Tenia una memòria extraordinària i li agradava presumir-ne. Ho podia fer, presumir-ne, perquè malgrat els seus molts anys conservava un cap claríssim. Explicava munts d'històries, algunes sorprenents, de les diferents etapes de la seva vida, des que era una nena petita.
Deia, d'algun episodi, de potser feia vuitanta o noranta anys: "És que me'n recordo perfectament!" I llavors sovint afegia: "Però més que recordar-ho, el que em passa és que ho visc una altra vegada, i reviure-ho en alguns casos m'afecta molt". I en aquest "ho visc" hi posava molt d'èmfasi.
De vegades, quan l'escoltava, dubtava que els seus records fossin tan inalterables com ella deia. D'una banda, a causa del meu convenciment que els records són sempre reconstruccions fetes "en el moment de recordar" (i que per tant, poc o molt van canviant). I d'una altra banda, perquè a més alguna vegada havia vist, en detalls concrets, que el relat d'un mateix episodi, explicat de nou, no era ben igual que en ocasions anteriors.
En canvi, sobre la seva afirmació que quan ho recordava "ho vivia", no en tenia cap mena de dubte, perquè veia com l'afectava, aquest "tornar-ho a viure". De vegades s'alterava molt. Això, és clar, quan parlava de records de fets adversos, de frustracions, de males experiències, uns temes que sovintejaven. Deia que la seva vida havia sigut molt dura, i tenia raó. Però també havia viscut moltes coses boniques, molt interessants i no doloroses. Era selectiva, en aquest sentit. Si més no, quan parlava amb mi.
Poder parlar amb ella alguna vegada, de tant en tant, durant els últims dos anys de la seva vida, sentir la irradiació de la seva immensa energia, veure com, malgrat l'edat, conservava tota la seva curiositat, i el seu esperit independent, per a mi va ser un regal i una lliçó.
No volia dependre de ningú. I no va voler deixar casa seva, el seu petit pis, en el qual vivia sola. Durant l'últim any amagava tant com podia l'increment de les seves dificultats en la gestió del dia a dia. I si algú li deia alguna cosa sobre aquest tema, ho negava de manera rotunda. A la seva filla de vegades no li ho posava gens fàcil, quan la volia ajudar.
Era una dona molt orgullosa, gelosa de la seva independència i, en aquest sentit, la vida va ser benèvola amb ella, no va acabar humiliant-la, com també hauria pogut passar. Va morir fa uns dies: de cop, es va començar a trobar molt malament i, després de poques hores, havia mort. Una bona mort.
Es deia Maria Almagro i li faltava poc per fer 101 anys.
- El 2010 la Maria, amb el seu llibre de memòries "El que he viscut", va guanyar el premi Romà Planas i Miró de memòries populars 2010. Va ser publicat per Viena Editorial.
- De la Maria ja n'havia parlat anteriorment:
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/mig-quilo.html
- I també del seu germà Pere, mort a Dachau, al qual ella adorava i que sempre va trobar a faltar:
https://senseseny.blogspot.com/2021/01/el-pere-la-resistencia-carcassona-dachau.html
