El mateix dia que em trobo pel carrer una barra de pa i cinc panets, també trobo "El escritor de diarios", de l'Andrés Trapiello (Ediciones Península, 1998). El fullejo una mica, i a partir d'algunes coses que diu, penso que el que jo vaig escrivint potser és també una mena de diari. Perquè encara que parli de diferents temes, en general jo sempre hi sóc, com a espectador o protagonista de les històries que m'envolten i que explico, a banda que sovint també hi afegeixi i hi barregi algunes reflexions.
Com en tots els diaris (això també ho diu l'Andrés Trapiello), la meva selecció dels temes no és resultat de l'atzar (encara que de vegades jo digui que sí), ja que de manera més o menys conscient, sempre hi ha la intenció (a banda d'altres intencions de menor importància), de mirar de donar una bona imatge de mi mateix. Perquè, en definitiva, el que tots volem és això, que ens acceptin i ens valorin una mica, per alguna cosa, i cadascú ho intenta com pot.
De fet, fins i tot podria ser que, per exemple, la meva relació amb persones amb problemes mentals tingui bastant a veure amb el que he dit: amb el fet de voler fer bones obres, com els Boy Scouts, per tal que se'm valori per aquesta dedicació. És a dir, que en aquest senti, aquesta activitat, i a sobre "després parlar-ne", seria una manera de promocionar el producte que venc, quan visc i quan escric: "jo com a bona persona".
Bé, també és veritat que el món de la salut mental, des de sempre, o des de molt jove, m'ha atret. És una atracció en part intel.lectual i en part emocional, i que crec que, si més no una mica, la puc desvincular del que he dit fa un moment. Vaja, suposo que tot és veritat, tant una cosa com l'altra.
Torno a la cosa del Diari. Si escrivís "un diari més diari", seqüencial, un dia, un altre dia... la presencia en aquest diari de barres de pa (i altres aliments) recollits del carrer hauria de ser més habitual. Però és clar, tothom se n'atiparia, "de tant pa". Si sempre parlés d'això, que si avui ha sigut una barra de quart, o un litre de llet, o dues taronges o una poma, o un paquet de cereals... seria molt reiteratiu i ben avorrit. Oi que sí?
Igual que també es faria cansat si comentés totes les samarretes i altres peces de roba que vaig arreplegant. O els llibres que em trobo, uns que potser fullejo, uns altres que llegeixo; uns que conservo i uns altres que després deixo a algun punt d'intercanvi. Això, a banda dels molts llibres, la majoria, que no m'interessen gens i que, en general, si algú altre no els recull, sé que acabaran a la brossa, a dins d'algun contenidor, quan passin els serveis de neteja.
Una altra vegada el diari: ¿se'n pot dir diari, del conjunt de textos heterogenis que vaig escrivint, i més o menys agrupant segons els temes? I d'altra banda, que es pugui o no considerar un diari, té alguna importància?
Per acabar: potser el comentari del llibre de L'Andrés Trapiello només era una excusa. Una excusa per parlar, un cop més, de les barres de pa trobades: un tema "important", en la meva vida. Potser només era això: que feia temps que no parlava de barres de pa trobades, i per poder-ho fer un altre cop, per dissimular una mica, he hagut de fer tota aquesta comèdia dels diaris i del Trapiello.
