"M'agradava molt llegir, però no podia llegir, perquè llegir era perdre el temps. Tenia la meva novel.la amagada al lavabo, i allí podia llegir fins que algú trucava a la porta i m'apressava. Diumenge a la tarda era el meu principal dia de lectura. Durant les tardes de diumenge, mentre vaig ser soltera, em vaig empassar moltes novel.les. Fins i tot el Quixot em vaig llegir, entre diferents tardes de diumenge! I també Santa Teresa, i molts altres llibres. Com que el meu avi devia estar jubilat, era el que em trobava sempre i picava a la porta, tot dient: 'Què hi fots aquí, tanta estona?' A casa hi havia quatre vàters, un a cada galeria, perquè eren dues cases ajuntades. Jo no devia ser tan espavilada com ara, perquè el meu avi sempre em trobava."
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
19 de maig 2015
6 de maig 2015
Aferrar-se a la vida
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
1 de maig 2015
En Mercadé
Al número 18 del Carrer del Mig
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
29 d’abr. 2015
En Jan de Cal Ritu
Estava casat amb la Rebeca.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.
14 d’abr. 2015
Les meves àvies
"Recordo que la meva sogra era una persona molt pràctica. Era diabètica, i li donaven unes pastilles que no eren precisament petites. Quan havia begut tres o quatre vasos d'aigua i havia fet un mos de pa, si encara tenia la pastilla a la boca, obria l'estufa amb molta calma, hi tirava la pastilla i deia: 'Ja m'ha fet l'efecte'. I es quedava ben tranquil.la."
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
8 d’abr. 2015
L'escopeta de la besàvia
Els meus avis paterns vivien a una masia aïllada, amb els dos fills que llavors ja tenien i amb els pares del meu avi. El meu avi volia marxar d'allí, per tal que els seus fills poguessin anar a l'escola. El meu avi i la meva àvia sabien llegir i escriure, però els pares d'ell, els meus besavis, eren analfabets. Un dia el meu avi va dir als seus pares que marxaven, que se n'anaven a viure a la capital de la comarca. Es veu que llavors la meva besàvia va agafar l'escopeta, es va plantar a la porta barrant el pas i els va dir: "Si marxeu, disparo". I és clar, de moment no van marxar, fins que més endavant es veu que la meva besàvia els va donar el vist-i-plau. Tot això devia passar al voltant del 1920.
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
13 de març 2015
Ens venen a matar
La Guerra Civil va començar amb alguns membres de la família de la meva mare assassinats, i el meu avi i besavi materns a punt de ser-ho també. Això ja ho he explicat. El motiu: ser de dretes, rics i catòlics i trobar-se en la zona republicana, és a dir, per a ells l'equivocada. I es va acabar, pel que fa a la meva família materna, amb aquestes paraules de la meva àvia adreçades als seus fills: "Veniu, que ens venen a matar!"
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
12 de març 2015
Ortotipografia particular
(si no t'interessa l'ortotipografia, pots passar de llarg, perquè aquest escrit només tracta d'això, exclusivament)
M'han regalat el llibre "Ortotipografia", de Josep M. Pujol i Joan Solà. M'ha fet molta il.lusió. D'acord, suposo que veient com escric es pot dubtar del que dic, però són dues coses diferents. Una pertany al món de les teories i les normes, del qual m'agrada estar-ne una mica al cas. L'altre és el món quotidià, amb les seves limitacions i mandres, perquè les mandres, sobretot en el meu cas, són bastant importants. Bé, he dit dues coses, però de fet són tres: per acabar-ho d'embolicar, resulta que de vegades "el magisteri" dels experts potser no em fa del tot el pes, i en un moment donat me'n vaig al meu aire... Això també em passa.
Parlaré primer dels condicionants. De per què quan escric no faig servir negretes, ni cursives, ni versaletes, ni subratllats, ni sagnies de paràgrafs, ni tipografies de diferents famílies ni de diferents mides, ni la forma volada dels números de les referències, ni... No faig servir res d'això perquè escric amb el "bloc de notes" (la versió que inclouen per defecte els sistemes operatius Windows), i aquesta aplicació no té cap opció de format (1). Ara bé, totes aquestes limitacions per a mi es compensen amb els següents avantatges: a) obertura instantània (literalment) del programa i dels arxius; b) possibilitat de lectura no només des del bloc de notes, sinó també des de qualsevol processador de textos o navegador de qualsevol plataforma; c) mínim volum dels arxius generats.
És evident que el bloc de notes no és cap editor de textos mínimament sofisticat (de fet, només que vulguis imprimir alguna cosa ja tens problemes importants), però per escriure a raig, abocant-hi textos i després arxivant-los, és una meravella.
Com que no té opcions de format, per tal de compensar l'absència de cursives i negretes faig un ús de les cometes (simples o dobles) poc habitual (2). Reconec, alhora, que aquest ús que faig de les cometes és irregular; un mateix tipus de dilema no sempre el resolc igual, ja que encara no tinc establerta una "normativa general" que em serveixi per resoldre qualsevol tipus de cas. Desconec si hi ha més gent a qui interessi aquest tema i que hi pugui haver estat pensant, seria bo saber-ho.
El cas especial de la ela geminada. L'ela geminada l'escric sempre l.l (d'acord, un pecat mortal segons l'ortotipografia "políticament correcta"). L'escric així perquè estic cansat de veure-la a les pantalles de les maneres més insòlites, per exemple amb el punt substituït per un interrogant ("al?lucinació", "intel?ligent", etc., com en un correu rebut fa poc), o substituït per un punt immens, o ves a saber com. Això té a veure amb els intercanvis d'informació a la xarxa, quan de vegades l'emissor i el receptor "no s'entenen bé" entre ells, i apareixen aquests bunyols (a causa dels diferents sistemes operatius, configuracions dels programes de visualització, codificacions i descodificacions de caràcters al circular per la xarxa...). Vaja, que m'estimo més escriure "al.lucinació" i saber que en principi tothom llegirà "al.lucinació", que no escriure-ho amb el punt volat i no saber, en segons quins casos, en què es pot convertir el punt volat, tot i haver-lo escrit de manera "ortotipogràficament impecable". (3)
L'altre àmbit potencialment conflictiu són els accents, susceptibles de convertir-se en ves a saber quins signes, segons l'embolic aquest de les codificacions i dels sistemes de visualització (4). Però aquí sí que sóc més covard; no m'atreveixo, a prescindir dels accents per tal d'aconseguir "un text més estable", menys vulnerable a aquestes variacions indesitjades provocades per les limitacions tecnològiques apuntades (una altra cosa és que de vegades els accents els posi poc acuradament, però aquesta és una altra història, més relacionada amb la meva mala orella i la meva mandra de memoritzar normes i excepcions).
Resumint: escrivint amb les limitacions del bloc de notes sé que els textos són ortotipogràficament més pobres i incorrectes, però tenen més probabilitats de no patir alteracions indesitjades si circulen per la xarxa. I això, afegit al que he dit al principi sobre la lleugeresa i facilitat d'utilització del bloc de notes, per a mi és determinant. (5)
Fins aquí, pel que fa al continent dels escrits. Pel que fa al contingut... suposo que de vegades seria bastant irrellevant que les meves divagacions fossin indesxifrables, a causa d'estar totes esquitxats de & % ? # $... però aquesta ja és una altra història.
En qualsevol cas, el que he dit al principi és del tot cert. M'agrada molt que m'hagin regalat aquest llibre del Pujol i el Solà (m'agraden molt aquest tipus de llibres), ja que així, com a mínim, puc saber com hauria d'escriure si volgués escriure de manera "ortotipogràficament impecable". Potser algun dia...
--
(1) El bloc de notes fa servir el codi ASCII bàsic, que no inclou opcions de format ni caràcters massa especials.
(2) Pel mateix motiu, no faig servir les cometes tipogràfiques (diferents segons si obren o tanquen), ja que en el bloc de notes tampoc existeixen.
(3) En el cas de voler publicar en paper, la substitució del grup l.l per l'ela geminada correcta no costa gens fer-la sobre el text definitiu amb la l'ordre automàtica "buscar i substituir" (cosa que d'altra banda tampoc faig, per mandra).
(4) En el cas dels accents, un "l'element contaminant" afegit són les conversions txt-html dels gestors de correu electrònic, condicionades per les preferències establertes en la configuració del programa i pel tipus de missatges rebuts. És el que pasa quan en lloc d'arribar-te, per exemple, la paraula "esdrúixola", t'arriba per exemple així, "esdr$ixola", o "esdrúixola", o...
(5) Un altre aspecte interessant del bloc de notes: crec que el vaig començar a fer servir amb el Windows 3.1 o amb el Windows 95, ja no ho recordo (llavors també feia servir el Word Star, sobre MSDOS). L'aprenentatge del funcionament del bloc de notes em devia costar uns 15 segons, i d'ençà d'aleshores, sense cap "reciclatge o actualització" posterior, l'he anat fent sevir amb regularitat. De vegades unes quantes hores al dia. És la millor i més rendible inversió que he fet en els més de 25 anys que fa que remeno eines informàtiques.
M'han regalat el llibre "Ortotipografia", de Josep M. Pujol i Joan Solà. M'ha fet molta il.lusió. D'acord, suposo que veient com escric es pot dubtar del que dic, però són dues coses diferents. Una pertany al món de les teories i les normes, del qual m'agrada estar-ne una mica al cas. L'altre és el món quotidià, amb les seves limitacions i mandres, perquè les mandres, sobretot en el meu cas, són bastant importants. Bé, he dit dues coses, però de fet són tres: per acabar-ho d'embolicar, resulta que de vegades "el magisteri" dels experts potser no em fa del tot el pes, i en un moment donat me'n vaig al meu aire... Això també em passa.
Parlaré primer dels condicionants. De per què quan escric no faig servir negretes, ni cursives, ni versaletes, ni subratllats, ni sagnies de paràgrafs, ni tipografies de diferents famílies ni de diferents mides, ni la forma volada dels números de les referències, ni... No faig servir res d'això perquè escric amb el "bloc de notes" (la versió que inclouen per defecte els sistemes operatius Windows), i aquesta aplicació no té cap opció de format (1). Ara bé, totes aquestes limitacions per a mi es compensen amb els següents avantatges: a) obertura instantània (literalment) del programa i dels arxius; b) possibilitat de lectura no només des del bloc de notes, sinó també des de qualsevol processador de textos o navegador de qualsevol plataforma; c) mínim volum dels arxius generats.
És evident que el bloc de notes no és cap editor de textos mínimament sofisticat (de fet, només que vulguis imprimir alguna cosa ja tens problemes importants), però per escriure a raig, abocant-hi textos i després arxivant-los, és una meravella.
Com que no té opcions de format, per tal de compensar l'absència de cursives i negretes faig un ús de les cometes (simples o dobles) poc habitual (2). Reconec, alhora, que aquest ús que faig de les cometes és irregular; un mateix tipus de dilema no sempre el resolc igual, ja que encara no tinc establerta una "normativa general" que em serveixi per resoldre qualsevol tipus de cas. Desconec si hi ha més gent a qui interessi aquest tema i que hi pugui haver estat pensant, seria bo saber-ho.
El cas especial de la ela geminada. L'ela geminada l'escric sempre l.l (d'acord, un pecat mortal segons l'ortotipografia "políticament correcta"). L'escric així perquè estic cansat de veure-la a les pantalles de les maneres més insòlites, per exemple amb el punt substituït per un interrogant ("al?lucinació", "intel?ligent", etc., com en un correu rebut fa poc), o substituït per un punt immens, o ves a saber com. Això té a veure amb els intercanvis d'informació a la xarxa, quan de vegades l'emissor i el receptor "no s'entenen bé" entre ells, i apareixen aquests bunyols (a causa dels diferents sistemes operatius, configuracions dels programes de visualització, codificacions i descodificacions de caràcters al circular per la xarxa...). Vaja, que m'estimo més escriure "al.lucinació" i saber que en principi tothom llegirà "al.lucinació", que no escriure-ho amb el punt volat i no saber, en segons quins casos, en què es pot convertir el punt volat, tot i haver-lo escrit de manera "ortotipogràficament impecable". (3)
L'altre àmbit potencialment conflictiu són els accents, susceptibles de convertir-se en ves a saber quins signes, segons l'embolic aquest de les codificacions i dels sistemes de visualització (4). Però aquí sí que sóc més covard; no m'atreveixo, a prescindir dels accents per tal d'aconseguir "un text més estable", menys vulnerable a aquestes variacions indesitjades provocades per les limitacions tecnològiques apuntades (una altra cosa és que de vegades els accents els posi poc acuradament, però aquesta és una altra història, més relacionada amb la meva mala orella i la meva mandra de memoritzar normes i excepcions).
Resumint: escrivint amb les limitacions del bloc de notes sé que els textos són ortotipogràficament més pobres i incorrectes, però tenen més probabilitats de no patir alteracions indesitjades si circulen per la xarxa. I això, afegit al que he dit al principi sobre la lleugeresa i facilitat d'utilització del bloc de notes, per a mi és determinant. (5)
Fins aquí, pel que fa al continent dels escrits. Pel que fa al contingut... suposo que de vegades seria bastant irrellevant que les meves divagacions fossin indesxifrables, a causa d'estar totes esquitxats de & % ? # $... però aquesta ja és una altra història.
En qualsevol cas, el que he dit al principi és del tot cert. M'agrada molt que m'hagin regalat aquest llibre del Pujol i el Solà (m'agraden molt aquest tipus de llibres), ja que així, com a mínim, puc saber com hauria d'escriure si volgués escriure de manera "ortotipogràficament impecable". Potser algun dia...
--
(1) El bloc de notes fa servir el codi ASCII bàsic, que no inclou opcions de format ni caràcters massa especials.
(2) Pel mateix motiu, no faig servir les cometes tipogràfiques (diferents segons si obren o tanquen), ja que en el bloc de notes tampoc existeixen.
(3) En el cas de voler publicar en paper, la substitució del grup l.l per l'ela geminada correcta no costa gens fer-la sobre el text definitiu amb la l'ordre automàtica "buscar i substituir" (cosa que d'altra banda tampoc faig, per mandra).
(4) En el cas dels accents, un "l'element contaminant" afegit són les conversions txt-html dels gestors de correu electrònic, condicionades per les preferències establertes en la configuració del programa i pel tipus de missatges rebuts. És el que pasa quan en lloc d'arribar-te, per exemple, la paraula "esdrúixola", t'arriba per exemple així, "esdr$ixola", o "esdrúixola", o...
(5) Un altre aspecte interessant del bloc de notes: crec que el vaig començar a fer servir amb el Windows 3.1 o amb el Windows 95, ja no ho recordo (llavors també feia servir el Word Star, sobre MSDOS). L'aprenentatge del funcionament del bloc de notes em devia costar uns 15 segons, i d'ençà d'aleshores, sense cap "reciclatge o actualització" posterior, l'he anat fent sevir amb regularitat. De vegades unes quantes hores al dia. És la millor i més rendible inversió que he fet en els més de 25 anys que fa que remeno eines informàtiques.
11 de març 2015
Divagacions sobre la memòria - El Joan F. - 2
Una altra anècdota del Joan F. Anem a dinar a un bar de menjars casolans, d'on ell n'és client habitual. A l'entrada em presenta a l'amo, amb qui es veu que hi té molta confiança. Li diu que quan jo era jove vaig ser campió de Catalunya de curses a peu camps a través. Com que no és veritat, intervinc per aclarir-ho. Però ell s'entossudeix, diu que sí, que ho recorda perfectament, fins i tot en dona detalls, del lloc, els altres corredors... I jo ja no insisteixo, perquè veig que seria inútil, i em limito a somriure, pensant que amb els seus records distorsionats de fet m'està fent quedar bé, està millorant la meva antiga biografia esportiva de corredor. Em diverteix.
Després, més tard, hi torno a pensar. A veure, podria ser que ell tingués aquest record distorsionat a causa del fet que algunes curses de camp a través si que les vaig guanyar, quan era jove, i resulta que ell ara les confon i es fa aquest embolic. També podria ser que a partir dels fets certs, sense ser-ne conscient hagi construït aquesta versió falsa o distorsionada amb el desig, també inconscient, de fer-me content. I en aquest cas, "per la bona intenció", li hauria d'estar agraït.
Encara tinc una altra hipòtesi, potser la més versemblant. De manera més o menys inconscient o conscient, distorsiona la realitat perquè del resultat ell en surt enaltit. Perquè hi ha una cosa que no he dit: ell era el meu entrenador. Ara, a les seves velleses, recordar els seus èxits com a entrenador (que només es poden posar en evidència a través dels èxits dels seus entrenats) suposo que li alegra una mica la vida. O si més no, avui li alegra aquesta estona. Som tan vulnerables...
D'altra banda, el cas és que amb la seva invenció no fa mal a ningú, i en canvi a ell li fa bé, de manera "que ja està bé". I pel que fa a mi, la seva invenció no m'és tampoc indiferent, de fet trobo que és una anècdota molt interessant, ja que em serveix per constatar, un cop més, la fragilitat del funcionament dels nostres caps. Per falta de memòria, per falta d'autoestima, pel desig de reconeixement, de protagonisme... poden ser tantes, les causes, són tantes, les nostres febleses...
Després, més tard, hi torno a pensar. A veure, podria ser que ell tingués aquest record distorsionat a causa del fet que algunes curses de camp a través si que les vaig guanyar, quan era jove, i resulta que ell ara les confon i es fa aquest embolic. També podria ser que a partir dels fets certs, sense ser-ne conscient hagi construït aquesta versió falsa o distorsionada amb el desig, també inconscient, de fer-me content. I en aquest cas, "per la bona intenció", li hauria d'estar agraït.
Encara tinc una altra hipòtesi, potser la més versemblant. De manera més o menys inconscient o conscient, distorsiona la realitat perquè del resultat ell en surt enaltit. Perquè hi ha una cosa que no he dit: ell era el meu entrenador. Ara, a les seves velleses, recordar els seus èxits com a entrenador (que només es poden posar en evidència a través dels èxits dels seus entrenats) suposo que li alegra una mica la vida. O si més no, avui li alegra aquesta estona. Som tan vulnerables...
D'altra banda, el cas és que amb la seva invenció no fa mal a ningú, i en canvi a ell li fa bé, de manera "que ja està bé". I pel que fa a mi, la seva invenció no m'és tampoc indiferent, de fet trobo que és una anècdota molt interessant, ja que em serveix per constatar, un cop més, la fragilitat del funcionament dels nostres caps. Per falta de memòria, per falta d'autoestima, pel desig de reconeixement, de protagonisme... poden ser tantes, les causes, són tantes, les nostres febleses...
9 de març 2015
Divagacions sobre la memòria - El Joan F.
Feia molts anys que no el veia i fa tres mesos vaig quedar amb ell. Em va impactar veure'l tan envellit, encongit, gras, caminant amb moltes dificultats, arrossegant els peus, les mans i els llavis tremolosos, amb la saliva escapant-se-li per les vores dels llavis... ell, que havia sigut sempre tan ferreny i presumit. Conservava, això sí, la mirada desperta, i aparentment també tota la lucidesa.
Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.
Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.
Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.
No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.
Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.
Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.
Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.
Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.
Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.
Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.
Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.
Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.
No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.
Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.
Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.
Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.
Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.
Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
