A l'escenari, tres guitarristes i un cantant. Les cançons són cançons de moda dels anys 70. Ells també: amb panxeta i pocs cabells al cap.
Després d'una cançó, el cantant fa una pausa i diu que estan molt contents, de tocar davant d'un públic tan entusiasta.
Estic a un lateral de la sala, a la vora de l'escenari. Més que l'escenari, miro les persones del públic, unes cinquanta persones. Sobretot a les últimes files, la majoria dormen o tenen els ulls amb la mirada perduda no se sap on, girada cap al sostre o cap a terra. Encantats. Alguns tenen la boca oberta, a alguns els regalima la bava.
A les altres files, més gent fent la becaina. Però també hi ha algunes dones que fan petites oscil.lacions amb el cap seguint el ritme de la música, i algun home que està atent, però molt seriós, tant, que no saps si li agrada o desagrada el que veu i escolta.
Quan el cantant agraeix al públic el seu entusiasme, el coordinador del geriàtric aplaudeix fort. Des del davant de l'escenari, gesticula de manera aparatosa i diu als residents que també aplaudeixin. Algunes persones aplaudeixen una mica, però sobretot aplaudeix la claca, cinc cuidadores que estan a la sala.
Les cuidadores, quan s'acabi el concert, s'ocuparan d'organitzar la sortida esgraonada de la sala d'aquest munt de persones, la majoria amb cadires de rodes o caminadors. A moltes, les hauran de dur directament al lavabo, a canviar-los els bolquers i rentar-los el que toqui rentar.
