24 de nov. 2021

Pròtesis hidràuliques de penis

A casa del Joan Entrenador un dia la Rosaura, la seva cuidadora, m'explica que un home pel qual temps enrere havia treballat, anava sempre amb la titola empalmada. Era un home ja gran, i com que tenia problemes per tenir ereccions, s'havia fet posar una pròtesi hidràulica de penis. Una pròtesi que, tal com el seu nom indica, és un tipus de pròtesi que incorpora un mecanisme que, mitjançant una petita bomba d'activació manual, envia a un dipòsit allargat i inserit a dins del penis, un líquid que fa que la titola es torni rígida.

El mecanisme funciona en els dos sentits, omplint i enrigidint el penis, o buidant-lo, retornant el líquid als dipòsits d'emmagatzemament. Té dos polsadors, cada un dels quals serveix per omplir o per buidar. Ara bé, es veu que aquell home, fos per mandra o perquè volia estar sempre a punt, anava sempre empalmat. Cosa de la qual la gent que el coneixia, d'entrada, se n'estranyava, fins que convenientment informada, ja s'hi acostumava.

Jo no en sabia res, d'aquesta mena d'artefactes, d'aquests prodigis de la mecànica hidràulica aplicada a les disfuncions erèctils. I el que és curiós de l'invent és que totes les peces estan empeltades, a dins del cos, fins i tot els polsadors per bombar o desbombar, a sota la pell. 

Com que la informació que em facilita la Rosaura em sorprèn, quan arribo a casa el primer que faig és mirar a internet, a veure què hi ha. I efectivament, tot el que m'ha explicat ella és ben cert. I també m'assabento que hi ha molts centres i professionals de la urologia que ofereixen aquest servei. Suposo que a preus que no són gens econòmics.

A partir d'aquesta explicació de la Rosaura, lligant caps, llavors entenc que, quan fa potser un parell d'anys el Joan Entrenador em va dir que havia anat a un uròleg "perquè no se li aixecava", gairebé segur que era amb aquest objectiu. La Rosaura li hauria parlat ja de l'invent, i a ell, engrescat, li hauria faltat temps per anar a fer la consulta.

Alhora, m'imagino que l'uròleg consultat, al constatar l'estat lamentable de salut del Joan, li va desaconsellar l'implant de la pròtesi de penis, perquè la impotència seva era un problema insignificant, al costat dels altres problemes de salut que arrossegava el Joan. M'imagino que el metge, òbviament privat, per molt que estigués interessat en el seu negoci, va considerar massa arriscada aquella eventual intervenció, sobretot perquè, si al final alguna cosa sortia malament, encara se l'hauria carregat. Potser fins i tot hauria sortit als diaris: "Un uròleg és denunciat per posar una bomba hidràulica de penis a un iaio mig dement i amb bolquers".

En resum, que el Joan va seguir amb la seva titola flàccida i cada vegada més pansida, i la Rosaura no sé si se'n va alegrar, o si ho va lamentar. Perquè de les relacions entre ells, interessades per les dues bandes (cada una òbviament per motius diferents, ell, poder tocar una mica de pit i cuixa, ella, potser complementar el seu sou de cuidadora), no n'he sabut mai els detalls més humits i concrets. Ni he fet preguntes: quan un dels dos m'ha explicat alguna cosa he escoltat, val a dir que encuriosit. I si algun dia, ell o ella, se m'han queixat del que fos sobre aquest tema, els he dit que ja eren prou grans, que fessin el que els donés la gana, i que n'assumissin els peatges i les conseqüències. Però que a mi, amb aquest tema no m'atabalessin.

11 de nov. 2021

Els models

Com una ceba amb les seves múltiples capes, com un conjunt de mòduls vinculats entre ells cada un amb la seva informació o peculiaritat, com un sistema atòmic amb electrons i neutrons orbitant... 

Ens podem imaginar com som de diferents maneres, i segons la forma com ens imaginem, condicionarem la nostra concepció del món i de la vida; capes, mòduls, òrbites, o qualsevol altre model que ens pugui passar pel cap (o segons una barreja de diferents models).

Però, sigui el que sigui, conscient o inconscient, necessitem "un model", perquè tenir-lo és la nostra manera d'ubicar-nos en el món, en l'existència. De fet, l'accés "al món dels models" segurament és la clau que ens ha permès ser humans. Una altra cosa és com es valori aquest pas, aquesta ja és una altra història. I sigui dit de passada: una valoració només possible gràcies a l'accés previ al món dels models.

Cebes, mòduls, òrbites... al capdavall, diferents maneres d'imaginar-nos per tal que, imaginant-nos, tinguem una mica la sensació que entenem alguna cosa, per exemple, que entenem "qui" (o què) som, què és això de ser, existir, etc.

Tot plegat, potser només per tal d'evitar l'abisme i el vertigen de sentir que, per a nosaltres mateixos, potser som incomprensibles. Perquè potser la nostra ment és massa limitada per entendre què és la nostra ment.

26 d’oct. 2021

Vivim d'esquena a la mort

Vivim d'esquena a la mort.
I quan ens la trobem de cara,
li tornem a donar l'esquena.
De manera tossuda, 
fem com si no hi fos,
despistem, potser riem nerviosament...
No serveix de res:
al final, mentre fem el ridícul,
se'ns emporta igualment.

16 d’oct. 2021

Escopetades verbals i reals

"Volem ser estimats; i a manca d’això, admirats; i a manca d’això, temuts (...) L’ànima s’estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui." Hjalmar Söderberg (1)

Una història molt semblant a la de la Manuela que vaig explicar l'altre dia me la va explicar també no fa molt la Mar, una altra amiga. La Mar va marxar de casa també molt jove, tipa del menyspreu del pare cap a ella, i de l'autoritarisme i la violència cap a la mare i els altres fills. El seu pare era un pare dèspota i cruel, al qual temien tant la mare com els fills. Els fills, en anar-se fent grans van anar marxant, un rere l'altre es van anar alliberant d'aquell infern, però la mare va aguantar el marit tota la vida. Hi va influir molt, en el fet que es quedés, que la gent del seu entorn social i religiós li va anar dient sempre que, com a esposa, la seva obligació era seguir al costat d'aquell home amb el qual s'havia casat.

La mare tenia tan interioritzada aquesta idea, aquest model matrimonial (aquest model d'esclavitud), i li reforçaven tant aquest plantejament les persones que per a ella eren els seus referents, que quan els fills es va anar emancipant i de vegades li van oferir que anés a viure amb ells, no ho va voler o poder acceptar mai.

Al final, amb els fills ja tots emancipats feia anys, un dia el pare, de cop, sense cap explicació, la va deixar, se'n va anar a viure pel seu compte. Però quan una mica més endavant va emmalaltir i es va tornar cada cop més dependent, la mare el va tornar a acollir. I el va cuidar fins al dia que va morir. Sense que en cap moment ell li demostrés cap agraïment.

La Mar, el dia que m'ho va explicar, també em va explicar que, ara que la mare havia mort feia poc (el pare havia mort uns anys abans), ella s'havia dedicat a buidar el pis familiar, per tal de poder-lo vendre. I que li era emocionalment difícil de fer, aquesta feina, perquè tot li portava molts records, en general cap de bo. Per exemple, em va explicar que, al despenjar un quadre, a la paret, encara hi havia els forats de l'escopetada que un dia de fúria va disparar el pare a dins de casa. En el seu moment ni van tapar els forats: hi van penjar un quadre al davant, i l'episodi va quedar "oblidat". Tan presumptament oblidat que, al despenjar el quadre, la Mar es va posar tota ella a tremolar, com quan era petita o adolescent i a casa seva hi havia crits i esbroncades. I escopetades.

La Mar també fa una reflexió. Diu que creu que si el pare es comportava com es comportava era perquè se sentia molt poca cosa, molt insegur. I la manera de tapar-ho era amb aquella actitud agressiva, violenta. Que possiblement humiliava la mare per tal que ella se sentís una inútil, i que així, sentint-se una inútil, no pogués arribar a pensar que podia viure sense ell.

Malauradament, l'estratègia del menyspreu i del terror amb la mare, al pare li va funcionar.  

--
(1) Escriptor suec, 1869-1941, cita recollida a rodamots.cat.

14 d’oct. 2021

La Manuela i el seu pare

La Manuela va marxar de casa molt jove, tan aviat com va poder, cansada d'un pare que la menyspreava, que la considerava una inútil i incapaç de fer res de bo a la vida. Ja fa més de trenta anys, de quan se'n va anar. Des de llavors, de tant en tant la Manuela havia fet visites breus als pares. Quan marxava, ho feia sempre amb la tristesa que li provocava veure la situació de la seva mare, perquè el pare la tractava també, des de sempre, amb el mateix menyspreu i desconsideració amb què l'havia tractat a ella.

L'última vegada que va anar a veure els pares va ser fa un any. La Manuela se n'havia anat a viure molt lluny, va necessitar aquesta llunyania, i ara no li és fàcil organitzar aquestes visites. Aquest últim cop el pare ja feia temps que estava mentalment malament a causa de l'alzheimer. Encara parlava, segons els dies bastant, però sovint sense que tingués gaire sentit el que deia, i en general sense conèixer ja la gent.

Al cap d'una mica d'arribar ella, el pare es va posar a parlar, com si ella fos una cuidadora. Es veu que el pare tenia un dels seus dies xerraires, i li va explicar, ordenant aquesta vegada bé els raonaments, que ella, la cuidadora, no ho sabia, però que ell tenia una filla que era molt intel.ligent i brillant, moltíssim. Que la seva filla treballava en una organització internacional molt important, i n'era una de les màximes responsables. Que tothom valorava molt la feina que feia de la seva filla, perquè era professionalment molt bona.

La Manuela, bocabadada, no se'n sabia avenir. Ni li va passar pel cap, de dir-li que aquella filla de la qual en presumia era ella. I que abans (abans de la davallada a causa de la demència), sempre l'havia tractat amb un gran menyspreu i duresa, sempre. Va escoltar-lo en silenci, i no va dir res.

M'ho va explicar la Manuela fa poc (fa anys vam coincidir un temps, ella treballant i jo col.laborant en aquella "gran organització" de la qual parlava el pare). També em va explicar una altra cosa: que la mare, ara que el pare a causa de la demència ja no la humiliava, ara era ella mateixa, la que s'humiliava i es culpabilitzava de tot. 

Ara, tot allò que de manera tan injusta i cruel li havia anat dient durant dècades el marit, totes aquelles paraules brutes, tòxiques i absurdes, ara que ell ja no les hi deia, de manera incomprensible i reiterada se les anava dient ella mateixa. Vivia trista, encongida i aclaparada a causa d'allò que ella mateixa s'anava repetint.

La Manuela també em va dir que ella pensava que en el cas de la mare, tot i la convivència diària, permanent, amb el marit, no hi havia hagut per part d'ell cap "nova versió" que substituís o atenués l'antiga, l'habitual, la menyspreadora. Segurament, ni un sol dia, ni un sol moment, el marit li havia dit a la seva dona alguna cosa semblant a la que li havia dit aquell últim cop a la Manuela.