M'agrada llegir els articles que trobo sobre llibres de memòries, sobretot si són articles sobre les polèmiques que de vegades generen aquests llibres, a causa de la desaprovació del seu contingut per part d'altres membres de la família o de l'entorn. Després, alguna vegada també llegeixo el llibre motiu de controvèrsia, però ja és un tipus d'interès diferent, encara que òbviament relacionat.
Les polèmiques, o crítiques, en aquests casos sovint giren al voltant de l'oportunitat, de la utilitat o la legitimitat, d'explicar el que s'explica; són uns qüestionaments que de vegades no només afecten el fet d'explicar la història, sinó també a la utilització, amb aquest propòsit, d'alguns documents o fonts d'informació que algú considera que l'autor no tenia dret a utilitzar.
De vegades, la crítica és una altra; és una denúncia de la falsedat o manipulació dels fets explicats. Sigui a causa, es diu, que l'autor no estava prou informat o, pitjor, que hagués escrit el text no amb l'objectiu d'explicar uns fets de la manera més veritable possible, sinó amb el propòsit d'establir "un determinat relat", potser per qüestionar o fer ombra a un altre relat que incomoda. En els llibres històrics, biogràfics i autobiogràfics aquests biaixos o intencions poc honestos no són cap raresa.
Sovint, tal com he dit, les polèmiques al voltant d'aquests textos, quan sorgeixen, giren al voltant "del dret" a parlar d'aquella història. O de la necessitat de fer-ho: "Per què has d'airejar això tan antic?"
Llavors, de vegades, l'autor es defensa dient que a més del dret, que ell considera que sí que té, pensa que també té "l'obligació" d'explicar aquella història. L'obligació ("moral", ètica, o com se n'hagi de dir o ell la senti). Perquè pensa que és injust que s'oculti, que no es digui, el que ell ha decidit explicar. Que no es parli o que s'hagi relativitzat allò que creu que no està bé, "que és injust", relativitzar-ho.
Sobre això dels drets, la justícia i les legitimitats, cal tenir en compte el seu origen, és a dir, el fet que tots els drets són relatius, perquè (no ho hem d'oblidar), són una invenció humana (els periquitos i els gossos no tenen drets; si és que en tenen algun és només perquè "nosaltres" li hem concedit: perquè "ens hem inventat" que també n'han de tenir).
Els drets són una invenció, però una invenció important, perquè faciliten, fan possible, la vida social (i la supervivència). Però una invenció, en definitiva. I per tant, tot el que se'n pugui derivar són "derivacions de la invenció inicial", cosa que a la pràctica es tradueix en el fet que, com més peculiar i complex sigui "el tema de debat", més fàcil serà que llavors es generin possibles desacords.
Per això, quan algú escriu un llibre sobre un tema conflictiu (per exemple una violació familiar de la qual ningú de la família no en volia parlar, o del passat criminal d'un pare o avi pertanyents, per exemple, a les SS nazis, o a la policia torturadora de la dictadura argentina, per posar dos exemples entre molts altres possibles), és fàcil que altres persones de la família critiquin el familiar que ha decidit parlar-ne. Perquè aquest familiar ha gosat qüestionar una imatge de la família que, fins llavors, els permetia viure tranquil.lment, gràcies a aquella "amnèsia".
He posat dos exemples extrems, però els temes, les històries capaces de generar discrepàncies, malestars i enfrontaments familiars no tenen per què ser d'aquesta envergadura. Poden ser també històries discretes, quotidianes. En relació amb aquestes històries més discretes, de vegades també hi pot haver un familiar que consideri que no només té el dret d'explicar-les, sinó l'obligació. I que a més del dret i l'obligació, consideri que utilitzar llavors una determinada documentació, encara que algú altre de la família s'hi oposi, també pot ser legítim. Perquè pensa que la utilització adquireix legitimitat a través del propòsit de l'explicació.
D'altra banda, i per descomptat, tots els relats de no-ficció, fins i tot els més ben documentats i escrits de la manera més honesta, són poc o molt subjectius, perquè encara que algú vulgui ser objectiu del tot només pot aconseguir "aproximacions a l'objectivitat". Perquè quan parlem, quan escrivim, estem sempre condicionats per molts factors: la nostra biografia, les nostres creences o idees, les nostres lleialtats, inseguretats i pors, etc. Negar aquest fet no té sentit, i per tant a l'únic que podem aspirar és a minimitzar aquestes influències, per tal d'així minimitzar, com més millor, les distorsions que poden causar. Però aquest ja no és el debat dels drets i les legitimitats, és ja un altre debat.
Torno a agafar el fil. Al final, és clar, i ja que tal com he dit tot això dels drets i les legitimitats és resultat de la inventiva humana, és a dir, són convencions circumstancials, un mar de subjectivitats, un cel amb núvols canviants i en moviment, etc., és normal, pot dir-se que inevitable, que en aquests casos de relats sobre temes problemàtics familiars es puguin generar embolics i malestars. I que llavors, "de manera conseqüent" amb el que he anat dient, cadascú tingui raó: "la seva".
Amb independència que, alhora, pel damunt o al marge de tot això, és probable que, en aquests casos, normalment, hi hagi una veritat més veritable que les altres...
