"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)
Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:
"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."
Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.
Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.
Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.
Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)
Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).
Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".
Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).
Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?
A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.
La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.
Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!
És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.
-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)
15 de febr. 2016
14 de febr. 2016
Lliçons de coses: el llepet
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, llepet és la "taqueta produïda pel contacte d’una cosa que deixa". La definició del Diccionari català-valencià-balear és "taqueta, brutoreta viscosa".
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
8 de febr. 2016
7 de febr. 2016
La clau
Vaig a una botiga d'aquestes en què tan et fan la còpia d'una clau com vendre't cordons de les sabates, plantilles o betum.Demano que em facin el duplicat d'una clau, pago, me'n vaig cap a casa, provo la clau nova... i no funciona.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
7 de gen. 2016
Religiositat de baixa intensitat
L'altre dia vaig parlar de la "Bula de la Santa Cruzada". La veritat és que quan era petit (i durant l'adolescència), aquestes coses tan pintoresques de l'Església ni tan sols em cridaven l'atenció. Ni aquestes ni tots els "misteris" de la doctrina que m'inculcaven: el de la Immaculada Concepció, de l'Ascensió al Cel de la Verge, la Resurrecció de Jesús, la Santíssima Trinitat, el Judici final, els miracles, etc.
Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.
Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).
Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.
Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.
Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.
Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.
Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.
Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.
Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...
Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.
Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).
Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.
Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.
Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.
Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.
Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.
Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.
Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...
6 de gen. 2016
La Bula de la Santa Cruzada
"En 1966, tras el Concilio Vaticano II, Pablo VI suavizó las normas de ayuno y abstinencia para los católicos de todo el mundo. (...) Ese mismo año, la Conferencia Episcopal anunciaba la desaparición definitiva de la tradicional Bula de la Santa Cruzada, renunciando a unos ingresos que en los últimos años habían alcanzado los 96 millones de pesetas." M. Arrizabalaga (1)
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
29 de des. 2015
Escamarlans
Abans el menú habitual del dia de Nadal era escudella i carn d'olla, mentre que ara cada vegada més gent (la que pot, i de vegades també la que no pot) es decanta pel marisc. Aquest any jo també, tot i que no exactament el dia de Nadal, sinó uns dies abans.
Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).
Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.
Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).
L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.
En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!
Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.
Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).
Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.
Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).
No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.
En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.
En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.
Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.
Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".
Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).
Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.
Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).
L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.
En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!
Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.
Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).
Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.
Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).
No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.
En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.
En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.
Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.
Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".
27 de des. 2015
15 de des. 2015
No sé si mai ho he explicat.
No sé si mai ho he explicat.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
8 de des. 2015
I si algun dia algú...?
No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú), però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa d'interpretacions seves desafortunades (en les malintencionades ja val més ni pensar-hi), com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo de vegades el faig (amb un grau d'encert que desconec), sobre algunes persones, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, em serà indiferent, perquè al cementiri els ossos o la cendra no senten ni pensen. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que llavors podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués après a què em fossin indiferents aquestes coses.
Escric això pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares. O sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que, a ells, alguns d'aquests escrits no els fessin gens de gràcia (si fossin vius), i que llavors pensessin que sóc una persona tramposa, mentidera, o poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva).
O potser no, potser els seria del tot indiferent, perquè potser haurien fet aquest procés que a mi m'agradaria poder fer (d'indiferència general, deseiximent, etc.), i per tant els importaria un rave el que jo pugués pensar, dir o escriure sobre ells.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. I, tanmateix, de tant en tant segueixo escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
