"La voluntat d’estil vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat." Miquel Pairolí (Rodamots)
M'agrada escriure. I m'agradaria escriure bé. Què considero escriure bé? En primer lloc, que qui llegeixi el que escric ho entengui. Amb facilitat. En segon lloc, que gramaticalment no grinyoli. I en tercer lloc, la qüestió ortogràfica. Per aquest ordre. És a dir, si haig de triar, prefereixo que hi hagi faltes abans que el text sigui de difícil comprensió. Perquè es pot escriure de manera impecable (gramàtica, ortografia, normativa) i que no s'entengui res del que s'està explicant. Passa.
Escriure bé per a mi també és que l'estructura, el continent, el ritme, la forma... aporti algun plaer. Això, és clar, és molt subjectiu, perquè no tothom gaudeix amb les mateixes coses. De manera que, en aquest cas, el meu referent sóc jo: la satisfacció, el text me l'ha de donar a mi.
Per descomptat, la qüestió del plaer o satisfacció està bastant, o del tot, vinculada a la cosa gramatical i ortogràfica. Si aquests aspectes trontollen, la satisfacció és difícil. O impossible, quan el desgavell gramatical arriba a catàstrofe. Si més no, a mi, malgrat la meva ignorància lingüística, em passa.
He dit que m'agrada escriure, i que m'agradaria escriure bé. I ara haig d'afegir que això que m'agradaria sé que no sóc capaç de fer-ho. O més ben dit: crec que, "sol", no sóc capaç d'aconseguir-ho. Necessito ajudes.
A veure: crec que escrivint sóc capaç d'explicar-me bastant bé. De manera força ordenada i clara. Em sembla que sobre això no m'equivoco. Crec, alhora (tot i que aquí la meva seguretat és menor), que puc escriure textos amb un mínim de qualitat literària. Però alhora també sóc molt conscient, molt, que tinc grans limitacions gramaticals i ortogràfiques. Una gran mancança de normativa. Com que d'això en sé molt poc, escric de l'única manera que puc: de manera intuïtiva. I sé que la meva intuïció no és ni de bon tros infal.lible, sinó moltes vegades el contrari.
2
De les persones que escriuen llibres que es publiquen en editorials curoses de la qualitat dels textos que publiquen, el que més n'envejo no és el fet que publiquin, o que siguin persones conegudes, o que es guanyin la vida escrivint, sinó el fet que hi hagi correctors que revisin els seus textos. Potser no se'm creurà, que envegi més un corrector que publicar... Què hi farem, si de cas ja miraré d'explicar-ho un altre dia (perquè potser no és fàcil d'explicar).
Torno al que deia: m'agradaria molt, que algú revisés el que escric. I que gràcies a les seves revisions, els meus textos acabessin més endreçats. I que, alhora, jo pogués anar absorbint, tenint en compte, les seves indicacions, per tal d'anar aprenent a escriure una mica millor.
M'agradaria, però la meva condició d'escriptor aficionat ho fa inviable. És clar, podria contractar algú perquè fes aquesta feina. Però això no ho faré. D'entrada, perquè si en un moment donat pensés que em podria permetre una inversió econòmica d'aquest tipus, alhora tindria clar que tinc altres "eventuals inversions" molt més prioritàries. De manera que no hi ha solució (i tampoc és greu, perquè a més ja estic bastant a la vora del "punt final").
D'altra banda, això que he dit no ho he dit pensant en els textos que vaig escrivint aquí, uns textos que considero que són com una mena d'entrenament, de gimnàs; en relació amb els textos d'aquestes pàgines, "el meu anhel d'excel.lència" és força més limitat.
Vull dir que el que he exposat té a veure, sobretot, amb les poques coses que, al llarg dels anys, he fet amb una motivació més gran, i amb un "cert propòsit" de durabilitat i accessibilitat (conscient, alhora, "de l'única gran veritat": que tot està condemnat a la desaparició).
Si haig de posar un exemple d'aquest interès més gran, el més clar seria el text "Depressions i tallarines", sobre la meva mare. No és l'únic, n'hi ha algun altre, tot i que pocs.
3
Hi ha gent que potser es pensa que vull presumir de la meva ignorància gramatical i ortogràfica, com si fos una manera de voler ser original, dient aquestes coses, però crec que no és això, sinó només una consciència realista de les meves limitacions. Unes limitacions molt relacionades amb la meva deficient memòria, incapaç d'emmagatzemar les normes més elementals. I relacionades també amb la meva mandra, perquè quan he fet algun intent d'aprendre gramàtica, ortografia, accentuació i totes aquestes coses per a mi tan complicades de memoritzar i integrar, me n'he cansat aviat. He sigut poc perseverant, sobretot, suposo, pel fet de constatar els migrats resultats.
En el meu cas, el que sé és una manera de saber intuïtiva i boirosa, resultat de moltes lectures. Llegir, això sí; aquest ha sigut el meu veritable estudi de la llengua. Llegir molt, sempre, des de petit. Per exemple, quan anava al col.legi, de vegades en lloc d'estar atent a les lliçons (de llengua, literatura, matemàtiques, ciències o del que fos), de manera dissimulada anava llegint novel.les, assegut a un pupitere del final de l'aula. Suposo que per això vaig ser un fracassat escolar (per això, i perquè quan no llegia novel.les feia dibuixos).
4
Torno a la memòria. Insisteixo sobre aquest aspecte perquè la gent normalment no em creu, quan els ho explico. No em creuen, si els explico que potser intento memoritzar una norma, gramatical o ortogràfica, i que aquesta norma que intento memoritzar, la mica que en pugui retenir, al cap de no res desapareix amb una meravellosa i sorprenent facilitat. Sobretot, si a continuació he intentat memoritzar una segona norma, que fa de goma d'esborrar de la primera. I així successivament... Això, quan alguna vegada, poques, he intentat aprendre normes, cosa que ja he dit que ja no faig, a la vista dels miserables resultats.
El meu cap té aquesta limitació (i altres, per exemple sóc un inútil absolut per aprendre idiomes). Té aquesta limitació i ho tinc assumit (un petit incís: de tipus de memòries n'hi ha moltes, i algunes em funcionen millor, però el món i el catàleg de les diferents memòries avui no és el tema).
Ho repeteixo: tal com he dit escric de forma intuïtiva. I de vegades també sense cap mena d'intuïció ni orientació, del tot "a les palpentes". Per exemple, a l'hora de posar accents (sobretot alguns), uns accents que, a causa de la meva ignorància i dels meus dubtes, de vegades "els esquitxo", aguts o greus, perquè no tinc ni idea del que toca (o de si toca o no).
5
Com que m'agrada, "m'agradaria", escriure bé, i no puc comptar amb l'ajuda de correctors, m'haig de conformar amb els correctors automàtics. Sense ells em sentiria molt desvalgut.
Els utilitzo, em són de molta ajuda. Però no sempre accepto els seus suggeriments. De vegades perquè els que s'equivoquen són ells (no són tan espavilats...). I altres vegades perquè els seus suggeriments o correccions considero que són alternatives, però de cap manera opcions obligades. El cas més clar és el de la puntuació.
En relació amb la puntuació, crec que els correctors automàtics són un bon referent per als textos tècnics, però no, o molt menys, en els literaris, en els quals el que ha de prevaldre, penso, és el ritme, òbviament subjectiu, de vegades molt... un ritme que marca qui escriu.
Davant d'una proposta de canvi de puntuació per a mi només és important "com em sona a mi la frase", amb unes o altres pauses, o sense. De manera que el criteri final sempre és el meu (això també val per als correctors humans). És un criteri, d'això també en sóc conscient, que de vegades potser no és el més adequat, cosa de la qual potser me n'adono més endavant, quan rellegeixo alguna cosa i penso que, aquella opció que vaig donar per bona, ara em sembla un desencert.
6
Acabo: tal com he dit, m'agrada escriure.
