Tirem muntanya amunt amb l'Abel amb el propòsit de trobar una fita, un indicador del límit de la finca on estem. El bosc és espès i el sotabosc brut, de manera que no és fàcil veure una fita, si hi és. Per sort, l'Abel té una idea aproximada de la zona on ha d'estar, i després d'una estona d'esgarrinxades i cops de podall l'acabem trobant.
La fita fa un mig metre d'alçada (la part visible, no enterrada), i a banda i banda, a tocar, hi ha dues pedres més també clavades a terra, més petites. Les filloles, em diu l'Abel. No havia sentit mai aquesta paraula associada a aquest significat, i no recordo si fites que havia vist abans, al llarg dels anys i a diferents llocs, algunes també tenien filloles. Potser sí, i no m'hi vaig fixar.
L'Abel m'explica que la funció de les filloles és diferenciar qualsevol pedra que per casualitat pugui semblar una fita d'una veritable fita. M'explica també que a sota de la fita, al fons del clot on la clavaven, hi posaven teulissos o carbó, per tal que si algú qüestionava si aquella fita era autèntica o no, tenir un element més per poder-ho demostrar. Si es desenterrava, el carbó o els teulissos n'eren una mena de prova (el carbó, com els teulissos, té la propietat que no es degrada).
Miro als diccionaris les accepcions de fillola, i veig que aquesta també hi surt. És una paraula bonica, "gràfica".
L'Abel em diu que recorda que, quan era petit, a aquest bosc i els dels voltants encara s'hi feien carboneres. I com que el bosc estava més net, sense sotabosc, perquè també hi pasturava el bestiar, podies veure amb facilitat qualsevol fita que hi hagués.
Ara tot ha canviat, i amb el bosc desaprofitat i embardissat, la solució és cartografiar les finques i incorporar les dades al registre de la propietat. La contrapartida és que, amb aquests canvis, es van perdent no només paraules, sinó moltes referències d'un món rural, antic, cada vegada més llunyà. Un món on tot es feia amb la força física, la pròpia i la dels animals de treball; eren vides dures, gens bucòliques, enfrontades a una naturalesa de vegades inclement...
Vides com la del meu avi matern, i com les de l'avi patern i el matern de l'Abel.
M'agrada sentir històries d'aquells temps, anècdotes, saber el nom de costums, eines, feines...
