31 de maig 2024

El cilici

Veig un cilici a l'aparador d'una botiga. És una botiga d'estris per a usos sadomasoquistes, un tipus d'activitats que més aviat desconec, de les quals n'ignorava, per exemple, que a banda de fuets, deixuplines, cordes, cadenes, manilles, cinturons amb punxes i un llarg etcètera, també inclogués la possibilitat de l'ús de cilicis.

Quan passo pel davant de la botiga coincideix que un noi i una noia de la botiga estan intentant subjectar el cilici a la cuixa d'un maniquí que hi ha a l'aparador. Com que l'escena és curiosa, m'aturo per badar. Veig que tenen problemes, perquè el maniquí és de plàstic dur i, és clar, encara que hi lliguin el cilici, com que les punxes no s'hi poden clavar, després se'ls escorre cuixa avall. No ho han pensat bé: amb aquest propòsit, haurien de tenir un maniquí de goma, i no de plàstic dur. 

Després d'una estona de mirar, al final em decideixo i entro, i els pregunto d'on han tret el cilici. Orgullosos, em diuen que els fan ells. 

Mira que bé, resulta que ara ja no cal buscar convents de monges que en fabriquin: si a algú li interessa tenir un cilici, sigui per a usos sadomasoquistes o de mortificació religiosa, ara ho té fàcil (podria aventurar-me, ja que hi sóc, a fer ara una comparació entre aquests dos tipus d'usos, amb les seves eventuals similituds, però com que sé que és un terreny delicat -minat- me n'abstinc).

Per a qui estigui interessat en un d'aquests estris (o en un fuet, unes deixuplines, unes cadenes, etc.), la botiga està a la Travessera de Gràcia de Barcelona, entre Gran de Gràcia i el Torrent de l'Olla.

27 de maig 2024

El cervell que pensa


Quan penso 
en el meu cervell que pensa
em sembla que se'm fonen els ploms.
Aquesta cosa tan estranya:
una massa de greix i nervis,
de neurones, electricitat, 
sinapsis, serotonines...
En mig de la qual emergeixen
els pensaments i els sentiments.
No ho puc entendre.
Ho juro: encara que m'ho expliquin,
no entenc res de res.

25 de maig 2024

L'ampolla de vi

Havia anat seguint el procés previ, les diferents dificultats i entrebancs, les incerteses, i al final l'aprovació. Quan la van telefonar per concretar-li el dia, casualment era amb ella. Es va sentir contenta i alleujada, amb la notícia, i em va dir que ho havíem de celebrar. Li vaig preguntar que com, i ella em va dir que estaria bé obrir una ampolla de vi. Li vaig dir que d'acord, que jo no bevia vi, però que en aquell cas em semblava adequat fer una excepció, que l'ocasió s'ho valia.

Com que no teníem cap ampolla de vi, vam quedar que, quan hi tornés a anar, en duria una. I quan hi vaig tornar vam destapar l'ampolla, vam omplir dues copes, i vam brindar.

Li vaig dir que, si algú ens veiés, no ho entendria, que ho celebréssim. Que no entendria que ella estigués contenta, que se sentís alleujada, i que jo també estigués content perquè ella ho estava. Contents els dos, i alhora també tristos, a causa de la situació, amb aquesta barreja d'emocions.

Vam celebrar que, quan la van trucar, va ser per concretar-li el dia que seria. L'eutanàsia

(això no és un relat de ficció, sinó del tot real, inclosos tots els detalls)

24 de maig 2024

La guerra. Tres apunts

1

Una guerra civil

Uns mataven capellans,
els altres mataven mestres republicans.
Tots eren idealistes:
per això assassinaven
aquells que s'oposaven 
als seus ideals.
Mentrestant, al front, 
els morts es multiplicaven.
A més dels militars d'ofici,
morien els soldats voluntaris o forçats:
pagesos contra pagesos,
obrers contra obrers,
cambrers contra cambrers,
pastors contra pastors...
I les cunetes i els cementiris
s'anaven omplint de cadàvers.
I les cases de vídues.
I de mares que ploraven la mort dels seus fills.
Fins que, al final, va arribar la pau.
És a dir, quan llavors ja només eren uns,
els vencedors,
els que seguien matant.

--

2

La guerra que no vaig viure

La guerra.
La que no vaig viure.
De la que tant n'he sentit a parlar.
La que només conec pel que me n'han explicat,
pel que n'he llegit.
Em perdo, en el bosc de tants relats.
De tantes opinions, de tantes emocions.
Com més llegeixo, més gran 
és la meva sensació de desconeixement.
¿Què en penso, del que va passar
en aquella guerra tan llunyana i complicada?
Depèn dels dies.
Potser del vent que bufa
(de l'última lectura),
o de si fa sol o hi ha núvols
(de l'última conversa).
D'aquella guerra, de fa tants anys,
de quan jo encara no havia nascut...

--

3

Misèries bèl.liques

Quan era petit llegia 
unes historietes il.lustrades
anomenades "Proeses bèl.liques".
I he de dir que m'agradaven.
Més endavant, em va fer pensar
que jo hagués estat llegint,
durant uns anys,
amb tanta afició,
aquelles historietes per entretenir, 
amb una visió de la guerra 
tan absurda i falsa. 
Això va ser quan vaig començar a llegir 
relats sobre les guerres de debò.
Des d'aleshores,
llegint he viatjat a molts països en guerra.
He conegut molts ferits, 
molts morts,
moltes violacions,
molta gana,
molt patiment,
molta destrucció.
Brutalitats inimaginables,
a la línia del front i a la rereguarda.

Perquè "la guerra" no s'acaba mai:
només canvia de lloc.

18 de maig 2024

Més persones que s'enfaden

Una altra història de persones enfadades. Un conegut m'explica un incident que va tenir amb un amic seu. Es veu que aquest amic li va dir alguna cosa que ell va pensar que no tocava, fora de lloc, i ell, en lloc de no fer-ne cas, va reaccionar de forma violenta i li va dir unes quantes coses gruixudes.

Quan m'ho explica, em dona tota mena de detalls sobre el que a ell el va ofendre i sobre la intensitat de la seva reacció, i em subratlla això segon: em diu que jo no l'he vist mai enfadat, que no m'ho puc ni imaginar, com es posa quan s'enfada. Com que això últim m'ho diu un parell de cops, llavors, amb suavitat, li dic que jo sí que l'he vist enfadat.

Quan li ho dic, em mira sorprès, es queda callat un moment i, llavors, em diu: "Ah sí? Tu m'has vist enfadat?" I de manera ben pausada li torno a dir que sí. I ell calla, em mira sorprès.

Per sort, no diu res més. No em pregunta quan l'he vist enfadat. Potser perquè se li ha encès alguna llumeta. Perquè resulta que fa relativament poc es va enfadar molt amb mi. Molt. I a més, des del meu punt de vista, de manera del tot injustificada, absurda. I no només això, sinó que alguna altra vegada (el conec fa anys), jo ja havia estat el destinatari de reaccions seves d'aquest tipus.

És un cas diferent del de la Patrícia que vaig explicar, perquè així com amb la Patrícia aquest tipus de reaccions són habituals, per part d'aquest conegut són del tot excepcionals. I encara que, com la Patrícia, normalment després no es disculpi (pel motiu que sigui), no passa res. No passa res perquè el balanç global de la relació amb ell és indiscutiblement molt positiu.

Però és clar, fa gràcia (sorprèn, meravella), que passin aquestes coses, que aquesta persona, aquest dia, en digués precisament això, "que jo no l'havia vist mai enfadat"...

17 de maig 2024

Gràcies per haver-me renyat

"Gràcies pel dinar i el cafè, gràcies per la conversa, i gràcies també per haver-me renyat una mica; ja em va bé, que de tant en tant algú em renyi!"

Li dic això a la Patrícia abans de marxar de casa seva, i ella s'enfada. Em diu que no m'ha renyat... i m'ho diu ben enfadada, renyant-me. Jo potser he sigut imprudent, incloent aquesta referència en el capítol dels agraïments, però ho he fet amb afecte, somrient-li. A banda que també tenia sentit, perquè el cas és que la Patrícia, durant les tres hores que havia estat a casa seva, m'havia renyat un parell de cops. Per foteses.

La Patrícia, quan et renya, "s'hi posa": et renya empipada de debò. De cop es transforma en una altra persona, i a sobre et parla com si la culpa de la seva agressivitat cap a tu sigui teva. Perquè "l'has obligat" a aquesta reacció. És una dona molt complicada.

Malgrat aquestes reaccions seves, val a dir que de vegades bastant violentes, de tant en tant la segueixo anant a veure. Quan hi vaig, tinc assumit per endavant que, en algun moment (quin en concret és un interrogant, un misteri), em dirà de cop alguna de les seves impertinències (que per a ella no ho són). I com que ho tinc assumit, no em fereixen, em són bastant indiferents. 

Això sí, m'entristeix que ella sigui així, incapaç de controlar aquests exabruptes, aquests estirabots, agressius, sobtats. Sempre fora de lloc. Sempre. M'entristeix perquè és una manera de tenir, ella, una vida ben desgraciada.

Ella ho arriba a pensar, això? No ho sé. L'únic que sé és que quan a mi em tracta així, després mai se n'ha disculpat. Mai. I fa anys que la conec. És a dir, fa anys que de tant en tant he sigut la diana de les seves escomeses furibundes i absurdes.

I per què hi segueixo anant? És clar, alguna vegada m'ho han preguntat. Doncs mira, "hi segueixo anant perquè hi segueixo anant"...

--
De la Patrícia en vaig parlar fa poc a una altra banda:
http://miravolant.blogspot.com/2024/04/aferrada-la-vida.html