Eulàlia C.

Després de quinze anys de viure de lloguer vaig comprar la casa en la que havia estat vivint. El mateix dia d'anar a firmar a cal notari em vaig assabentar que la persona que al principi me l'havia llogat, i que fins que va morir, al cap d'uns tres o quatre anys, em va anar cobrant el lloguer, no n'era la propietària.

Només llavors la propietària de debò em va començar a cobrant els lloguers, però assegurant-me que aquella casa quan me la van llogar ja era seva. Tanmateix, no sé per quin motiu, durant tots aquells anys no em va ensenyar mai les escriptures que ho demostraven, i sempre vaig pensar que el que em deia no era veritat.

A mi m'havien dit que no era mala persona, però que era una dona una mica estranya i embolicaire. I m'ho vaig ben creure, no ho vaig qüestionar, perquè em mereixien tota la confiança les persones que m'ho deien. Així van anar passant els anys, i fins a darrera hora, el dia del notari, no vaig descobrir que les persones estranyes i embolicaires de debò eren precisament aquelles que m'havien posat en dubte la sinceritat d'aquella dona. Familiars seus que es veu que havien tingut alguna desavinença a causa d'una herència, quines coses...

Ella, de fet, era una persona senzilla, de bona mena, de molt bona mena, que no volia embolics. Fins i tot no malparlava dels parents que li havien fet aquella mala jugada. Però com que jo sempre havia pensat, a causa del que m'havien explicat, que no s'havia portat honestament, a l'hora de comprar la casa vaig regatejar tant com vaig poder. Posteriorment, quan vaig reaccionar, em vaig disculpar, i ho vaig compensar una mica, perquè també es cert que en aquell moment les meves possibilitats econòmiques eren molt restringides.

És un record que sempre m'ha incomodat. Ella no sé si encara és viva, llavors estava delicada de salut. Li vaig perdre la pista. No era del poble, vivia lluny. Es deia Eulàlia.

Marges de predra seca caiguts

Marges de predra seca caiguts.
Entremig, floreixen els colitxos.
-
Un crostó de pa,
un grapat d'olives i una poma.
Un festí!
-
Buscant el seu sopar,
per l'ampit de la finestra
s'hi passeja un dragó.

(1) Colitxos, colissos, esclafidors, espetegueres, conillets de bancal: Silene Vulgaris

El guarda de seguretat

Torno cap a casa i com que no hi ha tren directe haig de fer canvi a mig camí. Mentre espero el segon tren m'assec a un banc de l'andana de l'estació de Sant Vicenç. Hi toca el sol, i aprofito per descalçar-me, treure'm els mitjons i airejar una mica els peus, cansats d'estar empresonats. És un plaer sibarita i gratis que procuro assaborir sempre que puc, quan el temps, el moment i el lloc hi conviden. Fa un aire fresc, agradable. Tot és una delícia.

A l'andana hi ha molt poca gent. Al cap d'una estona veig que un guarda de seguretat em mira de forma insistent. És un home jove, cepat, panxut, amb ulleres negres de mafiós, amb un gruixut cinturó del que hi pengen una porra, unes manilles, un bon grapat de claus per a obrir ves a saber quin munt de panys. També en penja alguna ferramenta més que no acabo d'identificar ni de saber-ne la utilitat. Està desenfeinat, mala cosa. Al final se m'acosta, i alhora educadament i prepotent (una combinació d'allò més perillosa), em convida a posar-me els mitjons i les espardenyes.

Li pregunto si hi ha alguna normativa que impedeixi descalçar-se. No em contesta, i comença a fer-me un llarg discurs, una tirallonga de divagacions sobre la falta de respecte, la convivència, la decència... Li faig veure que fins i tot assumint els seus arguments resulta que al banc on estic assegut no hi ha ningú més, ni tan sols als bancs del voltant. De fet, a l'andana no hi ha gairebé ningú (a la vora només hi és ell, i perquè se m'ha acostat). Li dic també que a aquella estació al bo de l'estiu hi ha molta gent que va descalça, sense samarreta, en calçotets.

Ell (com sovint fem tots), s'escolta però no escolta, com més parla més consolida els seus arguments, es veu que està decidit a representar com cal el seu paper d'agent de l'autoritat. De fet, és comprensible la seva actitud. Li han posat un uniforme, i això imprimeix caràcter. I el que és pitjor, l'uniforme reglamentari inclou unes botes feixugues, de sola gruixuda, lligades amb cordons i sivelles fins més amunt dels turmells, i a sobre negres, de manera que fan de condensador del sol. Deu tenir els peus literalment fregits, i així hores i hores, durant tota la seva jornada laboral.

És clar, que algú es prengui la llibertat de descalçar-se davant seu li deu semblar un insult personal, del tot intolerable. És comprensible. I el veig tan pinxo que al final em fa una mica de por, no sigui que passant-se de prepotent em faci perdre el tren. No en tinc cap més, de tren, és al darrer i al vespre m'esperen a casa. Així que, no sé ben bé com, fem una mena de pacte: jo recullo els mitjons i els fico a la motxilla... però no em calço. Ell remuga una mica, però suposo que també es deu adonar que es pot complicar la vida, i aprofita aquesta petita victòria dels mitjons per considerar que ja ha complert amb el seu deure, i es gira i se'n va tot tibat.

És un alleujament (sempre és incòmode, tenir aquesta mena de discrepàncies amb els agents de l'autoritat). Per sort, en aquest cas, a més de respirar tranquil puc seguir amb els peus ventilats una estona més, fins que arriba el tren. Mentrestant, aprofito l'estona, a més de gaudir del privilegi i el benestar dels peus alliberats, per reflexionar sobre els peus descalços, les botes feixugues, els agents de l'autoritat... per recordar-me també la sensatesa d'intentar assaborir, quan es pot, mentre es pot, els petits plaers que la vida ens posa a l'abast (si pot ser amb discreció, passant desapercebut, no sigui que a algú li empipi que no estem empipats), perquè tot és efímer, i la felicitat sovint és subtil, fràgil i fugissera.

La Nuri - 2

Fa unes setmanes es va morir la Nuri. Es va anar fonent, encongint, arrupint, escolant, fins que es va acabar del tot. Al final encara va tenir sort, perquè potser hauria pogut viure molt temps més, potser fins i tot anys, en aquell estat gairebé vegetatiu, apagada, amb la mirada perduda les poques estones que tenia els ulls oberts.

De fet, la Nuri feia temps que no hi era. Feia molt que havia desaparegut la Nuri d'anys enrere, la que et feia somriure en veure el seu somriure, la Nuri plàcida i bondadosa, acollidora, agradable, amb el seu punt de lleu tristesa o melangia als ulls, potser pel fet d'haver de conviure, d'haver viscut tota la vida, amb el marit tan insensible, egoista i rústic amb el que s'havia casat. D'aquella Nuri només en quedava un cos doblegat, sofrent, amb una gran tristesa, aclaparadora, de forma permanent a la cara.

Els metges deien que la Nuri no patia, que aquests malalts no pateixen. Però no saben res, quan parlen així, només suposen, o potser s'ho inventen per tal de tranquil.litzar els familiars, o potser per tal de tranquil.litzar-se ells mateixos. Com han de saber el que passa, poc o molt, a dins del cervell d'una persona que ha perdut la capacitat de comunicar-se amb la gent que l'envolta?

La Lola

D'això ja fa vint-i-sis anys. Quan buscàvem casa amb la Rosa, que aleshores era la meva companya, gràcies a una carambola familiar vam conèixer la Maria del Cinto, una dona que se'n devia anar cap als vuitanta anys, menuda, eixarreïda, "seca com un bacallà", malhumorada i rondinaire, però que per a nosaltres va ser providencial.

La Maria vivia a un poblet que estava dins de les zones de les comarques tarragonines que d'antuvi ens atreien, ni massa allunyades de la costa ni a la vora de grans nuclis urbans o industrials. Ella ens va posar en contacte amb la Lola, una dona potser llavors al voltant dels seixanta anys, soltera, catequista i assídua col.laboradora amb totes les activitats de la parròquia del poble. Eixuta, ajudadora, amb un somriure de mal definir, entre acollidor i desconfiat, entre d'altres activitats la Lola s'ocupava de la seva tia, la Doloras de Cal Sordet, la mestressa de la casa que vam acabar llogant (per molt pocs diners, no ho recordo, crec que unes 1500 pessetes al mes). La Doloras tenia ja un munt d'anys i estava molt atrotinada, recordo sobretot la seva dentadura postissa balderajant-li dins de la boca i impedint-li parlar amb facilitat i claredat. És estrany, com de les diferents persones que hem anat coneixent al llarg de la vida de vegades ens queden records tan curiosos.

La primera nit a aquella casa que havíem acabat de llogar es va presentar la Lola amb una ampolla d'oli i una bossa amb patates i cebes. Era la tardor, feia ja una nit una mica fresca. De vegades m'agrada recordar aquell moment especial, aquella bonica iniciativa.

Més tard, al cap de molts anys, amb la Lola vaig tenir un disgust important a causa de la casa, però aquell incident no em va fer oblidar la visita inesperada de la primera nit, gràcies a la qual d'alguna manera en aquell moment ens vam sentir una mica més a gust en aquella casa llavors tan buida i freda, en aquell poble per a nosaltres del tot desconegut, en aquella comarca tan allunyada dels llocs on abans havíem viscut.

Qui li ho havia de dir

Qui li ho havia de dir,
que acabaria vençut així,
abatut, desdibuixat, trist.
Sí, qui ens ho havia de dir...

Camí de la gran ensulsiada,
fent una petita marrada,
de forma sorprenent,
mentre se li extraviava l'enteniment
se li va anar endolcint el tarannà.
Un regal temporal,
inesperat,
ja que sempre havia estat tan eixut.
Només va durar un temps,
abans de la segona
i definitiva davallada.

Sempre ens equivoquem,
quan estimant-nos no ens ho diem.

Després de ser tan autosuficient

Després de ser tan autosuficient,
dinàmic,
dominador,
valent,
tot es va anar esfondrant.

De forma imparable,
devastadora,
absoluta.

Es va tornar fràgil,
dependent.
Es va anar quedant quiet,
absent.

Habitant d'un món boirós,
misteriós,
desconegut,
inaccessible.

El meu pare - 3

Avanza. Segundo Curso del Período Elemental. Edad escolar: 7 a 8 años. Compañía de Santa Teresa de Jesús.

No posa data, però del fragment reproduït es dedueix que deu ser de finals dels anys 50. És un regal recent que m'ha fet molta il.lusió: me'l vaig trobar fa unes setmanes a les escombraries.

El meu pare va ser un dels "bons espanyols". Mai se'n va amagar, ni quan amb la democràcia alguns altres presumptes bons espanyols potser dissimulaven el seu passat. Ell n'estava orgullós, i sempre va conservar i manifestar una gran admiració per "l'invicte cabdill". Li agradava llegir l'Alcázar, l'ABC, fins i tot fer-ne ostentació, i crec que algun cop havia arribat a votar el Blas Piñar. Per sort no va tenir mai responsabilitats polítiques, ni tan sols cap aspiració d'aquest tipus; es va dedicar sempre als negocis, en uns temps que suposo que el fet de ser una persona "addicta al règim" no feia precisament nosa. Les coses li van anar bé, molt bé, perquè a més era molt espavilat, i a més d'espavilat lluitador. Crec que era una persona honesta.

La veritat és que em sembla que no sé com era el meu pare (suposo que no ho podem acabar de saber mai, com són els altres), però tanmateix el recordo amb afecte. I a banda del factor filial i emocional, també tinc present, de forma racional, que a més d'un franquista impenitent era alhora moltes coses més. Per exemple, en determinats moments podia ser molt generós amb els diners (no amb els fills, ja que deia que el millor que els podia donar era l'educació i els estudis, i crec que en això no es va equivocar pas).

D'algunes facetes seves crec que no me'n vaig saber adonar fins a les darreries de la seva vida, gràcies al fet d'haver compartit llavors amb ell, de forma d'antuvi imprevisible, aquells últims anys. Aquella tardana convivència, després de vint anys de llunyania, em va permetre sentir envers ell una nova empatia, llavors que ja era un home vençut, i alhora em va dur a recordar d'una altra manera les relacions de feia molts anys, quan jo era adolescent, els dos érem orgullosos, molt orgullosos, massa segurs de nosaltres mateixos, i sovint no ens enteníem.

Quan jo era petit el recordo seriós, autoritari, distant. Recordo molt el soroll de les seves passes pel llarg passadís, amunt i avall, amb les seves sabates amb la sola de cuir dur, trepitjant amb seguretat, fort, amb un soroll que estava del tot integrat en la rutina sonora familiar i que ara penso que devia desesperar els veïns del pis de sota.

Ordre i disciplina. Val a dir que tenint en compte que érem dotze germans difícilment aquella casa hauria funcionat si no hagués estat una mica militaritzada. Llavors no ho acabava d'entendre, m'ofegava, i quan en vaig marxar em vaig sentir molt alliberat.

Hi vaig tornar al cap de vint anys, quan tot havia canviat. Ell, la meva mare, jo, tots. Ell qui més. Llavors se sentia acorralat, desconfiava de tothom, mentre l'alzheimer li anava clavant urpades cada cop més tangibles, despietades. Més endavant suposo que es va rendir, el va derrotar el progressiu desgavell del seu cervell, i llavors es va anar fonent, de mica en mica, fins tornar-se irreconeixible, llevat d'alguns esguards fugissers, molt de tant en tant, que potser només duraven un instant. Aleshores semblava que el reconeixies, a ell, la persona que havia estat, i pensaves que en aquell moment ell també s'adonava de tot, del seu estat, i se't feia un nus a la gola.

No cal que ens preocupem

No cal que ens preocupem massa.
Res no és etern, tot passa.
I també arribarà el dia
en el que no ens equivocarem.
Definitivament.
Només hem de tenir una mica de paciència.

Jo m'equivoco

Jo m'equivoco.
Tu t'equivoques.
Ell s'equivoca.
Nosaltres ens equivoquem.
Vosaltres us equivoqueu.
Ells s'equivoquen.

Tots ens equivoquem.
Jo, més.