-De vegades tinc poca paciència.
-Doncs si se t'acaba, compra'n un quilo més.
L'Assumpta, amb la seva germana, de vegades parlen així, de la paciència que han de tenir per gestionar el dia a dia que els toca gestionar. Les dues passen dels noranta anys, i cada vegada es cansen més, els costa més tot. I a l'Assumpta, ara, de propina, el noi que té acollit, un ex "menor no acompanyat" marroquí, resulta que té alguna mena de problema mental. I una altra noia que té acollida, una llatinoamericana molt jove, ja s'espavila per la vida, però va molt al seu aire, està poc pendent del que passa al pis.
Ho aclareixo: cap dels dos contribueix a les despeses del pis, ni tan sols, llevat d'alguna excepció, per omplir el rebost. Igual que totes les persones, moltes, que l'Assumpta ha tingut acollides al llarg dels anys.
L'Assumpta abans no es cansava. Però ara és una mica diferent, i de vegades diu el que fins ara no deia: "Hi ha molta gent que diu que m'admira, pel que faig, però en lloc de tanta admiració, potser seria millor que m'ajudessin una mica, o que es fessin càrrec d'alguna d'aquestes persones". D'altra banda, a l'Assumpta que algú li digui que l'admira sempre l'ha incomodat, que li dediquin lloances no li agrada.
L'Assumpta diu que, de les seves amigues i conegudes, a banda de l'edat (val a dir que la majoria bastant grans), ella és qui té una economia més ajustada. Algunes d'aquestes amigues o conegudes (d'aquestes que diuen que l'admiren), fins i tot tenen molts diners; viuen en grans pisos, de vegades se'n van de viatge, van a espectacles cars...
D'altra banda, la història aquesta és encara una mica més complicada (o sorprenent), perquè a sobre, alguna d'aquestes amigues, quan s'ha trobat amb d'algú que necessitava ajuda, en lloc de moure's "ella" per aconseguir-la, de vegades el que han fet ha sigut enviar aquesta persona a l'Assumpta, perquè ella se n'ocupi. Perquè, "com que l'admiren tant..."
De tota manera, en aquests casos l'Assumpta ha fet sempre el que li deia la seva consciència, i quan ha pogut ajudar algú, ho ha fet, amb independència que aquella amiga que li passava "el cas" fos una fresca. Sempre ha sigut així, l'Assumpta, una bona samaritana. La més bona samaritana que jo conec.
De vegades, tal com he dit, l'Assumpta és queixa d'algunes de les seves amigues i conegudes, però quan ho fa, llavors de seguida es corregeix, i diu que no té per què judicar ningú; que cadascú fa el que vol, el que li sembla... No li agrada, ni queixar-se ni fer retrets a ningú.
Però últimament li costa evitar-ho, i de tant en tant se li escapa alguna queixa d'aquestes, relacionada amb aquest tema de les admiracions i les ajudes. És una queixa del tot lligada al pas i al pes dels anys, al cansament, a la dificultat creixent per gestionar la seva vida, i aquestes altres vides "desemparades/desemmarades" que orbiten al seu voltant (fa ben poc, durant un parell de mesos, va tenir també acollit un congolès, a més del marroquí i la llatinoamericana).
De vegades a l'Assumpta li dic que potser s'hauria de plantejar algun límit, ara que els anys cada cop li pesen més. Posar alguns límits, i mirar de viure ella una mica més tranquil.la, que ja li toca. I quan li ho dic de vegades em diu que potser sí, i altres vegades em diu: "Què hi vols fer, jo sóc així; si hi ha algú que necessita ajuda i la hi puc facilitar, com vols que l'hi negui?"
