Davant la Casa Batlló, un munt de turistes miren la façana i en fan fotos. Com que tothom mira amunt, no veuen el que passa ran de terra: a la soca d'un plàtan hi ha dues gírgoles força grans i, amb elles, unes quantes més de petites, totes en molt bon estat. Agafo les dues grans, suposo que sense que ningú es fixi en mi... O potser algun dels turistes sí que em mira, i pensa que passen gana, els sense sostre de Barcelona (ho dic per la meva pinta, que sé que de vegades afavoreix aquest pensament).
De tota manera, aquestes dues gírgoles no me les menjaré, de seguida ho tinc clar, perquè els turistes miren amunt, però els gossos aixequen la pota i pixen avall, i ves a saber. A més, amb els fums del Passeig de Gràcia cantonada Aragó, deunidó, els contaminants que segurament aquestes gírgoles han acumulat.
Aquest any n'he menjat diferents vegades de gírgoles. Sempre crues, de vegades unes bones quantitats, a dins de la meva l'amanida de l'esmorzar. N'he recollit més d'una vegada de dues soques de pollancre d'uns jardins una mica solitaris de Barcelona, i també d'una soca del poble, de la qual ja n'he plegat altres anys. Com que ha anat plovent, n'han anat sortint. També n'he plegat a la font de les Fogoses, per allà la Garrotxa, un dia que hi vaig anar a fer un tomb.
En dic gírgoles, de tots aquests bolets de fusta morta (les del Passeig de Gràcia han crescut gràcies a una esquerda del tronc que a dins deu tenir fusta morta). Però com que no totes són ben iguals, i no tenen ben bé el mateix gust, és una mica un embolic. A més, quan he buscat el nom científic, tampoc m'he aclarit (bé, no és que hagi buscat molt, només una mica...). En qualsevol cas, el resum és que hi ha gírgoles que val la pena collir perquè són molt bones, i altres no tant.
I si dubto, com sé si són bones? Doncs primer en faig un tast petit, per tal que, si no són recomanables, el mal de panxa també sigui petit. Val a dir que amb les gírgoles, unes i altres, fins ara potser he tingut "algun mal gust d'alerta", però mai cap disgust (amb uns altres bolets sí, però aquesta ja és una altra història).
Quan no hi ha gírgoles, a l'amanida de vegades hi poso xampinyons, de la botiga. I també de la botiga, potser enciam, escarola, col, coliflor, carbassó, cogombre, ravenets (amb les fulles), ceba, pastanaga, pebrot, tomàquet... I silvestres, segons l'època de l'any, fulles tendres de malva, brots de ravenisses, dent de lleó, fulles de naps (d'algun camp), verdolagues... I encara falta la terrassa de casa: una mica de menta, tarongina, caputxina, julivert, alfàbrega, sàlvia, poliol, ceballots de cebes d'Egipte...
A més d'herbes ("menjar de conills", hi ha qui en diu), també hi poso llenties i, de vegades pèsols congelats descongelats. I potser una cullerada de flocs de civada i quatre panses, a més de sal i oli (i segons els dies, un raig de vinagre). I me n'oblidava: gairebé sempre un pessic de comí molt, i de vegades, també llevat de cervesa.
Amb tants ingredients possibles, no sempre els mateixos, i tots mai, els gustos de les amanides van canviant. Que recordi, ni una sola vegada el resultat m'ha decebut: sempre he assaborit aquestes amanides matinals la mar de content.
