De vegades quan parlo d'algú li canvio el nom, sigui perquè em sembla més prudent, o de vegades fins i tot imprescindible (i llavors potser també canvio altres coses, les necessàries per dificultar la identificació de la persona). La Lorena és un d'aquests casos de nom canviat.
Fa temps vaig parlar de la Lorena, de la seva mala salut, una mala salut que arrossegava des de feia anys (cansament, estats enfebrats, cames pesades, mal a la ronyonada...), i en vaig tornar a parlar uns dos anys després, quan a la Lorena li van dir que tots els seus problemes li venien del fet que no menjava prou. I efectivament era així, perquè quan va començar a menjar més i millor, els seus mals i els seus esgotaments van anar marxant de mica en mica. (1)
Un dels problemes de la Lorena que llavors vaig comentar era una mena de "punyalades" al pit (sense causa aparent, episòdiques), en relació amb les quals ningú no havia sabut donar-li cap explicació. Més endavant, quan ja menjava bé i havia superat l'etapa dels mals i els cansaments, un dia, en un petit llibret sobre tècniques de relaxació, va trobar aquella explicació que li faltava. L'autor, gairebé de passada, esmentava un mal com el seu, i deia que era d'origen muscular, provocat per una contractura dels músculs de les costelles, a causa de la tensió acumulada. (2)
Era una explicació alleujadora, ja que descartava causes internes, i a més va resultar ser certa: la següent vegada que la Lorena va sentir una fiblada d'aquelles, va recordar el que deia el llibret, i fent-se massatges en aquella part del pit, i parant atenció per mirar de relaxar-la (tot de manera intuïtiva), el mal va anar minvant, i bastant ràpid. S'havia passat anys preocupada per la causa d'aquell mal intermitent, i l'explicació era tan senzilla com aquella, i el remei també.
La primera vegada que havia sentit aquella mena de ganivetada, la més violenta de totes, es va espantar bastant, perquè va pensar que potser era una cosa greu. Però tot i pensar-ho, no va consultar res a cap metge, a mitges perquè hi confiava poc i també perquè li feia mandra anar-hi. La Lorena pensava com un metge d'una novel.la de l'Isabel Allende (un llibre que havia llegit de jove), un metge que deia que hi havia dos tipus de malalties: "les que es curen soles, i les que no tenen remei". Ella sabia que això no era veritat, però vivia "com si ho fos", perquè considerava que li facilitava la vida, ja que així podia despreocupar-se de la seva salut, quan tenia problemes. O potser no pensava tot això, però el cas és que anava vivint d'aquesta manera, amb aquesta despreocupació.
Ja vaig explicar que va ser amb motiu d'anar a veure un acupuntor, un home que practicava la medecina xinesa, que la Lorena va saber què li passava. Aquell home, després de mirar-li un moment la llengua, i prendre-li una estona els polsos d'ambdues mans, li va dir que no tenia energia, i que aquesta manca d'energia era la causa de tots els seus mals. I que el remei era menjar més, sobretot proteïnes. Abans d'aquella consulta, els últims anys la Lorena havia anat dues vegades al metge de capçalera (amb el seu rebuig als metges, aquelles dues consultes durant quatre anys ja li semblaven moltes), el qual li havia dit que el que li passava devia ser a causa de l'edat, i que potser li tocava assumir-ho.
Però tenia raó l'acupuntor, i el que li va dir era bastant de sentit comú: si no menjava adequadament, era normal que "sense gasolina" (i a sobre de poca qualitat, de baix octanatge), el vehicle no tirés. La Lorena reconeixia que havia sigut poc espavilada, pel fet d'haver arrossegat durant tants anys uns problemes de salut que hauria pogut evitar amb facilitat. Perquè a més, al llarg de la vida, ja havia tingut diferents avisos, de problemes de salut a causa de la seva deficient alimentació. De fet, els va començar a tenir tan bon punt es va emancipar, quan va deixar de tenir cada dia el plat a taula a casa dels pares i es va haver de preocupar ella de procurar-se el menjar. El primer avis d'aquest tipus ja va ser significatiu: mig any després de marxar de casa dels pares la Lorena es va posar molt malalta, a causa de la seva deficient i insuficient alimentació, i un metge li va dir que la seva malaltia (amb un nom que la Lorena ja no recorda, però que es manifestava amb febres elevades i una llaga a la gola), era una raresa; que havia sigut habitual durant la postguerra, a causa de la fam, però que llavors ja no n'hi havia casos. Vaja, que la Lorena havia fet una mena "de viatge a través del temps" fins a la postguerra...
Tot plegat era també una paradoxa. Perquè ella sempre havia considerat que el seu patrimoni més important era el seu cos, un cos resistent, en bon estat. Amb més motiu a partir del moment que es va emancipar, amb el tipus de vida que va començar a fer llavors, un tipus de vida que era impossible sense una bona salut, perquè era una vida en un entorn rural, física, sense comoditats, exigent. Però malgrat la consciència de la importància d'un cos saludable, i de l'opció de vida rural que havia fet, el cas és que la Lorena no es preocupava d'omplir de forma adequada "el dipòsit del combustible".
D'altra banda, la Lorena també s'ho mira d'una altra manera. Diu que la història és una mica més complexa, i que el fet d'haver viscut amb aquesta despreocupació ha tingut els seus avantatges. Diu que viure amb aquesta despreocupació, amb aquest deseiximent, li ha fet la vida més fàcil. I que el preu que de vegades ha pagat per haver viscut així en bona part queda compensat pel fet d'haver viscut com ha viscut. Diu que li costa imaginar-se haver viscut una altra vida, una vida en conjunt "més normal"; li agrada la que ha viscut, la manera com ha viscut.
La Lorena ara està contenta, perquè després d'anys d'arrossegar-se per la vida amb diferents molèsties físiques, ara es troba molt bé. Però diu que també sent una contradicció, perquè aquesta cura actual de la seva alimentació, aquest ocupar-se més d'ella mateixa, naturalment requereix més atenció i més recursos. I això no li agrada. Diu que de vegades n'està tipa, d'haver de pensar tant en ella mateixa, en les seves necessitats, i que potser algun dia se n'atiparà del tot i tornarà a la seva despreocupació d'abans. I que llavors, que passi el que passi. Ja que, al capdavall, diu que ja és bastant gran, que ja ha viscut molt.
Vaig parlar de la Lorena fa uns quatre anys, i fa un any i mig, i avui n'he tornat a parlar. La Lorena, tal com he dit al principi, de fet no es diu Lorena, i amb ella el canvi de nom no era una qüestió de prudència, ni de necessitat, sinó sobretot de mandra. Perquè la Lorena, aquesta Lorena tan poc espavilada, sóc jo.
La primera vegada que vaig parlar "d'ella" no n'havia parlat amb ningú, d'aquests mals i cansaments. Ningú no sabia què em passava, i si algú em preguntava com em trobava, sempre deia el mateix: "La mar de bé!". Dissimulava tant com podia, i crec que ho feia força bé, a la vista dels resultats.
Ara, com que he recuperat "un estat de salut raonable", ja no em preocupa explicar el que em va passar. Fins i tot em sembla bé fer-ho, per tal de posar de manifest el molt ruc que he arribat a ser al llarg de la meva vida. "El poc suc de cervell" que de vegades he tingut (tal com es deia en alguna de les contarelles mallorquines que va recollir Mossén Alcover).
(1) La Lorena - desembre 2020
https://passavolant.blogspot.com/2020/12/la-lorena.html
La Lorena (continuació) - abril 2023
https://passavolant.blogspot.com/2023/04/la-lorena-continuacio.html
