Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/04/si-et-fas-gran.html
28 d’abr. 2016
19 d’abr. 2016
No saltis!
Pa, cacauets, poma i aigua. Dino assegut a un banc, al costat de l'entrada de l'església del monestir de Sant Cugat. Fa sol i mig banc queda protegit per l'ombra d'un arbre. Al davant, l'esplèndida rosassa de la façana de l'església. Al fons, els turons descendents de Collserola de la banda de Cerdanyola. El cel d'un blau molt viu. Un bon dinar, un esplèndid dinar.
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
15 d’abr. 2016
Sempre el dubte
Sempre el dubte,
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
13 d’abr. 2016
11 d’abr. 2016
Pensar globalment, actuar localment
Assemblea d'una important associació dedicada als drets humans. Ordre del dia: aprovació de l'acta de l'anterior assemblea, balanç de l'últim exercici, presentació del nou pla d'acció, dels pressupostos...
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
6 d’abr. 2016
El rei del nas vermell
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell.
Quan venien dignataris estrangers,
com que el pis del rei era petit (de protecció oficial),
feia les recepcions a la plaça.
Allí, si s'esqueia, obsequiava els visitants
amb un got d'aigua de la font.
O de gasosa del super de la cantonada,
quan el personatge era de molta categoria
(la gasosa estava inclosa en la partida extra
de despeses de representació,
de manera que calia guardar el tiquet de compra).
El rei tenia el nas vermell no perquè bebès vi de tetrabric
(que era l'únic que s'hauria pogut pagar),
sinó perquè passava fred.
A més del nas vermell,
també tenia penellons a les mans i a les orelles.
Com que el sou de rei era escàs,
sovint no arribava a final de mes:
estava escurat, feia mesos que no pagava les factures
i li havien tallat el gas i la llum.
A l'hivern casa seva era com una nevera.
I a l'estiu com un forn,
perquè quan feia calor
no es podia permetre l'aire condicionat.
Era el rei del nas vermell a l'hivern,
i el rei de la samarreta suada a l'estiu.
Això sí, era un rei molt estimat,
perquè els seus súbdits eren com ell:
tots amb el nas vermell a l'hivern
i la samarreta suada a l'estiu.
Quan venien dignataris estrangers,
com que el pis del rei era petit (de protecció oficial),
feia les recepcions a la plaça.
Allí, si s'esqueia, obsequiava els visitants
amb un got d'aigua de la font.
O de gasosa del super de la cantonada,
quan el personatge era de molta categoria
(la gasosa estava inclosa en la partida extra
de despeses de representació,
de manera que calia guardar el tiquet de compra).
El rei tenia el nas vermell no perquè bebès vi de tetrabric
(que era l'únic que s'hauria pogut pagar),
sinó perquè passava fred.
A més del nas vermell,
també tenia penellons a les mans i a les orelles.
Com que el sou de rei era escàs,
sovint no arribava a final de mes:
estava escurat, feia mesos que no pagava les factures
i li havien tallat el gas i la llum.
A l'hivern casa seva era com una nevera.
I a l'estiu com un forn,
perquè quan feia calor
no es podia permetre l'aire condicionat.
Era el rei del nas vermell a l'hivern,
i el rei de la samarreta suada a l'estiu.
Això sí, era un rei molt estimat,
perquè els seus súbdits eren com ell:
tots amb el nas vermell a l'hivern
i la samarreta suada a l'estiu.
1 d’abr. 2016
El Rei
El Rei cobra el salari mínim interprofessional,
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).
Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.
El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.
Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.
El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.
És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses,
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.
Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).
Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.
El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.
Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.
El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.
És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses,
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.
Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.
20 de març 2016
17 de març 2016
Santa Caterina
"La imagen de Catalina de Siena ocupa un lateral en el retablo del Santuario de Torreciudad. La actitud firme y serena, la pluma y el libro, invitan a no callar, con la oración, las palabras y los hechos, cuando la verdad pueda ser confundida y calumniada." (1)
La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)
En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.
Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.
No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).
Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).
M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).
Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!
Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.
En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).
--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/
La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)
En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.
Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.
No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).
Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).
M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).
Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!
Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.
En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).
--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/
15 de març 2016
Jardinera de la huerta
De primer, "Jardinera de la huerta con ternera", i de segon, "Salteado de guisantes y arroz con merluza". Avui he esmorzat bé. Com la gent d'abans (si més no els que podien). Com per exemple el meu pare, que per esmorzar es menjava un plat de sopa o d'arròs, a continuació un bistec i fruita de postres.
He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).
Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.
Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.
La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.
De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).
Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.
Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...
A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.
He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).
Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.
Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.
La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.
De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).
Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.
Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...
A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
