Divertiment - 2

Durant l'estiu, a la Plaça Pep Ventura, just al davant de la torre on passàvem les vacances, de tant en tant hi feien putxinel.lis. Em recordo, més que mirant-los, mirant de lluny com un núvol de nens, més petits, seguien amb atenció les representacions, xisclant o aplaudint segons convingués; xisclant quan el llop es cruspia l'avia, o quan el dimoni empaitava en Peret (o el Perico, perquè m'imagino que les obres eren en castellà, gairebé segur, però no ho recordo), o aplaudint contents quan el llenyataire empaitava el llop, o era en Peret el que estomacava el dimoni. Recordo també la preparació, l'arribada del titellaire amb les seves andròmines, el procés de muntatge del guinyol, el temps d'espera, amb tot ja a punt, abans no començava la funció. I un cop acabada la representació la progressiva dispersió de la mainada, la recollida de les cadires si algú se l'havia dut, el desmuntatge del teatret, el ritme lent, la progressiva desaparició de l'estructura, fins a quedar la plaça un altre cop buida, sense res, sense cap rastre de la funció...

Ser i estar. Un altre tipus de divagacions

La meva mare, era bipolar o patia la malaltia bipolar? Segons el llenguatge políticament correcte vigent, l'escaient seria dir que tenia, estava afectada o patia la malaltia. Però a banda de la correcció política, "era" o "patia", la bipolaritat? Y si la patia, estaria ben dit dir-ho així, o s'hauria de dir que la vivia? Només es pateix, a causa de la bipolaritat?

Segons el testimoni de persones bipolars, durant les fases d'eufòria s'ho poden passar meravellosament bé, fins un grau difícil d'imaginar per part de qualsevol persona que no hagi viscut mai un estat alterat de la consciència d'aquest tipus.

Una altra cosa són les conseqüències que poden derivar-se d'aquests estats d'eufòria. Ara bé, aquest potencial devastador, és just que monopolitzi de forma absoluta l'anàlisi dels estats d'eufòria? És just que el monopolitzi, fins i tot tenint en compte també les terribles fases depressives dels cicles maniacodepressius?

La vida és complexa, complicada i plena de matisos. Per exemple, és una realitat sorprenent, enlluernadora, l'esclat de vitalitat, i molts cops de gran creativitat, de les persones en fases maníaques. Molts grans creadors han estat bipolars. Què haurien contestat si se'ls hagués proposat alliberar-los de la seva bipolaritat? Si se'ls hagués donat l'opció d'escollir entre una vida com la seva, condicionada per la bipolaritat, amb les corresponents fases depressives alternades amb les d'eufòria i creativitat, o com a opció alternativa, una vida més estable, equilibrada, però alhora menys o gens creativa.

Torno a la meva mare. Fins a quin punt la bipolaritat era part substancial d'ella mateixa i per tant seria escaien parlar que "era" bipolar, en lloc que "n'estava afectada"? La meva mare, sense la bipolaritata, hauria estat la meva mare? O hauria estat una altra persona? Només patia la bipolaritata? O en alguna mesura, puntualment, també la gaudia? És a dir, com s'ha de valorar el fet que quan estava en una fase eufòrica, o quan la recordava més tard, digués que en aquells moments se sentia meravellosament bé, millor que mai?

Si a la meva mare, en el supòsit que hagués pogut triar entre "tot o res" (si fos possible aquesta mena d'eleccions), l'haguessin deixat triar un grau entremig (menys depressió i menys entusiasme), quin punt hauria estat el de la seva elecció? I la pregunta alhora més important i alhora del tot absurda, en tant que incontestable: hauria estat més feliç?

Espero que ningú malinterpreti aquestes divagacions, no són cap intent de relativitzar gens ni mica els efectes de la bipolaritata sobre la vida d'una persona. Al contrari, el propòsit d'aquestes divagacions és fer més complexa l'aproximació al món de segons quins estats mentals. Uns estats que, a causa de la por que fan, sovint es tendeix a simplificar-los excessivament, per tal de restar-los part de la seva càrrega angoixant. Una simplificació comprensible, ateses les motivacions, però potser no del tot desitjable.

Ja sigui "sent" o "estant", tots tenim un peu més o menys endins del món de la bogeria, i els casos extrems que ens envolten ens haurien de servir tant per a entendre'ns una mica més nosaltres mateixos com per a entendre, també una mica més, aquesta gent "diferent" que de vegades tenim al voltant.

Els records

Diferents vegades m'he referit a la fiabilitat relativa dels records. Sé que haig de ser prudent, a l'hora de refiar-me dels meus records, i alhora tinc assumit que els altres tinguin una actitud cautelosa, del tot saludable i sensata, respecte del que dic.

Malgrat haver-me referit diferents vegades a aquest tema, no em sembla sobrer insistir-hi de tant en tant. Ara em sembla un bon moment, després d'haver fet fa pocs dies diferents reflexions sobre la mort dels meus pares.

Diuen que cada vegada que recuperes un record el reconstrueixes: no és com una fotografia que treus d'un arxiu, sinó un dibuix que fas a partir de diferents informacions escampades pel cervell. Qui hagi practicat la còpia de dibuixos sap que el resultat mai és del tot igual a l'original. Això, en el millor dels casos, perquè quan el copista és poc hàbil, està neguitós o va a corre-cuita, de vegades el resultat pot ser fins i tot irreconeixible.

També cal contemplar el cas en el que el copista és prou hàbil, però impulsat per un delit perfeccionista, vol "millorar" l'original (de manera conscient o inconscient), corregint allò que li sembla que no està prou definit o que no és prou bonic.

Sigui com sigui, aquest record reelaborat, passa a enriquir el propi arxiu, formant part a partir de llavors del bagatge informatiu que tenim associat a un fet determinat. De manera que, quan, un altre cop, tornem a recordar el mateix fet, utilitzem també aquella reconstrucció anterior com a documentació.

Bé, em sembla que no m’invento res, crec que tot això és el que diuen els que hi entenen, d'aquest assumpte, si no és que jo he entès malament les seves explicacions. De tota manera, no s'acaben aquí les dificultats, segons expliquen també els experts. La cosa encara és més complicada, perquè la percepció inicial d'un fet no és mai una fotografia fidel i objectiva (consensuable entre diferents persones), de la realitat. Els sentits ens forneixen diferents elements informatius que el cervell (cada cervell de forma personalitzada, en funció de múltiples variables físiques i biogràfiques), s'encarrega d'organitzar donant forma a una percepció concreta.

Ningú percep ni recorda un fet exactament igual que una altra persona. Ningú recupera un record propi exactament igual que l'anterior cop que el va recuperar. I per tant, no es pot afirmar, no puc afirmar rotundament, que qualsevol cosa de la que n'hagi estat testimoni passés ben bé segons els meus records.

Torno a la família. L'excursió pels records vinculats a la mort dels meus pares (igual que els records sobre altres aspectes o episodis familiars), sé que està condicionada per les limitacions pròpies de qualsevol excursió al món dels records. Quan parlo dels records familiars sóc conscient de totes aquestes limitacions. I m'agrada manifestar-ho, per tal de contextualitzar de forma adequada el grau de fiabilitat de les versions que pugui oferir sobre el que va passar en un moment determinat.

Ja per acabar, i espero que a ningú li incomodi i ho entengui adequadament: com és obvi, una conclusió de les divagacions anteriors és que la credibilitat que d'entrada atorgo als records dels altres és del mateix tipus...

La vida és com un parc d'atraccions

La vida és com un parc d'atraccions en el que no pots triar la que et ve més de gust. Decideixen per tu: si et toquen les muntanyes russes, mala sort, i si a sobre et fan repetir una vegada i una altra, de manera reiterada, per molt que xisclis, que et maregis, que vomitis i et desesperis, no te'n deixaran baixar. Tampoc pots optar, no cal ni dir-ho, per quedar-te assegut al bar, assaborint una cervesa i unes olives, llegint el diari i contemplant de lluny com la resta de la gent és sacsejada, capgirada i centrifugada a les diferents atraccions. Ets una titella, no un espectador de la funció; els teus desitjos són irrellevants i, et passi el que et passi, no et serveix de res protestar. Si ho fas, si no estàs d'acord amb el tracte (o amb el contracte), i tip i esgotat demanes el llibre de reclamacions, està tot previst: et duran al laberint dels miralls, i allí et deixaran, donant tombs i més tombs, sense que trobis mai més la forma de sortir-ne.

Tenir fe

-Creus en alguna cosa?
-Sí, crec que per a viure ens hem d'inventar alguna creença.

M'hauria agradat

M'hauria agradat haver viscut amb més intensitat, més atent, els darrers anys que vaig viure amb ells, llavors que, a causa de la meva edat, ja em tocava ser més conscient de la importància de les mostres d'afecte, de la comprensió bondadosa, des de la simpatia. De la transcendència de tots els petits instants que, afilerats, acaben fent un dia. I que segons com es viuen acaben fent que aquell dia sigui virolat, bonic, seré, o que sigui un dia trist, tens, gris... M'hauria agradat, però ara ja no hi sóc a temps, i l'únic que puc fer és, amb els instants que em toca viure ara, amb qui tingui ara al costat, procurar viure'ls amb la sol.licitud, la calidesa i la lucidesa que m'hauria agradat viure aquells altres instants.

Dret de cita (Susanna Tamaro)

"Com que he viscut molt i he deixat enrera tantes persones, ara sé que els morts pesen no tant per l'absència, com per tot allò que -entre ells i nosaltres- no ha estat dit."
Susanna Tamaro. Vés on et porti el cor

La mort de la meva mare - 4 (balanç parcial)

Al final del primer escrit dedicat a la mort de la meva mare em preguntava fins a quin punt, a l'hora de morir, es va respectar o no la seva voluntat.

El cert és que no ho sé, no trobo que sigui una pregunta fàcil de respondre, i menys de manera categòrica. D'entrada, crec que els desitjos i les disposicions de la meva mare s'havien d'entendre (ja m'hi he referit anteriorment), com el conjunt del que deia en els diferents papers que va escriure sobre aquest tema més totes les converses en les que també s'hi referia. Afegint-hi d'alguna manera també els seus esguards silenciosos, uns dius vius i uns altres més apagats, en la mesura que és possible que sovint fossin un reflex encara més fidel de la seva voluntat. No és fàcil, condensar tot això en una idea senzilla, lineal i clara.

Faig un incís. De fet, el que em sembla és que de vegades és molt complicat, o potser fins i tot impossible, respectar la voluntat d'algú, perquè és habitual que la voluntat d'una persona no sigui monolítica sinó plural, que contingui un conjunt de petites voluntats, que no sempre viuen en feliç harmonia. Que de vegades són de mal satisfer, totes alhora. O impossible.

Totes les persones tenim voluntats que es contradiuen. I a algunes persones això els passa amb més intensitat. De les diferents voluntats que a causa de la seva especial manera de ser tenia la meva mare, quina o quines calia prioritzar?

Posaré l'exemple per a mi més clar i alhora més conflictiu: la meva mare volia patir i no patir. No m'estendré ara sobre el desig de patir, només diré que aquest desig era coherent amb les seves conviccions religioses. A mi no em costava entendre'l, aquest desig, el que de vegades em costava era conviure-hi. Per dos motius, perquè no compartia en absolut aquesta opció seva i perquè alhora em semblava que la seva vida ja era prou mortificada, com perquè a sobre es busqués mortificacions afegides.

El meu jo racional entenia els motius que tenia la meva mare per a voler patir (cadascú s'inventa les seves creences, i en principi totes són dignes del mateix respecte, mentre no envaeixin les llibertats dels altres), però alhora el meu jo emocional es compadia, patia amb el seu patiment els moments (els dies, les llargues temporades), en els que el que dominava era el seu desig, de vegades infructuós, de vegades desesperat (sóc conscient de la rotunditat de l'adjectiu), d'evitar qualsevol patiment.

Suposo que, conscient d'aquestes dues voluntats oposades, en els moments crítics que estava en joc la seva vida no em va costar decantar-me a favor de les emocions i el desig d'apaivagar els patiments, en lloc d'optar per a agafar com a referent, en cas de discrepàncies, el món de les seves idees i les seves creences.

Resumint. A banda que la meva mare morís amb l'assistència espiritual que desitjava i envoltada de la família com volia, a banda que no morís a casa tal com també volia, el cert és que, pel que fa al moment que es va decidir tirar la tovallola i no fer més esforços per a conservar-li la vida no sé si es va respectar o no la seva voluntat. Crec, a més, que és impossible respondre de forma categòrica.

Des de la perspectiva emocional que jo ho vaig viure i recordo, crec que es va respectar la seva voluntat en conjunt més poderosa, més global. Des de la perspectiva d'altres germans, que compartien amb ella les seves conviccions religioses, no ho sé. Si de cas, haurien de ser ells els que fessin aquesta valoració.

La mort de la meva mare - 3

La meva mare es va morir el juny de 2005, tres mesos després que una denúncia anònima acusés d'homicides els metges del servei d'urgències de l'hospital Severo Ochoa de Leganés, pel fet d'haver administrat unes sedacions presumptament inadequades, causants de la mort de 400 persones. Tot i que el procés judicial que es va iniciar es va acabar amb l'absolució dels metges acusats, el mal que va fer aquella denúncia (i la credibilitat que se li va donar des de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid), va ser molt gran. Per una banda, en la confiança dels malalts i, per una altra, en la seguretat professional dels metges.

A la meva mare li va tocar morir en ple rebombori d'aquell cas, i és normal pensar que els metges que llavors la van tractar potser estiguessin poc o molt influenciats per aquells fets (o per d'altres noticies, com les que alguna vegada han sortit als diaris, referents a familiars que denuncien metges pel fet de no haver insistit més en allargat la vida d'algun malalt terminal), i que a l'hora de decidir el que calia fer, per tal de no complicar-se la vida, d'entrada preferissin optar per la insistència, amb independència que, potser, aquella forma d'actuar no els semblés la més adequada.

Aquesta eventual influència del cas Severo Ochoa és una especulació, però que a mi m'agrada contemplar en la mesura que em serveix per a comprendre una mica un altre tipus d'insistència, la que va ser necessari exercir per tal que finalment no maregessin més la meva mare i la deixessin morir en pau.

També és cert que aquestes situacions són de molta tensió, s'hi barregen l'angoixa del malalt, les emocions dels familiars, els dubtes dels metges, les eventuals pressions de l'entorn... no són fàcils per a ningú. I suposo que en cada cas els implicats se'n surten una mica com poden, més aviat que com volen. Crec que és el que va passar en el cas de la meva mare, de manera que, mirat amb perspectiva, penso que no s'escau fer cap retret (a banda que no serveixi de res) a cap dels implicats per la manera com van intentar gestionar els moment més crítics.

La funció - 2

Deia l'altre dia que la vida és una funció constant.
Hi afegeixo: només cal mirar-se al mirall.