Verdolagues i borratges

Durant la tardor cada setmana passava per una zona mig enjardinada plena de verdolagues. En collia un bon manat i, després, cada dia n'afegia unes quantes a l'amanida de l'esmorzar. Fins que un dia vaig tenir un gran disgust: em vaig trobar que havia passat una brigada de l'Ajuntament i ho havia segat tot. I com que les verdolagues a l'hivern no creixen, doncs no tornaran a aparèixer fins que comenci a fer més bo.

Disgustat, llavors vaig pensar que a la terrassa de la Lívia hi tinc torretes amb verdolagues de jardí. No són ben iguals que les silvestres, però s'assemblen prou. De manera que, primer de manera prudent, i després ja sense por quan vaig veure que no se m'indigestaven, vaig començar a posar a l'amanida verdolagues d'aquestes. Fins que me les vaig acabar, és clar, perquè tampoc n'hi havia tantes. Ara m'hauré d'esperar que vingui el bon temps, perquè tornin a créixer, igual que les altres.

Ja una mica abans del disgust de les verdolagues segades, havia començat a collir també borratges, a una altra zona propera. No per afegir-les a les amanides, perquè les borratges s'han de bullir, quan les culls punxen bastant. Com les ortigues, primer les has de coure, i llavors com a verdura són la mar de bones, tant les unes com les altres.

Una informació per a qui li pugui interessar: les ortigues, quan les culls piquen, perquè t'injecten líquid coent, ortigant, sobretot si bades, mentre que les borratges punxen, perquè el que tenen són punxes diminutes. D'altra banda, la picor de les ortigues dura, mentre que les petites punxades de les borratges molesten poca estona.

El cas és que, tal com he dit, feia unes quantes setmanes que, de tant en tant, collia borratges, la mar de content, i després, a casa, un dia les afegia a la verdura. Amb unes poques fulles tendres de malves, també recollides. Les malves, soles, no valen res (semblen "paper"), però tendres i acompanyades d'altres verdures són passadores. 

Collia borratges, collia malves... fins que, fa uns dies, també va passar per aquesta altra zona una brigada de l'Ajuntament i ho va arrasar tot. Un altre bon disgust.

Disgust i una mica d'empipamenta. Perquè aquestes zones concretes de les quals he parlat, amb verdolagues, borratges i malves (a més de moltes altres herbes, algunes també comestibles), són zones amb molt pendent. I amb aquestes segues absurdes i innecessàries (cada uns quants mesos hi tornen, són molt metòdics), el que es fa és desprotegir la superfície i afavorir que s'erosioni el terreny.  

Dos textos

La Guiomar
https://horitzontal.blogspot.com/2025/01/la-guiomar.html
(salut mental)

Josep Aguilera Saumell
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/josep-aguilera-saumell.html
(guerra civil) 

Francisco Ribera, retratista de Durruti i de Franco

Francisco Franco, de Francisco Ribera (1939) 
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/francisco-franco-de-francisco-ribera.html

Ana Garbín, Antoni Campañà i Francisco Ribera
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/ana-garbin-antoni-campana-i-francisco.html

Una història de barrufets

Un dia, el barrufet Jeroni va dir: "El cel és verd".

I llavors, els barrufets Arcadi, Manelic i Joanet li van dir: "No, el cel no és verd, és blau, que no ho veus?" Però el barrufet Jeroni va insistir: "Doncs jo el veig verd!"

Aleshores, el barrufet Brauli, que els havia sentit, i era un barrufet molt savi i alhora una persona conciliadora, va intervenir i els va dir: "No discutiu, cadascú té el seu punt de vista, i com a bons barrufets hem de respectar els punts de vista dels altres".

Va passar el temps, els anys. Els barrufets es van anar fent grans. El barrufet Manelic es va morir a causa d'un coronavirus. El barrufet Joanet va agafar l'Alzheimer i el van dur a una residència. I el barrufet Arcadi feia temps que se n'havia anat a la Xina, i des d'aleshores no se'n sabia res.

Mentrestant, el barrufet Jeroni tenia una mica d'artrosi, però es conservava força bé, i de vegades explicava històries de quan ell era jove als seus nets. Per exemple, aquesta: "Ara el cel és blau, però quan jo era petit el cel era verd, ben verd!" I els seus nets l'escoltaven amb la boca ben oberta.

El barrufet Brauli, per la seva banda, després d'haver dedicat tota la seva vida a l'estudi dels diferents punts de vista i les conciliacions familiars i científiques, llavors ja tenia gairebé enllestida la seva monumental i definitiva obra, en la qual recollia totes les seves investigacions, i les conclusions a les quals havia arribat: "Els punts de vista segons la perspectiva helicoidal, Antístenes, San Josemaría i la mecànica quàntica".

L'assaig estava previst que es publiqués el següent Sant Jordi.

La foto

https://442m.blogspot.com/2025/01/la-foto.html

Dues versions

Dues persones, per separat, em parlen d'un parent seu. El dibuix que en fa cada una és bastant diferent. Una en fa gairebé una hagiografia, i silencia o relativitza tot allò eventualment problemàtic del parent. Perquè és obvi que vol donar-ne una bona imatge; no vol que sobre el record d'aquest parent hi hagi cap ombra.

L'altre, en canvi, s'ho passa bé ressaltant les contradiccions de la vida d'aquest parent. Subratlla la feina que en general s'ha fet al llarg dels anys per tal que la seva imatge pública fos modèlica, exemplar. A ell no li fan por, les contradiccions de la vida d'aquest parent. Al contrari, considera que fan el protagonista més versemblant. I més interessant.

El seu parent era una persona molt important, un personatge públic molt influent. Encara ho és avui, tot i que va morir fa molts anys. Molts, quan encara en faltava un bon grapat perquè nasquessin aquests dos descendents seus.

Tots dos tenen la mateixa informació del seu parent, això és el més curiós. Cartes, documents, publicacions... Tots dos han pogut accedir sense dificultats a la mateixa informació, en igualtat de condicions. I tots dos han estat interessats a fer-ho. També estan al cas de la informació que, temps enrere, es va destruir. Que es va destruir amb el propòsit de fer desaparèixer aspectes del seu parent que, als qui van promoure la destrucció, no els semblava oportú que fossin coneguts. 

L'única diferència és "la lectura que en fan", la interpretació, de tot plegat. I la selecció, sobretot per part del primer, que de manera conscient prefereix no parlar de tot allò que podria afectar el relat bonic, sense ombres, que ell vol que perduri del seu parent.

M'agraden, aquestes històries. El fet que dues persones, amb la mateixa informació, "a partir de la seva manera de ser", donin versions tan discrepants d'un mateix fet o una mateixa persona. Dic que m'agraden i m'interessen perquè són recordatoris de com, en general, es construeixen els relats històrics i els relats familiars. De manera més aviat poc fiable...

Tres textos

La mare de l'Olga
https://horitzontal.blogspot.com/2024/12/la-mare-de-lolga.html

L'ocasió perduda
https://442m.blogspot.com/2024/12/locasio-perduda.html

'Opus', de Gareth Gore
https://holapronobis.blogspot.com/2024/12/opus-de-gareth-gore.html

'Alegoría de Franco y la Cruzada', actualització

https://senseseny.blogspot.com/2024/12/alegoria-de-franco-y-la-cruzada.html#actual

Les orenetes

Llavors les visites a la Marta eren encara espaiades. Aquella vegada, a principis de l'estiu, feia bo: la Marta tenia totes les finestres obertes i unes orenetes passaven volant per dins del pis. Estava molt contenta, amb la companyia de les seves orenetes.

Com que les orenetes no volen perquè sí, vaig fer una inspecció, i vaig veure que al racó d'una habitació, damunt de la barra d'una cortina, havien començat a fer un niu. 

La Marta encara no se n'havia adonat. Li vaig dir que una cosa era que les orenetes anessin volant per dins de la casa, i que a ella la fes feliç. Però que també podia ser un problema, sobretot quan les orenetes comencessin a criar. Perquè si llavors un dia el temps s'embolicava, i potser feia ventades, o venien dies de mosquits, tindria un dilema, amb les finestres. Què faria, aleshores? Què seria més important, la lliure circulació de les orenetes o la seva comoditat?

A més, la Marta aquell dia tenia el cos ple de granets, petits, molts, uns granets que li feien molta picor. Li vaig dir que podria ser que aquells granets tinguessin relació amb les orenetes, amb els paràsits que poden hostatjar, i que encara que no hi hagués cap certesa d'aquesta relació, segurament era millor eliminar-ne la possibilitat. Perquè la picor la mortificava molt, i de mortificacions ja en tenia prou amb les altres, les que convertien des de feia temps la seva vida en un repte cada vegada més difícil, cada vegada més a la vora de ser del tot insuportable.

Ella, d'entrada, no volia fer res que importunes les seves orenetes, "les seves orenetes, tan boniques". Però a força d'insistir va acabar entenent que era, que havia de ser, més important la seva comoditat que la llibertat de les orenetes. I va acceptar que m'encarregués de "solucionar" el problema, cosa que vaig fer de seguida, abans que tingués temps de repensar-s'ho.

Com que abans no s'havia adonat de l'inici de la construcció del niu, li vaig dir que, a partir de llavors, havia de vigilar que aquelles orenetes no fessin cap nou intent, i que si ho veia, que de seguida ho impedís. Que ja que ella sola no podria fer-ho, que llavors ho digués a una amiga seva del poble que, cada dia, una estona o una altra, la passava a saludar i a preguntar-li si li calia alguna cosa. O que em telefonés a mi.

No recordo si les orenetes van fer algun altre intent de niu a dins de casa, crec que no. D'altra banda, la Marta no es va quedar sense orenetes perquè, com cada any, a l'eixida, les orenetes van refer i ocupar un parell de nius.

Quan hi vaig tornar al cap d'uns dies, potser va ser per casualitat, no ho sé, però la Marta ja no tenia tot el cos ple de granets. Em va agrair que uns dies abans hagués insistit per dur a terme la liquidació del niu de dins del pis. M'ho va agrair mentre, asseguts a l'eixida, les orenetes dels dos nius anaven i venien i ella se les mirava somrient. Mentre, més enllà, volaven alguns pardals i, de tant en tant, passava alguna tórtora...

Monges

Acompanyo la Lívia quan va a veure un cunyat seu ingressat en un sociosanitari. Quan hi arribem, té una visita, una monja de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Aquesta monja li explica a la Lívia que, a l'escola que tenien, durant anys va coincidir donant classes amb la tia monja de la Lívia, i n'hi explica històries. La tia de la Lívia era bastant més gran que ella, ara tindria més de cent anys.

La Lívia està contenta, d'haver coincidit amb aquesta monja, cosa que ha sigut ben bé una casualitat. Resulta que una altra monja de la mateixa congregació s'ocupa de dur la comunió i fer una mica de companyia a les persones ingressades que ho demanen, com és el cas d'aquest cunyat que la Lívia ha anat a veure: creient i practicant, agraeix molt les visites d'aquesta monja i la possibilitat de poder anar combregant.

Quan amb la Lívia tornem cap a casa penso en aquestes monges. En la que ens hem trobat al sociosanitari, en la seva companya que visita els malalts, i en la tia de la Lívia. I l'endemà al matí decideixo fer el que feia dies que volia fer. Després d'esmorzar, me'n vaig cap al convent de les Franciscanes Missioneres de Maria, a saludar la germana Pilar. Fa potser un any la vaig anar a veure per primera vegada, per saber llavors coses de la meva cosina Clara, monja també de les Franciscanes Missioneres, morta fa uns anys. La Pilar va coincidir amb la Clara a la casa que la congregació té a Madrid, quan la Clara ja estava bastant malalta.

Aquesta vegada, a la recepció hi trobo una monja molt gran, molt baixeta, molt prima, molt menuda, amb cara de ratolí bondadós. M'entendreix, el seu parlar suau, amable, lúcid, i alhora la sensació que, de tan poca cosa que és, d'una bufada podria caure a terra. Avisa per l'altaveu la Pilar i, mentre no baixa la Pilar, parlo amb ella. M'explica que va estar més de quaranta anys a l'Argentina, quines eren les seves ocupacions allí... Després, quan baixa la Pilar xerrem una estoneta; la Pilar és una dona també amable, intel.ligent, comprensiva, una monja amb la qual es pot parlar amb facilitat.

Al vespre, decideixo seguir amb les meves activitats relacionades amb les monges. Escric a la María Jesús, de la Compañía Misionera del Sagrado Corazón de Jesús, l'orde de la meva tia Rosa. Quan la Rosa encara vivia, quan el cap li va començar a fallar, llavors, quan telefonava a la casa que aquestes monges tenen a Medellín en lloc de parlar amb la Rosa ja parlava amb la María Jesús. Després de morir la Rosa, de tant en tant ens hem seguit dient alguna cosa. 

Igual que la Pilar, la María Jesús és una dona intel.ligent, bona persona, solidària, i amb la que es pot parlar. Encara que, com la Pilar, "també sigui molt monja".

Quan torno cap a casa, se'm barregen les impressions d'aquestes diferents monges. I em venen diferents pensaments. Penso, per exemple, en aquesta monja tan menuda de la recepció, tan vulnerable; penso que, com altres monges malaurades, el 1936 hauria pogut acabar assassinada de mala manera en una cuneta. També penso en la tia de la Lívia, que llavors tenia dinou anys, que encara no era monja, i que si ja ho hagués sigut potser hauria pogut acabar igual. 

Igual, per exemple, que la Ramona Fosses, una de les monges que van morir assassinades al, des de llavors, anomenat Revolt de les Monges, a la carretera de Vallvidrera de la banda del Vallès (esmento la Ramona perquè m'agrada considerar-la "parenta sobrevinguda llunyana"...).

Penso en aquestes històries de monges, i en aquestes visites i converses meves. I penso també que és divertit (o deixem-ho en curiós), que alhora hi hagi qui m'atribueixi un problema (de mania, o rebuig, o el que sigui) en relació amb les monges.