10 de juny 2021

Estampes del Sagrat Cor

Agafo d'internet diferents estampes del Sagrat Cor, les faig imprimir en cartolina una mica brillant, després les retallo, i queden la mar de bé: semblen estampes autèntiques. És un encàrrec de l'Elisabet, i quan les hi porto, està la mar de contenta.

Un altre dia. Anem amb la Lívia a una llibreria de llibres religiosos, a comprar un Llibre d'Hores (1). És un llibre una mica car, però la Lívia el paga ben contenta, perquè és per l'Elisabet, la seva germana. L'Elisabet li ha demanat, perquè recorda que la seva mare en tenia un, i l'utilitzava sovint.

A l'Elisabet, tot això dels sants, els llibres d'oracions i les misses li agrada. Li fa companyia, i l'ajuda a gestionar la seva difícil vida, sobretot ara, amb els problemes de salut molt greus que té des de fa uns mesos.

El dia de la llibreria, després de comprar el llibre, al sortir al carrer la Lívia se'n va per la seva banda, a dinar amb uns amics, i jo torno passejant cap a casa. 

Suposo que la Divina Providència, contenta amb mi perquè he acompanyat la Lívia a comprar el Llibre d'Hores, i perquè he buscat les imatges del Sagrat Cor, m'ho vol premiar. El cas és que mentre vaig cap a casa, al damunt d'una bústia de correus, hi veig sis iogurts als quals els falta encara uns dies per caducar. Naturalment, els agafo. I una mica més enllà, m'assec a un banc del carrer i, un rere l'altre, me'n menjo quatre. De manera que, quan arribo a casa, ja estic mig dinat.

Un detall important: els iogurts me'ls puc menjar amb facilitat perquè a dins de la petita motxilla que normalment duc quan surto de casa sempre hi porto, entre altres coses, una cullereta. Per si és el cas, com aquesta vegada, que la necessito.

Potser perquè eren dues les bones obres, la llibreria i les estampes, abans d'arribar a casa la Divina Providència torna a manifestar-se, i fa que miri cap a una barra de pa penjada al costat d'un contenidor. I jo, és clar, ben content. I ja a casa, amb unes quantes llesques de pa amb oli, acabo de dinar.

Quan era petit, a casa dels meus pares, a l'hora de dinar les llesques de pa amb oli eren habituals. Des d'aleshores, quan he tingut pa (de vegades hi ha hagut èpoques d'escassedat, però aquesta ja és una altra història), sempre m'ha agradat molt poder-me'l menjar així, amb un raig d'oli. És una de les coses que més m'agraden, el pa amb oli, molt més que els menjars més elaborats, o amb ingredients sofisticats, que de vegades la gent valora. 

--
(1) 'Litúrgia de les hores. Laudes, Vespres i Completes', edició 2006. Publicació conjunta de l'Editorial Balmes i les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, "Editors oficials de l'episcopat català dels textos litúrgics en la versió catalana".

25 de maig 2021

Igualada - Callelarga

Rosa Saumell. Una vida dedicada als altres:
https://igualada-callelarga.blogspot.com/

22 de maig 2021

Potser

Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser...
I alguna cosa més?
Doncs potser no.

20 de maig 2021

Tot és efímer

Se'n van les persones que estimem, o que potser odiem. Persones que ens han fet la vida agradable o desagradable; que potser ens han ajudat quan hem caigut, o que potser ens han ajudat a caure... Se'n van, igual que nosaltres també un dia marxarem, ens morirem. I el nostre record i el seu, tots els records, més aviat o més tard també aniran marxant, s'aniran fonent. De fet, de vegades ja ens oblidem dels altres quan encara viuen...

A tot estirar, podem aspirar que ens recordin un temps, potser durant la següent generació, o fins a l'altra. I poca cosa més (i de vegades encara és una desgràcia, que durin tant els records, si és el cas, per exemple, que hem sigut malvats...). 

Sigui com sigui, al final, tots els records desapareixen. Absolutament tots. Al final, no són només els records, sinó que serà tot, el que desapareixerà. Les ciutats, per exemple, símbol del nostre món, de la nostra civilització, arribarà un dia que quedaran convertides en una fina i compactada capa de formigó, acer i vidre. Només això, una fina capa, que alhora s'anirà cobrint de sediments, una fina capa que anirà desapareixent (ho deia algú fa poc, no recordo qui, ni a on). 

I després, la continuació: la desaparició de la mateixa terra, del sistema solar, d'aquesta galàxia... 

Mentrestant, però, vivim, i ens esforcem per construir relats, els nostres relats. I els defensem, potser de manera apassionada. Ho fem tot i que, si ens aturem a pensar-hi, sabem que és bastant ridícul, atesa la inevitable desaparició total de tot, d'absolutament tot. Però és que aquest relat, el relat de cadascú, i els relats col.lectius amb els quals ens identifiquem, al marge del seu grau de versemblança, de realitat (això ja és secundari), ens són imprescindibles de cara a sobreviure.

L'evolució de la vida ha anat com ha anat, i el resultat ha sigut que hem emergit nosaltres, els humans. Constructors de relats. I ja no sabem viure sense aquestes construccions, sense arrepenjar-nos-hi, sense sentir que ens donen sentit, algun sentit, una mica de sentit, un miratge de sentit. Encara que al capdavall tot sigui tan efímer. O tan absurd, només una pura invenció, resultat d'una efímera capacitat d'invenció.

Ens hem oblidat (o volem oblidar-ho), que som tan intranscendents com les formigues que veiem feinejar atrafegades. D'aquí cap allà. O les mosques, o les cuques. Bestioles que a causa de no tenir les capacitats d'elaborar relats, tampoc poden trobar a faltar el fet de no tenir-los. Com que elles, les formigues, les cuques, els escarabats, els llimacs, no tenen aquesta capacitat, no fan, ni enyoren, aquestes coses. Però sí que fan el mateix trajecte que nosaltres: una breu estada per la vida, un camí semblant cap a la mort, i llavors el no-res.

Jo, mentre m'hi encamino, cap a aquest final i aquest no res, de vegades escric. D'una banda, perquè no sóc una mosca. D'una altra, perquè tinc aquest costum, aquesta manera d'omplir les estones, "de fer veure que faig alguna cosa". I així van passant els dies, mentre encara hi hagi dies per passar...

17 de maig 2021

El Joan Pintor / 2

En el cas del Joan Pintor del qual parlava abans-d'ahir, no crec que m'equivoqui molt si dic que la família que li queda segurament preferiria que es morís aviat, o que ja s'hagués mort, perquè com més anys visqui, més petita serà l'herència que els quedarà. És a dir, més petites seran les reserves econòmiques que ara ell té, i que ha d'anar gastant per anar vivint (la pensió que cobra només li arriba per pagar just el lloguer del pis).

Aquest és un altre aspecte de fer-se gran: de vegades veus tanta mesquinesa al voltant que voldries morir-te, potser no perquè tinguis realment ganes de morir-te, sinó sobretot per no veure la mesquinesa "dels voltors familiars" que estan a l'aguait, expectants.

En el cas del Joan Pintor, i és ben trist dir-ho, a banda de les passejades i les cerveses (i les queixes, reclamacions i amenaces a les companyies telefòniques i d'electricitat que intenten estafar-lo), una altra ocupació és intentar mantenir, de manera discreta i diplomàtica, a una distància prudencial de la seva vida quotidiana, aquests familiars (ja que sembla que el seu únic interès és respecte del "balanç econòmic" en el moment del desenllaç final; mentrestant, gairebé ni li truquen, si no és que alguna vegada ensumen que en poden treure alguna cosa).

Per sort, el Joan Pintor també té una molt bona amiga, i la filla d'aquesta amiga, que li tenen un gran afecte i que estan molt implicades en l'acompanyament i la protecció del Joan Pintor. De fet, elles ho han fet sempre; en aquest cas, jo sóc el nou vingut, a aquest "equip protector".

D'aquestes dues dones algun altre dia també n'hauria de parlar, perquè tant les seves vides, com les seves actituds, fan que s'ho mereixin. Les poso a la llista de temes pendents.

15 de maig 2021

El Joan Pintor i els mandales

De vegades parlo del Joan F., i de vegades del Joan M. Com que de vegades és un i de vegades l'altre, tots dos Joans, i això de les lletres potser genera confusió, del Joan M. a partir d'ara en diré Joan Pintor, i del Joan F., Joan Entrenador.

Són molt diferents, els dos, però també tenen coses en comú. La primera, òbvia, que els dos es diuen Joan. També, que els dos són grans. I que també als dos, de manera cíclica, les companyies de telefonia i electricitat intenten enredar-los (o directament estafar-los). Pel que fa a això, estan en la mateixa situació de vulnerabilitat que la majoria de la gent gran, a la qual, aquestes companyies, amb un desvergonyiment que voreja el delicte flagrant, intenten enredar de tant en tant (ho intenten amb tothom, és clar, però la gent gran està més desprotegida, cosa que les companyies saben perquè en tenen totes les dades, també l'edat que tenen). Però per avui el deixo, aquest tema de les "estafes legals" a la gent gran, si de cas un altre dia ja hi tornaré.

Des de fa uns mesos, al Joan Pintor el vaig a veure cada setmana. Fem una passejada, compartim una cervesa (ell, acompanyada d'uns quants medicaments), i xerrem una estona. El Joan Pintor ara ja no pinta: ha baixat de nivell, i des de fa un temps entreté les moltes hores solitàries a casa seva acolorint mandales. A més, "com que és pintor", cada mandala, quan l'acaba, el firma, amb una firma desproporcionadament gran.

Quan m'ensenya els mandales (sempre m'ensenya els últims), ell mateix en fa els elogis: que si queden tan bonics, que si són molt encertades les combinacions de colors... I a mi llavors m'és fàcil fer-lo content: com que ell ja ho diu tot, només em cal dir-li que té tota la raó. 

El Joan Pintor té el pis amb les parets plenes de quadres, tots seus, i en una habitació, estibats en grans prestatges, moltíssims més, centenars, també tots seus (durant uns anys, va pintar molt). Ara, cada vegada té més coll avall que, el dia que es mori, la majoria d'aquests quadres, o tots, aniran a les escombraries. 

Li ha costat, arribar a aquest punt d'acceptació (i de vegades encara s'hi resisteix). Durant molt temps, va fer diferents intents, primer per vendre'ls, després per regalar-los. Amb ben poc èxit, llevat d'alguna excepció, en l'etapa dels regals. Però és un final inevitable, perquè no són res de l'altre món, tot i que alguns tenen la seva gràcia, amb pinzellades fresques i colors bonics.

Aquestes visites al Joan Pintor també em van bé a mi, perquè em refresquen aquest tema: quan ens morim, "morim del tot": el record que deixem és molt efímer. Sobretot, si no tenim família que "allarguin una mica" aquells records que ens inclouen. Això, pel que fa als records. I pel que fa a tot allò material i que per a nosaltres potser era molt important (llibres, mobles, etc.), amb una mica de sort algú potser n'aprofitarà algunes coses, però la resta també acabarà a les escombraries.

Una altra cosa que penso, quan vaig a veure el Joan Pintor i m'ensenya els mandales acolorits, és aquesta: si un dia la meva vida ha de quedar limitada "a pintar mandales per entretenir-me", prefereixo morir-me. És a dir, si ja no puc fer alguna cosa una mica útil (com per exemple, anar a veure el Joan Pintor, o el Joan Entrenador, o alguna altra persona com ells, i fer-los una estona de companyia i, si cal, resoldre'ls algun embolic de factures o del que sigui), prefereixo deixar-ho estar, això de viure.

Per descomptat, amb el que acabo de dir no vull formular de cap manera una mena de "principi general" sobre el sentit de la vida. L'únic que faig és referir-me, exclusivament, "al sentit que per a mi té la meva vida". Els altres, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui, o el que li deixin...