Des de fa uns mesos de tant en tant he anat parlant de la Marta. Una altra manera de parlar-ne és "per comparació". Per exemple, parlant de com gestiona una situació semblant, de mala salut, dolor i degradació, una altra persona. L'anomenaré X.
--------------------------
Benvolguda X. Fa temps ja et vaig dir que, amb la manera com enfrontaves els teus greus problemes de salut, no creia que jo fos la persona més adequada amb qui et convingués tractar. Sobretot, tenint en compte la meva manera de ser: la meva manera d'entendre la vida, d'acceptar que, quan arriba segons quin grau de deteriorament, té poc sentit seguir fent esforços per seguir existint.
Però llavors tu em vas dir que ja t'anava bé la meva companyia, perquè tu pensaves igual que jo.
D'altra banda, de vegades també m'havies dit el contrari. M'ho havies dit després que jo t'hagués dit algun cop que l'únic que et podia dir tu no ho volies sentir. En aquests casos m'havies dit que dient-te això no t'ajudava. I a continuació ens havíem quedat els dos en silenci, els dos incòmodes.
Així han anat passant les setmanes, els mesos (els anys). Tu has anat empitjorant i, de manera bastant incomprensible per a mi, segueixes fent tot el possible per negar el teu deteriorament inevitable, inaturable. Fins i tot ara, que ja tens una qualitat de vida bastant miserable, a causa de la poca autonomia que et queda i els dolors que suportes. És trist, però és així: tot és un desastre, i a més irreversible.
El resum és aquest: si avui ja estàs molt malament, demà encara estaràs pitjor. Disculpa que t'ho digui així, amb aquesta claredat. Qualsevol altre pensament són només fantasies, intents de no acceptar la realitat.
En aquest punt, per a mi tot això ja és massa absurd, massa desproporcionat. Aquesta batalla perduda, agònica, amb aquesta vida tan deplorable (si és que d'això se'n pot dir vida). Jo no sóc capaç de no dir-te això que et dic ara (perquè et tinc estima, i m'afecta la teva incapacitat d'acceptar la realitat: els teus dolors físics, els teus sofriments, la teva degradació, les teves dependències, la teva impossibilitat de millora...).
Soc incapaç de no dir-te el que penso, i sóc incapaç de seguir-te acompanyant en aquesta mena d'embogida desesperació.
Ara ja no et dic, com abans, que no crec que sigui la persona més adequada per estar de tant en tant al teu costat. Ara et dic que no ho seré. Que no ho puc ser, que no hi veig cap sentit. Que aquesta etapa, pel que fa a mi, s'ha acabat. Perquè jo no puc, ni vull, seguir com fins ara.
M'agradaria ser capaç de dir-te això d'una manera més suau, però no sé com fer-ho. I ni tan sols sé si és possible... Potser aquesta manera és l'única possible, si és que vull ser sincer amb tu.
Una abraçada.
--------------------------
Però sé que aquesta carta o missatge que he escrit, dirigit a X, no l'hi enviaré. Perquè m'adono que en l'estat que està, segurament no té ni tan sols la capacitat d'entendre'l. Si el llegís, ella no hi veuria una explicació, sinó només una agressió. Per tant, no cal.
Saber viure de vegades és difícil. De vegades molt. Acceptar la nostra finitud costa, però ens és imprescindible. I quan ens apropem al final, hauríem de saber morir. Sense drames, amb una mica de serenitat i dignitat.
La X, però, és una persona (com moltes altres) que no és capaç d'assumir la realitat de la finitud. Es revolta, es queixa, pateix, exigeix, acusa, nega... Fa temps que s'està degradant de manera greu, fa temps "que de mica en mica es va morint". Lentament, malament, rabiosa, desesperada.
És molt trist.
(Durant mesos, anys, vaig veure regularment la X, gairebé cada setmana, a algun bar, a casa seva, a algun hospital. Vaig anar seguint el seu procés de degradació, la seva falta d'acceptació, les seves queixes. Ara fa unes quantes setmanes que no hi tinc cap contacte. L'última vegada que hi vaig parlar ella m'havia trucat per demanar-me una cosa que em va semblar del tot fora de lloc; suposo que va notar el meu desconcert, i que llavors devia pensar que jo "era una altra persona que també li fallava". De manera abrupta, em va penjar. Al cap d'uns dies li vaig trucar, i no em va contestar. Des d'aleshores ho he provat algun altre cop, amb el mateix resultat. La veritat és que ho trobo tot molt trist, però alhora també em sento alleujat d'haver-me quedat distanciat d'aquest horror o absurditat)
