La Marta volia, un cop morta, d'una banda no ocasionar despeses i, d'una altra, fer un últim acte de "voluntariat" i que el seu cos servís perquè els estudiants de medicina poguessin fer pràctiques. Per això havia renovat el document de donació del seu cos a la ciència, un document que feia anys ja l'havia fet, però que llavors, com que vivia a un poblet de la comarca d'Osona, necessitava actualitzar.
Un cop ella morta, em vaig assabentar que al cementiri de Vic havien dedicat un espai per a les cendres de les persones que, com ella, havien donat el cos a la ciència (en el seu cas a la Universitat de Vic). L'espai s'anomena Jardins de Marie Curie.
Vaig pensar que m'agradaria anar-hi, i un dia em vaig decidir. És un espai cuidat, està en una ampliació que han fet al cementiri, i hi ha una placa que explica la funció d'aquest espai: "En memòria de qui ha donat el cos a la ciència. Darrere la mort hi ha una altra manera de viure" (la segona frase la veritat és que no l'acabo d'entendre...).
Com que ja fa uns mesos que la Marta va morir, dono per fet que les seves cendres ja estan aquí. Crec que aquest espai del cementiri de Vic és una excepció, ja que a altres cementiris amb universitats de medecina a la seva comarca o província no tenen aquest tipus d'acords amb l'ajuntament, o amb els serveis funeraris corresponents.
D'altra banda, el que tinc entès és que en aquests casos, un cop feta efectiva la donació del cos (un cop recollit), ja no hi ha cap contacte amb els familiars, i el destí final dels cossos, després del seu ús per part dels estudiants, és ser enterrats, suposo que en una fosa comuna (incinerats o no, ignoro si sempre s'incineren).
Per què hi he anat? Suposo que pel mateix motiu que de vegades entro al cementiri on hi ha enterrats els meus pares; suposo que és una manera, o una excusa, per pensar en ells... D'altra banda, els cementiris sempre m'han agradat, aquestes ciutats dels morts, silencioses, peculiars. Són llocs molt tranquils, m'agrada passejar-hi. A més, és entendridor (i de vegades còmic), llegir algunes làpides, per exemple una que digui "No t'oblidarem mai", en una làpida potser de finals del segle XIX.
No hi he anat perquè pensés "que a la Marta li hauria agradat que ho fes", perquè sé que, convençuda com estava que després de la mort tot s'acaba, segur que li era indiferent, la possibilitat que un dia jo anés al cementiri, al lloc on hi hauria les seves cendres. Però també crec que, "quan encara vivia", sí que devia pensar que li agradava la idea de deixar bons records entre la gent més propera a ella. I al final jo vaig ser part, crec que part important, d'aquesta gent. D'ella en tinc molt bon record.
Bé, sigui com sigui, el cas és que he fet el viatge, he anat al cementiri, i m'ha agradat anar-hi. I a banda d'aquest fet i d'aquesta satisfacció, potser qualsevol altra cosa que en pugui dir, d'aquest dia, seria un afegit innecessari, prescindible, de manera que ho deixo aquí.
