L'Alícia i la lluna

Des de la sala d'estar, per la finestra es veu la lluna plena, gran i ben rodona, que ha sortit fa una estona. Mentre la miro, una dona em mira a mi i em pregunta què miro. Li dic que la lluna, i llavors ella em diu: "La lluna? On és?"

Li dic que s'acosti a la finestra, s'hi acosta amb el seu caminador, mira cap enfora i llavors diu: -Ja la veig, és quadrada! -Quadrada? No, és rodona, que no la veu? Aleshores m'adono que en el vidre de la finestra s'hi veu reflectit, com si estigués a fora, el llum del sostre de la sala, quadrat. -No, ha de mirar al damunt del quadrat. La veu ara? -És veritat, és la lluna, que gran! És estrany, amb tanta foscor, que es vegi la lluna! No deixa de tenir la seva lògica: si a fora està tan fosc, com és que es veu alguna cosa? És clar, tot depèn de com ho rumia cadascú. Ella de vegades sembla que raona perfectament i, altres vegades, et desconcerta. Li pregunto com es diu, i em contesta que Alícia. Un dia em diu: -És curiós, totes les cadires porten el preu- I assenyala unes plaques blanques amb números negres de mig pam que totes les cadires de rodes porten al costat, 45, 57... Perquè cada persona ingressada que utilitza una cadira de rodes en té assignada una en concret. A la sala d'estar, l'Alícia està obsessionada amb la correcta col.locació de les cadires i les taules. Si li sembla que alguna cadira no està ben col.locada, s'hi acosta amb el caminador i, ara agafant-se al caminador ara a la cadira, la va arrossegant fins que la posa allí a on a ella li sembla que ha d'estar. La primera vegada em vaig oferir per ajudar-la, però després em vaig adonar "que era la seva ocupació", i que, així, se sentia útil, perquè a més li permet queixar-se de la deixadesa dels altres: "Mira com són!" Quan va a la sala amb el seu caminador normalment hi va amb el pijama, però alguna vegada hi ha aparegut amb la camisola. Si està asseguda a una cadira o butaca, tot està en ordre, però si es dedica a ordenar cadires, o quan arriba o marxa cap a la seva habitació, com que la camisola queda tota oberta pel darrere, se li veu una part de l'esquena, els bolquers, i les cames, primes com barnilles. La lluna quadrada, l'ordre de les cadires, els bolquers, els preus de les cadires de rodes... Aquí, tot això entre dins d'una determinada normalitat. No sé per quin motiu és aquí, l'Alícia, i no he coincidit mai amb ningú que l'anés a veure.