Bar de xinos / 2

Des que el Joan Pintor és a la residència, de vegades anem a un altre bar de "xinos" (xinesos). És també un bar amb un grau de poca neteja i poca endreça notables, per dir-ho d'alguna manera. Però té l'avantatge que, a més d'estar a tocar de la residència, tenen la Vanguardia, i al Joan li agrada fullejar-la. Sobretot, li agrada llegir l'entrevista de l'última pàgina.

Si del bar que vaig parlar fa poc vaig dir que una cosa bona era la xineta (xineseta?) que se n'ocupava, una noia jove i molt eixerida, i que a més parla perfectament el català, d'aquest se n'encarrega un home que és tot el contrari. Deu tenir, potser, uns trenta-cinc anys, i és sorrut, eixut. Simpatia zero. Si li demanes el que vols en català, et diu que no t'entén, que no sap català. És normal: "Un cafè llarg", "Un café largo"... és evident que és del tot incomprensible. Gairebé tan incomprensible com "Una cocacola", "Una cocacola"...

Però al Joan i a mi ja ens va bé, perquè a més d'estar a la vora i tenir La Vanguardia, els cafès son molt barats, i raonablement bons.

Quan el Joan encara era a casa seva, de vegades anàvem a un bar que gestionava també una dona xinesa, d'uns cinquanta anys, amable, i que normalment somreia. Era un bar molt curiós, no sabies mai si obriria o no. Era un misteri. Com que ella no donava mai cap explicació sobre aquest misteri, un dia li ho vaig preguntar: ¿Com és que de vegades obres y de vegades no? I ella, sense perdre el seu somriure, em va dir que no ho sabia. 

Com que em va sorprendre la resposta, ho vaig tornar a intentar: ¿Què vols dir, que no ho saps? I ella, igual, que no ho sabia, amb el mateix somriure. De manera que ja no vaig insistir més, i vaig assumir el misteri. Vaja, els dos misteris: el motiu pel qual obria o no obria, i el seu "presumpte desconeixement" de per quin motiu obria o no. És clar, al final de misteriós res re res: devia pensar que jo era un tafaner, i que no n'havia de fer res, de si obria o no, i per quin motiu.

A aquest mateix bar, fa temps, damunt del taulell ella hi tenia una garrafa d'aigua de vuit litres, amb el plàstic ja una mica opac, amb la part alta tallada, plena d'aigua i amb peixets a dins, uns cinc o sis. "Guppys" (en sé el nom perquè quan era adolescent jo també n'havia tingut). Al costat hi tenia un pot de vidre gran, que havia sigut d'olives, també amb aigua i peixets. Però després d'una temporada més llarga sense alçar la persiana, quan va tornar a obrir, la garrafa, el pot i els peixos ja no hi eren. Suposo que, tal com es diu, després de tants dies a les fosques i dejunant, "havien passat a una millor vida". 

L'altre canvi va ser que, llavors, el bar estava una mica més endreçat. Una mica, sense exagerar; per exemple, ja no hi havia a alguns racons tantes caixes mig amuntegades i bosses amb ves a saber què a dins, caixes i bosses que feia mesos o anys que hi eren, i que semblava que haurien estat millor a dins d'un contenidor d'escombraries.

Això havia millorat, però encara quedaven algunes caixes i algunes bosses. Era una millora relativa, perquè, per exemple, la pols d'anys, de dècades, de les ampolles de licors dels prestatges alts del darrera de la barra, una pols que en alguns casos dificultava saber de què era l'ampolla, seguia igual.

De fet, en aquesta mena de bars, aquesta mena de pols (i de pel.lícula greixosa en alguns llocs), ve de molt lluny; són bars que tenen molts anys, molts. Són bars que els va obrir gent "del país" (del país en un sentit ampli, sovint migrants d'altres zones d'Espanya). Amb el pas del temps, els bars es van anar envellint, fins que els seus propietaris, pel motiu que fos, els van vendre o traspassar. I els nous gestors, també migrants, però de territoris molt més llunyans, des d'aleshores, en alguns casos sembla que s'hagin limitat a passar només de tant en tant una mica l'escombra; la resta de feines de manteniment i neteja sembla que han quedat suspeses, "de manera indefinida"...

Un últim apunt, sobre la neteja: de vegades un espai "crític" d'aquests bars són els lavabos, de vegades en un estat d'esquitxos i d'inundació realment prodigiosos, i amb unes olors pròpies d'aquest tipus de zones eventualment inundables, a causa tant de la poca cura i punteria dels usuaris, com de la poca dedicació dels propietaris. Però de moment avui no hi entrarem, en aquest tema delicat, queda per a un altre dia.

En qualsevol cas, en general, tots aquests bars tenen la seva clientela, i de vegades una clientela considerable. Són bars que, amb aquesta segona vida, van funcionant.

Bar de xinos

A la Lívia no li agraden els bars de "xinos", diu que estan deixats, bruts. No tots són iguals, però és veritat que n'hi ha d'aquests, amb un grau considerable de deixadesa, de poca cura, de brutícia. A mi, però, aquests bars no em desagraden. D'una banda, perquè la deixadesa i la brutícia no deixen de ser relatives, depenen dels referents i manies de cadascú. I d'una altra banda, perquè em fa curiositat la seva clientela. Cada tipus de bar té el seu tipus de clients, i a mi m'atrau, la clientela d'aquests bars.

Segons amb qui quedo, si ve a tomb i a l'altre no l'incomoda, de vegades trio un d'aquests bars. Per exemple, un que hi ha a tocar d'una residència de persones amb problemes mentals. M'agrada quedar-hi per diferents motius: pel bar, per l'encarregada, una noia xineta molt jove i molt eixerida, i perquè gairebé sempre hi ha usuaris de la residència del costat. Asseguts a alguna taula, deixen que passin les hores, lentament. En general seuen a les taules del carrer, per a poder fumar (viure a una residència d'aquestes i no fumar és tota una raresa).

Aquesta vegada he quedat a aquest bar amb un conegut, ja sé que a ell no l'incomoden, aquesta mena de bars, més aviat al contrari, s'hi sent còmode com jo. Arribo més aviat que ell, i veig que a una taula, a fora, hi ha asseguda una resident que conec, amb la qual he parlat altres vegades. Em saluda amb la mà. S'aixeca, se m'acosta i em dona un caramel. Em pregunta com estic, i com està la Lívia, la meva companya (es van conèixer a una altra residència, en la qual la germana de la Lívia també hi havia estat ingressada). Em diu que ella està bé, que va fent, que ja se sap... i llavors em pregunta si la convido a un cafè.

Sempre em fa gràcia, aquesta manera de demanar, "com estàs, això, allò altre...", i a continuació, "em convides?". Li dic que d'acord. Ella, llavors, em diu si també convidaria un company seu de la residència, assegut a la mateixa taula; el company em mira, no diu res, espera... Li dic que sí, que a ell també.

Altres vegades ja havia explicat alguna situació semblant, al mateix bar, o a un altre bar. També relacionada amb alguna persona pertanyent a aquest món curiós, en general bastant desconegut, dels problemes mentals i de les residències que els acullen...

Urgències

"Estic a la sala d'espera d'Urgències", així començava un escrit fa uns dies, per parlar de la Guillermina, una amiga amb problemes de salut molt importants (1). Aquest dia, a més d'acompanyar la Guillermina, de parlar amb ella unes estones i estar en silenci unes altres, assegut al seu costat també m'entretinc mirant la gent que, com ella, espera que li arribi el torn. Molta gent.

A la sala d'espera no hi ha finestres. No hi passa en cap moment ningú "amb una bata blanca". L'altaveu i la pantalla és el mitjà de comunicació de l'Hospital amb la gent que s'espera; la veu de l'altaveu és "de màquina", sona de tant en tant, després de silencis més o menys llargs. Quan sona, tothom hi posa atenció, i mira la pantalla. Escolta i mira, per si de cas, no sigui que no coincideix la veu i la pantalla.

Criden un número, i un home d'uns cinquanta anys, d'aspecte bastant deteriorat, i malgirbat, s'aixeca del fons de la sala i va cap al passadís dels despatxos, però abans d'arribar-hi es desvia i se'n va a una màquina de cafès. Toca botons, no sé si hi ha ficat alguna moneda, però de cafè no en surt. Insisteix amb els botons, i igual. S'empipa, clava un cop de puny fort a la màquina i, remugant, llavors se'n va cap als despatxos de les consultes.

Arriba un grup de sis persones, homes i dones, d'entre vint i cinquanta anys. Parlen molt fort, no endevino qui és el malalt, suposo que tots no. Entren a la sala d'espera, surten, en tornen a entrar dos, després els altres, uns tornen a sortir, segueixen parlant fort, miren la pantalla dels números, es queixen...

Hi ha dues parelles de musulmans. Elles tapades de dalt a baix, només amb una petita escletxa als ulls; tota la roba negra i només la petita escletxa. Ells, barbuts. Sembla que no van juntes; una parella està a una punta de la sala, i l'altra a l'altra punta. De les dues parelles, una estan els dos sense fer res, i l'altra estan els dos mirant cadascú el seu mòbil tota l'estona. Dues parelles, iguals i diferents.

Una dona molt grassa es balanceja al seu seient, mormola coses. Al seu costat, un home que deu anar amb ella, mira allí enllà, la ignora... De tant en tant, ella s'aixeca, es queda aturada davant la cadira, sense fer res, i després torna a seure.

Com que hi ha molta gent, el mostrari és variat. La majoria, això sí, té un perfil més discret, que crida menys l'atenció. D'altra banda, quanta gent, d'aquesta que s'espera, està justificat que estigui aquí, esperant una atenció urgent? Diuen que una part molt important de les anades a Urgències no estan justificades. De fet, la persona que jo acompanyo n'és un exemple. Però has de ser discret, la gent en general és molt susceptible, sobretot si pensa que li passa alguna cosa important. És un tema delicat. Cada vegada més delicat, perquè cada vegada som més tous, menys soferts.

Com som? D'una banda, poc consistents i, alhora, tenim un important sentiment d'importància: "Jo sóc important!". Tothom està molt pendent d'ell mateix, de la seva importància i dels seus drets, tothom té pressa, tothom considera que té dret a una atenció preferent... Les sales d'espera dels hospitals són un món estrany, dins d'un altre món estrany en el qual vivim tots de manera quotidiana. Ple de sorpreses, i de rareses... que deixen de ser-ho, perquè ens hi anem acostumant.

A les sales d'espera d'urgències s'hi veuen moltes coses, i si tu no ets un malalt, si no et fa mal res, si hi ets com a acompanyant, si no t'espera ningú, si t'ho agafes bé... és una mica com anar a un espectacle. A veure una mena de pel.lícula lenta, en la que moltes estones no passa res, però que, de tant en tant, s'anima una mica, de vegades més, amb alguna escena curiosa.

--
(1) http://miravolant.blogspot.com/2025/03/urgencies-sala-despera.html

Apunts sobre el fet d'escriure

"La voluntat d’estil vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat." Miquel Pairolí (Rodamots)

M'agrada escriure. I m'agradaria escriure bé. Què considero escriure bé? En primer lloc, que qui llegeixi el que escric ho entengui. Amb facilitat. En segon lloc, que gramaticalment no grinyoli. I en tercer lloc, la qüestió ortogràfica. Per aquest ordre. És a dir, si haig de triar, prefereixo que hi hagi faltes abans que el text sigui de difícil comprensió. Perquè es pot escriure de manera impecable (gramàtica, ortografia, normativa) i que no s'entengui res del que s'està explicant. Passa.

Escriure bé per a mi també és que l'estructura, el continent, el ritme, la forma... aporti algun plaer. Això, és clar, és molt subjectiu, perquè no tothom gaudeix amb les mateixes coses. De manera que, en aquest cas, el meu referent sóc jo: la satisfacció, el text me l'ha de donar a mi.

Per descomptat, la qüestió del plaer o satisfacció està bastant, o del tot, vinculada a la cosa gramatical i ortogràfica. Si aquests aspectes trontollen, la satisfacció és difícil. O impossible, quan el desgavell gramatical arriba a catàstrofe. Si més no, a mi, malgrat la meva ignorància lingüística, em passa.

He dit que m'agrada escriure, i que m'agradaria escriure bé. I ara haig d'afegir que això que m'agradaria sé que no sóc capaç de fer-ho. O més ben dit: crec que, "sol", no sóc capaç d'aconseguir-ho. Necessito ajudes.

A veure: crec que escrivint sóc capaç d'explicar-me bastant bé. De manera força ordenada i clara. Em sembla que sobre això no m'equivoco. Crec, alhora (tot i que aquí la meva seguretat és menor), que puc escriure textos amb un mínim de qualitat literària. Però alhora també sóc molt conscient, molt, que tinc grans limitacions gramaticals i ortogràfiques. Una gran mancança de normativa. Com que d'això en sé molt poc, escric de l'única manera que puc: de manera intuïtiva. I sé que la meva intuïció no és ni de bon tros infal.lible, sinó moltes vegades el contrari.

2

De les persones que escriuen llibres que es publiquen en editorials curoses de la qualitat dels textos que publiquen, el que més n'envejo no és el fet que publiquin, o que siguin persones conegudes, o que es guanyin la vida escrivint, sinó el fet que hi hagi correctors que revisin els seus textos. Potser no se'm creurà, que envegi més un corrector que publicar... Què hi farem, si de cas ja miraré d'explicar-ho un altre dia (perquè potser no és fàcil d'explicar).

Torno al que deia: m'agradaria molt, que algú revisés el que escric. I que gràcies a les seves revisions, els meus textos acabessin més endreçats. I que, alhora, jo pogués anar absorbint, tenint en compte, les seves indicacions, per tal d'anar aprenent a escriure una mica millor. 

M'agradaria, però la meva condició d'escriptor aficionat ho fa inviable. És clar, podria contractar algú perquè fes aquesta feina. Però això no ho faré. D'entrada, perquè si en un moment donat pensés que em podria permetre una inversió econòmica d'aquest tipus, alhora tindria clar que tinc altres "eventuals inversions" molt més prioritàries. De manera que no hi ha solució (i tampoc és greu, perquè a més ja estic bastant a la vora del "punt final").

D'altra banda, això que he dit no ho he dit pensant en els textos que vaig escrivint aquí, uns textos que considero que són com una mena d'entrenament, de gimnàs; en relació amb els textos d'aquestes pàgines, "el meu anhel d'excel.lència" és força més limitat.

Vull dir que el que he exposat té a veure, sobretot, amb les poques coses que, al llarg dels anys, he fet amb una motivació més gran, i amb un "cert propòsit" de durabilitat i accessibilitat (conscient, alhora, "de l'única gran veritat": que tot està condemnat a la desaparició). 

Si haig de posar un exemple d'aquest interès més gran, el més clar seria el text "Depressions i tallarines", sobre la meva mare. No és l'únic, n'hi ha algun altre, tot i que pocs. 

3

Hi ha gent que potser es pensa que vull presumir de la meva ignorància gramatical i ortogràfica, com si fos una manera de voler ser original, dient aquestes coses, però crec que no és això, sinó només una consciència realista de les meves limitacions. Unes limitacions molt relacionades amb la meva deficient memòria, incapaç d'emmagatzemar les normes més elementals. I relacionades també amb la meva mandra, perquè quan he fet algun intent d'aprendre gramàtica, ortografia, accentuació i totes aquestes coses per a mi tan complicades de memoritzar i integrar, me n'he cansat aviat. He sigut poc perseverant, sobretot, suposo, pel fet de constatar els migrats resultats.

En el meu cas, el que sé és una manera de saber intuïtiva i boirosa, resultat de moltes lectures. Llegir, això sí; aquest ha sigut el meu veritable estudi de la llengua. Llegir molt, sempre, des de petit. Per exemple, quan anava al col.legi, de vegades en lloc d'estar atent a les lliçons (de llengua, literatura, matemàtiques, ciències o del que fos), de manera dissimulada anava llegint novel.les, assegut a un pupitere del final de l'aula. Suposo que per això vaig ser un fracassat escolar (per això, i perquè quan no llegia novel.les feia dibuixos).

4

Torno a la memòria. Insisteixo sobre aquest aspecte perquè la gent normalment no em creu, quan els ho explico. No em creuen, si els explico que potser intento memoritzar una norma, gramatical o ortogràfica, i que aquesta norma que intento memoritzar, la mica que en pugui retenir, al cap de no res desapareix amb una meravellosa i sorprenent facilitat. Sobretot, si a continuació he intentat memoritzar una segona norma, que fa de goma d'esborrar de la primera. I així successivament... Això, quan alguna vegada, poques, he intentat aprendre normes, cosa que ja he dit que ja no faig, a la vista dels miserables resultats.

El meu cap té aquesta limitació (i altres, per exemple sóc un inútil absolut per aprendre idiomes). Té aquesta limitació i ho tinc assumit (un petit incís: de tipus de memòries n'hi ha moltes, i algunes em funcionen millor, però el món i el catàleg de les diferents memòries avui no és el tema). 

Ho repeteixo: tal com he dit escric de forma intuïtiva. I de vegades també sense cap mena d'intuïció ni orientació, del tot "a les palpentes". Per exemple, a l'hora de posar accents (sobretot alguns), uns accents que, a causa de la meva ignorància i dels meus dubtes, de vegades "els esquitxo", aguts o greus, perquè no tinc ni idea del que toca (o de si toca o no).

5

Com que m'agrada, "m'agradaria", escriure bé, i no puc comptar amb l'ajuda de correctors, m'haig de conformar amb els correctors automàtics. Sense ells em sentiria molt desvalgut. 

Els utilitzo, em són de molta ajuda. Però no sempre accepto els seus suggeriments. De vegades perquè els que s'equivoquen són ells (no són tan espavilats...). I altres vegades perquè els seus suggeriments o correccions considero que són alternatives, però de cap manera opcions obligades. El cas més clar és el de la puntuació. 

En relació amb la puntuació, crec que els correctors automàtics són un bon referent per als textos tècnics, però no, o molt menys, en els literaris, en els quals el que ha de prevaldre, penso, és el ritme, òbviament subjectiu, de vegades molt... un ritme que marca qui escriu.

Davant d'una proposta de canvi de puntuació per a mi només és important "com em sona a mi la frase", amb unes o altres pauses, o sense. De manera que el criteri final sempre és el meu (això també val per als correctors humans). És un criteri, d'això també en sóc conscient, que de vegades potser no és el més adequat, cosa de la qual potser me n'adono més endavant, quan rellegeixo alguna cosa i penso que, aquella opció que vaig donar per bona, ara em sembla un desencert.

6

Acabo: tal com he dit, m'agrada escriure.

Sobre salut mental i addiccions

Una reunió inútil
https://horitzontal.blogspot.com/2025/03/una-reunio-inutil.html

Una reunió inútil / 2
https://horitzontal.blogspot.com/2025/03/una-reunio-inutil-2.html

Reunió de P3
https://horitzontal.blogspot.com/2025/03/reunio-de-p3.html

Gràcies a Déu
https://horitzontal.blogspot.com/2025/03/gracies-deu.html

El temps

Quan fa molt fred,
nosaltres tremolem
i els pingüins estan contents.
Quan fa molta calor,
els llangardaixos estan contents
i nosaltres ens asfixiem.
Faci el temps que faci,
sempre agrada a algú.
De vegades, a nosaltres.

Sants de guix

Una escena una mica insòlita: uns monjos es dediquen a trencar els sants de guix d'una església, i alhora fan una foguera amb el mobiliari religiós i els objectes de culte combustibles. M'ho explica fa poc un dels protagonistes, un d'aquells monjos. Ell, uns anys després, va penjar els hàbits. Diu que els va penjar desencantat amb el resultat del Concili Vaticà II, del qual n'havia esperat més canvis.

És una de les moltes coses que m'explica, dels seus anys de monjo, més de vint. I de després, de les moltes activitats en què, al llarg de la seva vida, ha estat implicat.

Aquella església formava part del convent que feia poc havia abandonat una altra congregació, que va marxar perquè la comunitat havia quedat molt reduïda, i llavors es van traslladar a una altra casa de l'orde. Els nous ocupants venien tots del mateix monestir, en el qual no els volien. La seva segregació la va motivar la seva manera de pensar, més progressista, per dir-ho d'alguna manera. 

A aquells monjos, aquella església que es van trobar a la nova ubicació, tan carregada de sants i ornaments, no els encaixava; volien un espai més sobri, més net, sense tantes figures i andròmines. I van fer neteja d'aquella manera.

Tenia curiositat per conèixer aquest home, no tant per la seva vida de monjo com per les seves activitats posteriors (però aquestes altres activitats avui no són el tema). Quan m'explica l'episodi de la destrucció dels sants, que com que eren de guix diu que es trencaven amb facilitat, li dic que fa poc vaig anar al Museu dels Sants d'Olot, dedicat als tallers que hi havia hagut a la ciutat dedicats a fer sants. Li dic que em va semblar un museu molt interessant, tant per la seva extraordinària col.lecció de sants, com per les explicacions sobre el procés d'elaboració de les figures.

Li dic a aquest exmonjo que, si els sants que ells van trencar perquè no els podien cremar haguessin sigut com els d'Olot, fets, a partir de no recordo exactament quan, amb una "pasta de fusta" que es van inventar (una barreja de coles, xarpellera, serradures i guix), no els hauria calgut trencar-los, perquè a la foguera que van fer també haurien cremat força bé.

Una de les coses del Museu dels Sants que em va cridar més l'atenció va ser l'explicació de les gestions que van fer al Vaticà, no recordo quan, per tal d'obtenir un certificat que avalés que els sants fets a Olot amb aquella tècnica de la pasta de fusta, estaven fets "amb materials nobles", uns materials nobles que llavors el Vaticà considerava que només ho eren la fusta i la pedra. I ho van aconseguir: els van concedir aquella acreditació especial, cosa que, naturalment, va afavorir molt el negoci dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. A més, els sants fets amb la pasta de fusta tenien un evident avantatge, en relació amb els de fusta o pedra, i és que eren molt més lleugers, perquè per dins eren buits.

Tal com he dit, el motiu de la trobada amb aquest exmonjo no eren ni aquells sants destruïts, ni els d'Olot, però com que vam estar xerrant unes hores, vam tenir temps també per fer alguns parèntesis temàtics.

Les nebodes

Demà és "el dia D" del Joan Pintor: se'n va a una residència. Fa dies que està neguitós, el preocupa tant la incertesa del canvi com què passarà amb tot el que té al pis on ha viscut tants anys. Les últimes setmanes han sigut unes setmanes complicades, sobretot per a la Carmina, la filla de la que era la millor amiga del Joan. Des que va morir la seva mare, la Carmina s'ha anat ocupant del Joan. Sort d'ella, si no, ves a saber què hauria passat amb el Joan.

Jo en general m'he limitat a un paper de "suport moral", que inclou anar a veure el Joan cada setmana, i poca cosa més. Amb la Carmina coincidíem que la situació era cada vegada més complicada, i que el Joan no podia seguir vivint sol a casa seva, malgrat les ajudes que té (cada dia passa una persona per comprovar que tot funciona i endreçar-li una mica la casa, i també li duen el menjar, són dos serveis a càrrec de l'Ajuntament). 

Al Joan ara ja li fa por, seguir vivint a casa seva, perquè es despista, es fa embolics, perd les coses. A sobre, de vegades cau... més d'una vegada ja ha acabat a Urgències.

Davant d'aquest escenari, ja feia uns mesos que la Carmina va parlar amb dues nebodes del Joan, l'única família que té, i tant la Carmina com les nebodes llavors el van apuntar a les llistes d'espera de diferents residències. Fa uns dies, a la Carmina la van avisar que a una d'aquelles residències hi havia una plaça, i em va preguntar que pensava. Li vaig dir que s'havia d'aprofitar l'ocasió.

Ho va comentar també amb les nebodes. Elles, en canvi, no només no ho van veure oportú, sinó que s'hi van oposar, i de manera molt ferma. El motiu, encara que no el diguessin, era ben senzill: el cost de la residència. I és que les nebodes confiaven que els estalvis del Joan algun dia els arribarien a elles, i amb l'opció de la residència és evident que, o bé desapareixeran, o quedaran molt minvats, segons els anys que encara visqui el Joan.

El que deien les nebodes a la Carmina, però, era que el Joan estava encara prou bé per seguir vivint sol a casa seva, que no calia precipitar-se... Deien això, però feia mesos que no l'anaven a veure, i amb prou feines alguna vegada li havien trucat. És a dir, que ni s'interessaven per ell, ni sabien realment quines eren les seves limitacions, el seu estat actual. A diferència de la Carmina, que li truca sovint i que el va veure com a mínim un cop a la setmana. O jo, que també hi passo cada setmana.

Tots els intents de la Carmina per fer entendre a les nebodes la necessitat d'aquest canvi han sigut inútils. De fet, va arribar un punt que elles van tenir l'immens desvergonyiment d'acusar la Carmina de fer el que feia per aprofitar-se del Joan. A partir d'aquesta acusació, la Carmina ja no va voler saber res més d'elles. Massa paciència que havia tingut, fins llavors.

Aquesta és la història, admirable pel que fa a la Carmina, i miserable pel que fa a les dues nebodes.

Demà el Joan anirà a la residència, diu que ja té ganes que sigui demà. A casa seva, ens bevem a mitges una cervesa; li agrada, la cervesa, i a mi sobretot m'agrada veure com ell l'assaboreix. Entre glop i glop, parlem, passem d'un tema a un altre, també de com serà la vida a la residència, si el menjar serà bo, i què passarà amb tot el que hi ha al seu pis, perquè a la residència només podrà dur-hi poquetes coses... 

També diu que, a veure què passarà, amb les seves nebodes, que com que estan enfadades, no l'aniran a veure...

-Dius que no et vindran a veure? Que és que et venen a veure, aquí? Quants mesos fa que no les has vist? Quant fa que ni t'han telefonat? No hi haurà diferències: si no et venen a veure a la residència, serà com ara, "les seguiràs no veient"!

I ell arronsa les espatlles, diu que sí, que és veritat...

El revolt de les monges, un altre cop

(coses de la Guerra Civil... i d'ara)

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/el-revolt-un-altre-cop.html

Revisió de sumaris

(coses de la Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/revisio-de-sumaris.html