"Un ignora de jove que els principis no tenen res a veure amb els finals." Joan Margarit (1)
El Ricard diu: "Vull anar a Horta". Està assegut a una cadira de rodes, lligat per la cintura, no sigui que vulgui aixecar-se i es fumi de lloros. Amb els peus intenta fer anar endavant la cadira, amb un resultat poc exitós. No prova de fer rodar les rodes amb les mans, ja no deu ser conscient de la seva utilitat. De vegades es queda en silenci, amb la mirada perduda; altres vegades si et veu a la vora, et mira i potser et diu que l'ajudis. Si li preguntes què vol, llavors repeteix que vol anar a Horta. Si li ho diu a una auxiliar, ella potser li diu que s'esperi, que més tard vindrà a veure'l el seu fill.
A aquesta planta del sociosanitari hi ha gent molt heterogènia, d'edats diferents, amb avaries diferents, unes més greus que unes altres. En general conserven el cap en bones condicions i, alguns, com el Ricard, menys. L'habitació més sinistra és una en la que a cada un dels dos llits hi ha precadàvers, homes molt grans, amb la pell i els ossos i la boca badada: semblen mòmies, immòbils, un amb els ulls clucs i l'altre amb la mirada fixa al sostre. Se suposa que respiren, que encara estan vius.
En general, a la planta hi ha força gent que es queixa. Es queixen no només dels seus mals, sinó també de la poca atenció, diuen, que reben. Sembla mentida el grau d'exigència a què podem arribar, en segons quins casos, i de la visió distorsionada que podem tenir de la situació que estem vivint i del nostre entorn. Perquè en conjunt les infermeres i auxiliars de la planta són servicials, eficients, amables, pacients, i si no estan més amb cada persona és perquè no poden estar a cinc llocs alhora (o a deu o quinze, els caps de setmana, quan redueixen dràsticament el personal).
Un es queixa: "És indigne, que ens facin anar d'aquesta manera, en pijama!" És clar, potser voldria anar vestit de cap a peus (samarreta, camisa, corbata, jersei, americana, calçotets, pantalons, cinturó, mitjons, sabates de cordons...), i que després, una auxiliar l'ajudés a gestionar tota aquesta roba al matí i al vespre o, per exemple, cada vegada que demana ajuda per anar a pixar o cagar.
La veritat és que a aquesta planta encara no m'he trobat cap "malalt exemplar". És a dir, sense exigències i que doni les gràcies quan cal. Però segur que n'hi deu haver, el que deu passar és que, com que és gent discreta i educada, passa desapercebuda (a banda, és clar, dels de "l'habitació sinistra", perquè aquell parell, de queixes ni una, prou feina tenen a seguir agonitzant).
Jo he vingut a veure el Joan Pintor. Està una mica més eixerit que dies anteriors i, amb aquesta petita millora, avui no hi ha qui l'aguanti. Està enfadat, es queixa de tot, en algun moment de manera que voreja la impertinència. Diu que no hi ha dret que, "a ell", li passi tot el que li passa; que hagi d'estar on està, i que les auxiliars no siguin més amatents... per exemple, quan vol que l'ajudin a passar de la butaca al llit (es veu que voldria que quan toqués el timbre apareguessin a l'instant per la porta).
Naturalment, quan les auxiliars saben que la demanda no és urgent, hi van quan poden, quan els ho permeten les demandes dels altres malalts, potser més urgents.
En resum, històries tristes de decrepituds, dependències, solituds, ingressos, bolquers, mals humors, etc., bons recordatoris que, això de fer-te gran, si no conserves la teva autonomia mental i física, és una merda.
(1) "Joan Margarit. Poesia Amorosa completa. 1980-2000". Proa, 2001.
