal d'Estrasburg)

Plaça de Sarrià

De tant en tant passo per la Plaça de Sarrià, i algunes de les vegades que hi passo entro a l'Església i m'assec una estona, a l'última fila. M'agrada aquest parèntesi de quietud. Normalment no hi ha ningú.

Un d'aquests dies veig que avancen pel passadís lateral, en direcció cap a la sortida, juntes, una dona molt gran i una altra de molt jove, que deu ser la seva cuidadora. La gran suposo que és cega, perquè du un bastó d'aquests per orientar-se, no per arrepenjar-se, i va agafada del braç de la jove. Les dues són més aviat baixes, la gran escanyolida, eixarreïda, la jove immensa, grassa, molt. Però sense morbidesa, dóna sensació de força, d'energia, es mou amb lleugeresa, malgrat el seu cos. Sembla que podria agafar en braços la velleta i dur-la sense cap esforç. Però va mirant el mòbil, no en treu els ulls, sembla que ni s'adoni que li penja del braç la velleta, i dic que li penja perquè és la sensació que dóna, va al seu remolc, amb el braç una mica estirat, una mica endarrerida, amb una expressió d'ensurt a la cara, de por, de fragilitat. Se la veu molt desvalguda.

Caminant d'aquesta manera, a un ritme que és pausat per a la cuidadora i forçat per a la velleta, la primera mirant impertèrrita el mòbil, l'altra intentant no despenjar-se del braç, arriben a la porta. Passa la jove ben pel mig, sense ni mirar l'altra, i la velleta, massa arrambada a la vora, es clava un cop contra el marc de la porta. No és que el fregui, es clava un bon cop. La jove ni se n'adona, segueix al seu pas, mirant el mòbil, amb la velleta penjant-li del braç, a la qual ja no li puc veure la cara.

Al cap d'unes setmanes, a la mateixa Plaça de Sarrià, a fora, les veig assegudes. La jove segueix absorta amb el seu mòbil, protegida del sol per l'ombra esclarissada dels arbres; la velleta, al seu costat, queda mig a fora de l'ombra. Falta poc pel migdia, estem al juliol, el sol crema, fa una calor asfixiant.

Potser li hauria de dir alguna cosa, a aquesta noia? I si ho faig i resulta que és pitjor? I si s'ho agafa malament i encara li toca més el rebre a la velleta? Podria molt ben ser, la pinta i l'actitud d'aquesta noia no convida a l'optimisme. No dic res. No sé si per covardia o per prudència.

On deu viure aquesta dona? Viu només amb aquesta cuidadora? Té fills o filles que se n'ocupen? Si és així, estan al cas de com funciona aquesta cuidadora? Moltes preguntes, cap resposta... segons com, millor, de vegades en casos així és pitjor saber les respostes. I de casos així o més o menys semblants malauradament n'hi ha, molts, de persones grans vulnerables, desprotegides, espantades...

Fotogrames

La dona jove de l'abric blanc és una cosina de la meva mare. La noia del seu costat de la cara rodona, una mica més baixeta i de botons aparellats a l'abric és la meva mare. La foto no està datada, és de passada la Guerra Civil. Si a la meva mare, a ull, li poso catorze anys, la foto seria del 1942.

La va fer el Josep Playà, i la va reproduir La Vanguardia el 31-5-2015, dins d'un reportatge dedicat a aquest fotògraf. El diari acompanyava la foto amb aquesta descripció: "Acto de imposición de medalla al niño Josep Pelfort, de 3 años, hijo de un falangista 'caído'".

Quan fa uns dies La Vanguardia va reproduir la foto, una germana meva va comentar que a la meva mare no se la veia gaire entusiasmada amb la cerimònia a què assistia. Jo em vaig mirar la foto una mica diferent: en l'expressió de la meva mare hi vaig veure tristesa, compassió cap el nen que està mirant, el presumpte protagonista de l'escena. Veig un nen utilitzat: s'ha organitzat l'acte amb l'excusa de la mort del seu pare, no pensant en ell, el nen, sinó amb l'objectiu de fer un acte de propaganda política. És un nen manipulat, sol i trist, que deu trobar a faltar el seu pare i que li importa un rave la cerimònia, la medalla i la reivindicació del nacionalcatolicisme.

En qualsevol cas, l'atribució d'un significat, sigui el que sigui, a una mirada d'una foto no deixa de ser bastant gratuïta. Mirar una foto i especular amb el significat de les expressions de les cares és un exercici arriscat, en general d'una utilitat dubtosa. Veiem una imatge "congelada" i li atribuïm un significat que fonamentalment només existeix dins de la nostra ment, i que pot no tenir cap relació amb el que passava (amb el que li passava, pensava i sentia la persona de la fotografia en aquell moment que va captar la màquina).

Si la imatge congelada fos d'un instant abans o després, si fos "el següent o l'anterior fotograma", potser la cara d'aquella persona seria molt diferent, per mil motius rellevants o irrellevants: un parpelleig, un alè d'aire, un soroll, un pensament, el vol d'una mosca, una picor al nas o a l'orella...

Ens agrada especular a partir d'una imatge congelada: ens atrau interpretar, gairebé psicoanalíticament, un fotograma concret, atribuint-li el significat que "a nosaltres" (segons els nostres esquemes mentals, les nostres associacions personals, la nostra biografia, etc.) ens sembla més oportú, i que pot no tenir cap relació amb allò que pensava o sentia aquella persona quan va ser fotografiada.

Mai m'ha agradat que em facin fotos. Ara penso que el meu rebuig potser obeïa, sense saber-ho, a això que he exposat, a la por a quedar congelat en un instant. I posteriorment ser mirat, "interpretat", a través d'aquell instant. No hi havia pensat mai, sobre aquest tema d'aquesta manera. I se m'ha acudit precisament ara que cada cop m'importa menys això que tant m'havia preocupat, ara que ja m'és igual el que pensi la gent. De les fotos, de mi, de tot. Suposo que en el fons no és res més que un problema de falta de seguretat personal. La tenia fràgil, i a mesura que se m'ha anat consolidant una mica, aquesta mania d'evitar les fotos ha anat desapareixent. M'ha costat gairebé tota la vida.

Em sembla recordar que a la meva mare tampoc li agradava gaire que li fessin fotos. En el seu cas crec que era perquè no li agradava no sortir afavorida, i ja se sap, quan et fan fotos et poden pescar de qualsevol manera. Però sobretot, a ella no li agradaven les fotos de quan estava passant una etapa depressiva. A mi, més que agradar-me o no, aquelles fotos que reflecteixen el seu sofriment m'angoixen. Aquella cara tan trista, tan adolorida... En aquest cas, a més, l'explicació dels fotogrames canviants no serveix: durant aquelles etapes, el fotograma sempre era el mateix, estàtic, immutable, dolorosament sempre el mateix.

Les paraules rodolen

Les paraules rodolen.
Soles o acompanyades:
acompanyades
de la falta d'atenció i,
de vegades,
de la mala intenció.

T'han dit

T'han dit que he dit.
I t'ho has cregut.
Has badat.

El meu pare - Estereotips i matisos

"Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic les coses com són."

Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.

Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.

Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).

Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.

Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.

Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.

Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).

Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).

Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.

Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.

I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.

Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...

I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.

Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.

Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.