Les tetes de la Rosaura, un altre cop

Deia l'altre dia que vaig fer un riu a un pipicà. Era un dia que anava a veure el Joan F. Aquell dia, una hora abans d'arribar a casa del Joan F., l'havia telefonat: 

-Encara ets al llit?
-Sí
-D'aquí una estona vinc!
-Home, precisament avui...
-Sí, avui, ara, de manera que tens una hora per treure't les lleganyes, posar-te les sabatilles, i estar en condicions d'obrir la porta, quan toqui el timbre.

Quan arribo, a les dues del migdia, el Joan ha fet part dels deures: s'ha alçat del llit, s'ha posat les sabatilles i m'obre la porta. Dic part dels deures perquè encara va amb el pijama, "conserva" les lleganyes, té la cara d'adormit, du els cabells escabellats...

Camina amb molta dificultat, de vegades sembla que estigui a punt de caure. Anem els dos cap al menjador i seiem, i llavors estem una estona parlant, fins que arriba la Rosaura, la seva cuidadora. Quan ella arriba, ens saludem i, de seguida, el Joan F. li diu: "Ara anirem a la dutxa, oi?" 

Ella li diu que, ja que té visita, ho faran diferent: primer li escalfarà el dinar i dinarà i, després, ja el dutxarà. Al Joan no li acaba d'agradar el canvi de plans, remuga una mica, però com que entén que no hi ha res a fer, claudica. 

A la dutxa no sé tot el que passa, però m'imagino que potser alguna cosa més que un ensabonat, aclarit i eixugat. Vaja, alguna cosa més interessant pel Joan que el dinar. Perquè si no, sembla que seria incomprensible, aquesta pressa del Joan per anar a la dutxa amb la Rosaura. 

De fet, del tipus de relació que hi ha entre el Joan (83 anys, que semblen molts més), i la Rosaura (oficialment la seva cuidadora, quaranta i alguns anys, ben portats), només en tinc algunes dades i alguns indicis. Altres vegades ja n'he explicat alguna cosa, de la relació entre el Joan i la Rosaura, és un tema amb diferents subtemes, perquè actualment també són parella de fet. Ho són perquè a ella li convé, per tal de poder regularitzar la seva situació legal, i ell per la seva banda intenta treure "algun rèdit carnal", d'aquest vincle legal. Amb uns resultats que pel que sembla ell considera pobres. 

Després d'escalfar-li el dinar, la Rosaura s'està al menjador parlant amb mi una mica. És baixeta i grassoneta, arrodonida. Jo estic assegut, i ella dreta a uns dos metres davant meu. Davant meu amb el seu gran escot, i els seus grans pits desbordats. I amb la camisa a la qual, per baix, també li falta un pam de roba, de manera que una bona part de panxa també me l'exposa, de manera generosa. Com si em digués, ensenyant-me el melic i aquell munt de carn: "Mira tot el que tinc!". 

Com que jo estic assegut i ella dreta, l'horitzontal dels meus ulls enfoca directament al seu melic. La veritat és que haig de fer un esforç, per mirar-la a la cara, i trobo la situació una mica incòmoda. Dic una mica perquè, de fet, ja hi estic acostumat d'altres vegades, a la seva vestimenta o desvestimenta.

El curiós d'això sobretot és que, algun cop (també ho he explicat ja alguna altra vegada), la Rosaura se'm queixa del Joan, diu que de vegades ell la mira de manera molt insistent, que li diu que li voldria fer petons, i grapejar-la, i la Rosaura em diu que això la molesta... És a dir, que ella va vestida o desvestida com va, i alhora es queixa que el Joan, un vell verd de manual, després, la miri de manera libidinosa i la vulgui grapejar.

Ella es queixa, però suposo que la queixa és només "un formulisme", perquè suposo que a ella aquesta estratègia i les seves conseqüències ja li va bé, perquè així té el Joan atrapat: ella és qui té el control de la situació, de la seva situació com a assalariada d'ell (perquè és assalariada i parella de fet, les dues coses alhora). 

Ara tot això ja ho tinc assimilat, aquest costum de l'exposició de pits i panxes i culs, acompanyada de les queixes corresponents. Ja ho tinc entès, que això funciona així, i en faig poc cas, i penso que ja s'espavilaran, La Rosaura i el Joan, cadascú defensant "els seus interessos". 

Quan el Joan està a mig dinar, me'n vaig. Els deixo així, amb les seves històries, i jo me'n vaig amb les meves. Torno cap a casa caminant i, a un supermercat que trobo, em compro una barra de pa, una bossa de cacauets pelats i una poma. I mentre vaig caminant vaig menjant-me el meu dinar. I alhora penso que, mentrestant, el Joan i la Rosaura potser ja són a la dutxa, amb els seus mercadejos, posant en pràctica ves a saber quines tècniques d'ensabonat, sobretot pel que fa a les parts més "íntimes" del Joan...

Pipicans

Vaig a veure un conegut. Abans d'arribar a casa seva, tinc ganes de fer un riu, i per primer cop se m'acudeix una alternativa a la manca de llocs apropiats: com que de pipicans sí que n'hi ha, per què no utilitzar-ne un? O és que els gossos han de tenir més facilitats que jo, pel que fa a l'eventual necessitat de pixar quan estàs al carrer? Això, a banda que ells, els gossos, a sobre, pixen on els dóna la gana. En general, a fora dels pipicans. Pixen per tot arreu (perquè de gossos n'hi ha per tot arreu, i en grans quantitats, i cada vegada més), i el resultat és que les voreres i les cantonades i els fanals estan plens de reguerols de pixums, uns més secs, uns altres més frescos, recents...

Torno a la urgència de la meva bufeta. Què és el més greu que em pot passar, si faig un pipí a un pipicà? Que em denunciïn, ofesos, els amos de gossos? Que la Guàrdia Urbana em posi una multa per fer un pipí a un pipicà, un lloc no autoritzat per fer pipí les persones? Que surti als diaris la notícia, potser amb una foto inclosa? Bé, potser això últim seria una bona manera d'iniciar una campanya pública per tal d'aconseguir que a la ciutat hi hagi, d'una vegada, una xarxa de "pipihumans"! Potser ja seria l'hora, que a més de pensar tant en els gossos (pel que fa a aquest tema), els ajuntaments també pensessin en les persones, a l'hora de pensar en la necessitat de fer pipí "de tots els animals".

El cas és que, aquesta vegada, tinc un pipicà a la vora, de manera que decideixo inaugurar aquesta nova opció: entro al pipicà (per sort solitari, la veritat és que m'hauria fet mandra, iniciar ja la campanya reivindicativa), i faig un bon riu. Quin descans! Quin plaer!

Content i alleujat, segueixo el meu camí. Dic que content i alleujat perquè pixar, quan en tens necessitat, no és només una necessitat biològica, absoluta, sinó que també és un dels plaers més grans que existeixen. Una altra cosa és que d'aquest tema, d'aquest plaer, se'n parli poc, potser perquè es considera que, el plaer de pixar, és un plaer amb poques possibilitats literàries, amb poc "glamur".

Tres apunts

(temes de salud mental)

Si no m'ho pagues, em suïcido
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/si-no-mho-pagues-em-suicido.html

Millor que no se'n parli
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/millor-que-no-sen-parli.html

Tapes dures
https://horitzontal.blogspot.com/2021/04/tapes-dures.html

D'aquí a cinc anys, "finito"

Una altra vegada. Pel carrer, en direcció contrària, ve el Joseph. Fent esses, amb el cap oscil.lant com un batall, els ulls enterbolits, el nas morat. Em passa a tocar, sense veure'm. I jo, com sempre que el veig en aquest estat i ell no em veu, no li dic res.

Dos dies després el trobo "treballant", tal com diu ell: captant a l'entrada del supermercat. Parlem una mica. Em diu que, d'aquí a cinc anys, "finito". Li pregunto: què vol dir, això de finito? I amb el seu castellà "txeroqui" entenc que em diu que, d'aquí uns cinc anys, un dia anirà a la platja, es veurà l'alcohol que li faci falta, es ficarà mar endins, i tot s'acabarà. I per què d'aquí a cinc anys? I ell em diu que perquè ja és molt gran, i està cansat de la vida que du. El Joseph ara deu tenir uns cinquanta anys.

Al Joseph sempre li ha agradat el mar: a l'estiu, els diumenges sovint va a la platja, i alguns dies entre setmana, si fa molta calor, també hi va. Quan va a la platja, li agrada nedar, entrar mar endins. Això és el que m'ha dit alguna vegada.

Com que de moment, segons el seu programa, abans del "finito" encara li queden cinc anys, li dic que, mentrestant, a veure si aprèn una mica més de castellà, perquè a mi em costa molt entendre'l, amb la seva barreja de romanès-txeroqui-castellà. I ell somriu, i diu que sí. Que català no, perquè és molt difícil, però castellà sí... 

Sempre em diu el mateix, que sí, quan li dic que ha d'aprendre una mica més de castellà. Però passen els mesos, i no aprèn res. Però és que res de res, zero: segueix només amb les seves quatre escasses paraules (i fa anys que tomba per aquí). 

Aquesta vegada, al final em diu: no tens uns pantalons? I jo li dic, i no sé si em creu, que la roba la recullo del carrer, que no me'n compro mai. No li dic que podria comprar-me'n, que si no me'n compro és perquè tinc altres prioritats; no li ho dic perquè, de la mateixa manera que a mi em costa entendre'l, compto que a ell li passa el mateix amb el que jo li dic, llevat que també parli com ell, només amb quatre paraules, "fa fred", "fa calor", "ha plogut", "covid", "treball" (captar), "dormir", "platja", "cervesa", "bé", "malament", i poc vocabulari més.

El que sí li dic és que ell això de la roba no ho té difícil, perquè en pot demanar a un dels dos robers del barri. Ell ja ho sap, i em diu que sí, i alhora fa una ganyota (com que té poques paraules, complementa la comunicació amb gestos i ganyotes). I m'imagino que en aquest cas el motiu de la ganyota és que la roba que li deuen donar al rober no li deu agradar prou.

El Joseph és així, crec que és així; un sense sostre amb una vida molt solitària i dura, amb les seves "hores de feina" captant, les seves cerveses, les seves nits dormint al carrer... Però també amb els seus gustos i principis: es veu que qualsevol cosa no se la posa, li ha d'agradar. Per exemple, el que li agrada molt són les samarretes i les gorres del Barça (o potser no, potser només se les posa com a "estratègia comercial", per tal de generar més simpatia entre la gent del barri).

La Lívia de vegades em diu que el Joseph va més ben vestit que jo. No ho sé, potser sí...

Sala d'espera

Una altra vegada a un hospital. Una altra vegada d'acompanyant. Amb aquesta sensació d'estranyesa d'altres vegades. Com si jo fos un escarabat bocabadat o desconcertat, enmig d'aquest entorn, d'aquest ambient mèdic, sanitari... És una estranyesa, la meva, provocada sobretot per la peculiar atmosfera del lloc, una atmosfera d'una certa quietud i inquietud, de vulnerabilitat, de por, de silenci... de fet, no és que jo senti això, sinó que més aviat sóc un observador que sento, percebo (o m'ho imagino), el que sent "la gent que hi ha per aquí", que m'envolta...

Som tan fràgils, i ens espanta tant ser-ho... I a sobre de ser-ho, ser-ne conscients: sentir les urpades dels malestars, de les malalties, les factures i les fractures de la decadència i les limitacions associades al pas dels anys, o dels incidents i accidents, de les diferents circumstàncies que ens situen en escenaris de precarietat, de dependències, potser temporals i reversibles, o definitives i creixents...

I el dolor. Pel damunt de tot, amarant-ho tot, el dolor. Sempre invasiu, inoportú, indesitjat, temut. I que fa mal per partida doble: pel mal que fa, i pel segon mal, el dels pensaments al voltant del primer mal. De vegades, el segon mal fins i tot és més gran que el primer. De vegades, és tan gran el segon que és com si només hi hagués segon mal... En un hospital, els dos mals són omnipresents.

Estic aquí, a una sala d'espera, fent d'acompanyant, i el temps passa. Amb lentitud. Amb aquesta lentitud que m'és tan coneguda, i a la qual m'hi adapto, no sé per què, amb tanta facilitat, fins i tot amb comoditat, sense neguitejar-me mai. És com si fes un "clic", i llavors entrés en una fase de "situació hospitalària", el rellotge aturat, temps mort, una altra realitat...

El temps parat i, alhora, amb aquesta barreja de sensacions estranyes que deia al principi: el fet de sentir-me aquí una mena de cuca extraviada, perduda en un món estrany (cuca, escarabat, una forma de parlar, perquè és clar, no sé quines poden ser les sensacions dels escarabats, si és que les tenen...).

A estones bado, miro, escolto, oloro... em deixo bressolar en aquest lloc i ambient particular, m'hi abandono. O em quedo encantat, desconnectat de la realitat. O agafo els papers i el llapis, i escric. Com avui.

Avui no sóc l'acompanyant principal, sinó l'acompanyant de l'acompanyant: la Lívia acompanya l'Elisabet, i jo acompanyo la Lívia. Al cap d'una estona, apareixen l'Elisabet i la Lívia, i l'Elisabet (que "té mala peça al teler", un pronòstic dolent, i intenta anar-lo paint), ens explica un acudit:

"Una persona arriba al Cel i truca a la porta. Des de dins diuen: 
-Qui hi ha? 
-San Miguel!
I contesten des de dins:
-Tres caixes!"

Tot i que l'acudit és ben beneit, o precisament per això, l'Elisabet, la Lívia i jo sortim de l'hospital rient. I és que quan les coses van malament, és millor agafar-te-les bé, si pots. I riure ajuda...

(l'acudit li ha explicat a l'Elisabet algú de la seva residència, i té la gràcia afegida que, tot i que està prohibit, tant a dins com a fora de la residència, que els residents beguin alcohol, alguns, quan surten a fer un vol, de vegades aprofiten, entren al supermercat i es compren algunes llaunes de cervesa... i en general es veu que no passa res, llevat que al tornar arribin "amb un estat alterat de la consciència" massa visible o conflictiu)

Sun Tse i pa amb tomàquet

(lectures disperses)
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2021/04/sun-tse-i-pa-amb-tomaquet.html 

Bledes i calçots, pa i pernil

El mateix dia que al matí vaig al torrent a buscar bledes i faig petar la xerrada amb el Manuel, a la tarda faig un tomb cap a l'altra banda del poble. Passo pel costat d'un gran camp tot plantat de calçots. Res a veure amb l'hort del Manuel, aquí, els calçots no es veuen, de tanta herba com hi ha. Probablement es perdran tots, no els colliran, a causa dels embolics derivats de les restriccions provocades pel virus. Per això estan colgats d'herba, abandonats. Així que n'agafo un grapat, i torno cap a casa. I a l'hora de sopar, amb la Lívia fem una olla de bledes, calçots i un petit grapat d'arròs. La mar de bo.

Dos dies després, un altre cop a ciutat, quan al matí surto de casa em trobo primer una barra de pa i, després, un pernil envasat al buit, plastificat. El pa diu que és gallec, i el pernil, "ibèric de Terol". De manera que al migdia, assegut a un banc, em faig un entrepà amb un tros de pa i tot el pernil, gairebé tant pernil com pa. Una meravella. I de postres, em compro una taronja. 

Tres dies després, també em toca dinar fora de casa, i aquesta vegada també estic de sort: em trobo un croassant (1) i una bossa de patates fregides. I amb una pastanaga i un grapat de pipes pelades que ja duia, torno a fer un bon dinar.

Sempre ho dic: a ciutat, al poble, anant d'aquí cap allà, on sigui, la Divina Providència sempre em té present, sempre pensa en mi...

--
(1) Croassant: ja ho sé, sempre ho escric diferent, encara no m'he acabat de decidir sobre "com m'agrada més" escriure-ho...

L'hort del Manuel

Al matí, baixo al torrent, a buscar bledes silvestres. Hi trobo el Manuel, que ve del seu hort, torrent avall, més lluny. Del seu hort, o del que en queda, després de la torrentada de fa uns mesos. Em diu que després de l'aiguat, un veí li va oferir un altre hort, més amunt, en un lloc protegit de les torrentades, un espai gran, pla, amb bona terra, fàcil de treballar, i amb aigua abundant. Un dels millors horts del poble. El Manuel va acceptar l'oferiment, i ara ja en té bona part plantat, i net d'herbes. El Manuel és molt treballador.

D'altra banda, alhora em diu que no ha volgut abandonar l'altre hort, d'on ara en ve, i li pregunto el motiu, tenint en compte que el que li deixen és molt millor, i més a la vora de casa seva. I ell em diu que és veritat, però que no se sap mai, i que potser un dia l'amo ja no li deixa, o se'l ven, aquest hort, i llavors, què? Es quedaria sense res, si no mantingués el seu petit hort, el que va desmanegar la torrentada. Perquè aquest, el petit, el de torrent avall, és seu; m'ho repeteix, ho subratlla.

Li dic que té raó, que podria passar això que diu, perquè tot és possible. Però que vaja, que és molt més fàcil que ens morim abans tant ell com jo, abans que passi això que diu "que podria passar"... Que ell sap, igual que jo sé, que el propietari de l'hort que li deixen no té cap necessitat ni intenció de vendre-se'l. A més, el Manuel ja té un munt d'anys, passa dels vuitanta, i se li noten, camina ajudant-se amb un bastó, i cada vegada li pesa més l'aixada, el rasclet...

De jove, el Manuel va haver de treballar molt, i a canvi de poc. I tota la vida ha seguit treballant molt. Sap, alhora, que quan ell deixi d'anar al petit hort, ningú el continuarà, i la primera nova torrentada se'l tornarà a emportar, definitivament. I llavors, aquella llenca de terra que tant valora i que durant tants anys, dècades, ha estat treballant (periòdicament enfrontant-se als efectes devastadors de les torrentades), aleshores, quan ell ja no hi pugui anar, l'aniran colonitzant les ginestes, les bardisses, les canyes... Desapareixerà. 

No li agrada verbalitzar-ho, però ho sap, que el final serà aquest, i segurament per això, precisament per això, insisteix en seguir-lo treballant, per tal de retardar al màxim allò que és del tot inevitable.

Els xiulets

(històries familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/04/els-xiulets.html

L'Enric es queixa

 Fa fred, i l'Enric es queixa:
-No ho suporto, és injust, no vull que faci tant fred!
I els seus pares li diuen:
-Quan fa fred, potser podries posar-te l'abric i la bufanda...

Un altre dia plou, i l'Enric es torna a queixar:
-Em mullo, no vull que plogui!
I els seus pares li diuen:
-Potser podries obrir el paraigua...

Un altre dia. Fa calor, i l'Enric també es queixa:
-És insuportable, no vull que faci tanta calor!
I els seus pares li diuen:
-Quan fa tanta calor, potser et podries posar a l'ombra...

Llavors, l'Enric, cansat, diu als seus pares:
-No m'ajudeu gens!
I els seus pares li diuen:
-I si t'ajudes tu mateix...?

L'Enric, sentint-se incomprès,
marxa donant un cop de porta.