Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.
Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.
No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.
A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).
M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.
M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...
16 de març 2009
7 de març 2009
El meu pare
Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
12 de febr. 2009
El 23F
En aquella època podia passar setmanes sense veure ningú. Sobretot si el dilluns no baixava al mercat, perquè plovia, o perquè a baix a la Conca hi havia tanta boira que feia mandra submergir-s'hi, o perquè senzillament no en tenia ganes, perquè no em venia de gust fer a peu els quinze quilòmetres d'anar-hi i els quinze de tornar-ne...
Els dilluns, al mercat, era el moment de posar-se al corrent de les novetats, tant de les xafarderies de la comarca com del que deien els diaris. En el meu cas això encara era més cert, ja que en les èpoques més solitàries entre mercat i mercat no tenia cap mena de contacte amb el món, ni una minsa radio, com les que els pastors sempre portaven al sarró.
Quan va passar allò del 23F es veu que es va escaure que devia saltar-me un parell o tres de mercats seguits. I quan hi vaig tornar a anar, es veu que la notícia ja no era tant d'actualitat. El cas és que, entre una cosa i una altra, llavors no me'n vaig assabentar, fins al cap de potser mig any, un bon dia, per casualitat.
Els dilluns, al mercat, era el moment de posar-se al corrent de les novetats, tant de les xafarderies de la comarca com del que deien els diaris. En el meu cas això encara era més cert, ja que en les èpoques més solitàries entre mercat i mercat no tenia cap mena de contacte amb el món, ni una minsa radio, com les que els pastors sempre portaven al sarró.
Quan va passar allò del 23F es veu que es va escaure que devia saltar-me un parell o tres de mercats seguits. I quan hi vaig tornar a anar, es veu que la notícia ja no era tant d'actualitat. El cas és que, entre una cosa i una altra, llavors no me'n vaig assabentar, fins al cap de potser mig any, un bon dia, per casualitat.
Cases abandonades
Quan tombava pels pobles abandonats i tafanejava per les cases m'emocionava veure com havien quedat, més o menys deteriorades segons els casos, potser amb la teulada ja esfondrada, amb una cadira, un rentamans, una pastera o una gerra mig colgades per les runes... Quan hi començava a haver goteres, les teulades duraven poc, unes teulades que en alguns casos eren de lloses, grans i pesants, de mal remenar si no s'hi tenia experiència. En cedir les teulades, llavors començaven a esbadellar-se les parets: tot i ser de pedra, a l'estar rejuntades amb terra, quan la humitat hi començava a penetrar s'anaven estovant i inflant, obrint-se com magranes, i en un tres i no res s'enrunaven.
D'altres vegades eren cases encara en bon estat. Algun cop, com si n'haguessin marxat precipitadament. En una encara hi havia el llit parat, amb el coixí, els llençols i les mantes, com si qui n'havia marxat hi hagués de tornar al vespre: a la tauleta de nit hi havia quedat un got i la medicació.
M'agradava mirar els papers que de vegades hi havia escampats. Potser un quadern d'escola, algun full de diari doblegat i col.locat al cul d'un cisell, potser mig rosegat pels ratolins... M'encantava llegir aquells papers esgrogueïts. En el cas dels diaris, no per la curiositat de llegir coses passades, de fet no tenia la sensació d'estar llegint notícies de feia potser deu o vint anys, em semblava que podien ser ben bé del dia... En canvi, amb els quaderns d'escola, sí que tenia molt aquesta sensació del pas del temps.
Amb els diaris encara em passa ara una cosa semblant. No em preocupa massa la data, el fet que sigui del dia abans, o del més passat o de l'any passat... trobo que les notícies són si fa no fa les mateixes. El que m'agrada, de tant en tant, és llegir un diari amb atenció, totes les seccions, tant si les notícies són fresques com si tenen solera, incloent els anuncis, també els de lletra petita.
D'altres vegades eren cases encara en bon estat. Algun cop, com si n'haguessin marxat precipitadament. En una encara hi havia el llit parat, amb el coixí, els llençols i les mantes, com si qui n'havia marxat hi hagués de tornar al vespre: a la tauleta de nit hi havia quedat un got i la medicació.
M'agradava mirar els papers que de vegades hi havia escampats. Potser un quadern d'escola, algun full de diari doblegat i col.locat al cul d'un cisell, potser mig rosegat pels ratolins... M'encantava llegir aquells papers esgrogueïts. En el cas dels diaris, no per la curiositat de llegir coses passades, de fet no tenia la sensació d'estar llegint notícies de feia potser deu o vint anys, em semblava que podien ser ben bé del dia... En canvi, amb els quaderns d'escola, sí que tenia molt aquesta sensació del pas del temps.
Amb els diaris encara em passa ara una cosa semblant. No em preocupa massa la data, el fet que sigui del dia abans, o del més passat o de l'any passat... trobo que les notícies són si fa no fa les mateixes. El que m'agrada, de tant en tant, és llegir un diari amb atenció, totes les seccions, tant si les notícies són fresques com si tenen solera, incloent els anuncis, també els de lletra petita.
6 de febr. 2009
El Ciscu
Quan el Ciscu venia amb el ramat, durant les setmanes que s'estava per aquells tombants fèiem olla comuna. Ell hi posava tots els ingredients i jo la llenya i la companyia. Un tracte que a ell ja li anava bé, i a mi encara més.
Al vespre, al tornar de pasturar el bestiar, el que cuinava també era sempre ell, tot i que jo m'havia passat el dia badant i sense fer res d'això que en diuen "de profit". Cuinava ell perquè de mi, pel que fa als temes gastronòmics, no se'n fiava molla -ho deia així-, és a dir, gens ni mica. Feia bé. Amb més raó tenint presents els seus gustos, concrets, definits, no com els meus, més elàstics. Per exemple, mentre ell necessitava que una patata estigués exactament en el que considerava que era el seu punt just, jo me la podia menjar des de feta puré fins gairebé crua, i a sobre la mar de content.
De nit, amb el foc encès, començava la litúrgia gastronòmica. Cuinava a poc a poc, de forma meticulosa, metòdica. Un menjar que li agradava fer sovint era "la vianda". La recepta en aquest cas era senzilla: omplir l'olla amb tot el que hi hagués a l'abast, animal o vegetal, acabant de compactar l'olla amb arròs o pasta i, llavors, "per a rebaixar" -així ho deia ell-, afegir-hi una pastilla d'avecrem. El resultat era esplèndid, una olla que la giraves del revés i no en queia ni una gota de suc ni un gra d'arròs. Això sí, gustosa, bona, potent: fèiem tot el possible per a escurar-la, acabant sovint massa tips, esgotats, però contents d'haver assolit l'objectiu de ventilar-nos-la.
A ell aquells excessos no és que li convinguessin massa, objectivament el perjudicaven, però tenint en compte com ho assaboria, amb veritable delectació, suposo que la cosa quedava una mica equilibrada, perquè fer allò que ve de gust també ajuda a conservar la salut. A mi, en canvi, m'anava bé en tots els sentits, tant per la satisfacció de fer un bon sopar com perquè m'engreixava una mica, acumulant unes reserves que em permetien afrontar en millors condicions les posteriors temporades de més precarietats, durant les quals més aviat m'anava amagrint.
Al vespre, al tornar de pasturar el bestiar, el que cuinava també era sempre ell, tot i que jo m'havia passat el dia badant i sense fer res d'això que en diuen "de profit". Cuinava ell perquè de mi, pel que fa als temes gastronòmics, no se'n fiava molla -ho deia així-, és a dir, gens ni mica. Feia bé. Amb més raó tenint presents els seus gustos, concrets, definits, no com els meus, més elàstics. Per exemple, mentre ell necessitava que una patata estigués exactament en el que considerava que era el seu punt just, jo me la podia menjar des de feta puré fins gairebé crua, i a sobre la mar de content.
De nit, amb el foc encès, començava la litúrgia gastronòmica. Cuinava a poc a poc, de forma meticulosa, metòdica. Un menjar que li agradava fer sovint era "la vianda". La recepta en aquest cas era senzilla: omplir l'olla amb tot el que hi hagués a l'abast, animal o vegetal, acabant de compactar l'olla amb arròs o pasta i, llavors, "per a rebaixar" -així ho deia ell-, afegir-hi una pastilla d'avecrem. El resultat era esplèndid, una olla que la giraves del revés i no en queia ni una gota de suc ni un gra d'arròs. Això sí, gustosa, bona, potent: fèiem tot el possible per a escurar-la, acabant sovint massa tips, esgotats, però contents d'haver assolit l'objectiu de ventilar-nos-la.
A ell aquells excessos no és que li convinguessin massa, objectivament el perjudicaven, però tenint en compte com ho assaboria, amb veritable delectació, suposo que la cosa quedava una mica equilibrada, perquè fer allò que ve de gust també ajuda a conservar la salut. A mi, en canvi, m'anava bé en tots els sentits, tant per la satisfacció de fer un bon sopar com perquè m'engreixava una mica, acumulant unes reserves que em permetien afrontar en millors condicions les posteriors temporades de més precarietats, durant les quals més aviat m'anava amagrint.
5 de febr. 2009
El pinso
Viure massa austerament de vegades comporta alguns problemes. No només els obvis conseqüència de la manca de recursos, sinó també els que es generen a causa de les relacions socials, si se'n pretenen tenir o si, més aviat defugint-les, malgrat tot es produeixen ni que sigui per casualitat.
La nit plujosa que un pastor es va presentar a casa i em va demanar alguna cosa per a menjar, no era del tot cert que no li pogués oferir res. Aquells dies tenia uns quants quilos d'un pinso en teoria destinat als porcs. N'havia comprat un dilluns que havia anat al mercat; el venedor, es veu que endevinant les meves intencions, em va avisar que allò no era per al consum humà. Malgrat tot, com que l'estat de l'economia era precari, sense especificar-li qui ho havia de consumir vaig comprar uns quilos d'aquell pinso, perquè comparat amb les altres farines i pinsos d'aquell magatzem, era el que sortia més econòmic. En teoria la seva composició eren només cereals triturats, però ves a saber... el cert és que feia una ferum de menjar de porcs que imposava.
Amb aquell pinso en feia farinetes, i amb allò és amb el que anava tirant aquella temporada. Així que, a aquell pastor li hauria pogut oferir un plat d'aquelles farinetes, coure'n una mica i compartir-les. Però no em vaig atrevir, em va semblar més fàcil dir-li que no tenia res que no pas convidar-lo a un plat de pinso de porc.
Bé, tampoc és que allò fos dolent, però l'olor era ben característica, sobretot de mal dissimular davant gent del país acostumada a fer-ne grans perolades i abocar-les a les menjadores dels garrins... Crec que va ser a partir d'aquella experiència que vaig procurar tenir sempre a casa una mica de blat, amb el que, després de moldre'l, també en feia farinetes. Potser no era un gran plat per a oferir, però si més no de farinetes de blat tota la vida se n'havien menjat, com a mínim era un menjar que havia format part, en temps de més escassetat, de la tradició gastronòmica de la comarca.
La nit plujosa que un pastor es va presentar a casa i em va demanar alguna cosa per a menjar, no era del tot cert que no li pogués oferir res. Aquells dies tenia uns quants quilos d'un pinso en teoria destinat als porcs. N'havia comprat un dilluns que havia anat al mercat; el venedor, es veu que endevinant les meves intencions, em va avisar que allò no era per al consum humà. Malgrat tot, com que l'estat de l'economia era precari, sense especificar-li qui ho havia de consumir vaig comprar uns quilos d'aquell pinso, perquè comparat amb les altres farines i pinsos d'aquell magatzem, era el que sortia més econòmic. En teoria la seva composició eren només cereals triturats, però ves a saber... el cert és que feia una ferum de menjar de porcs que imposava.
Amb aquell pinso en feia farinetes, i amb allò és amb el que anava tirant aquella temporada. Així que, a aquell pastor li hauria pogut oferir un plat d'aquelles farinetes, coure'n una mica i compartir-les. Però no em vaig atrevir, em va semblar més fàcil dir-li que no tenia res que no pas convidar-lo a un plat de pinso de porc.
Bé, tampoc és que allò fos dolent, però l'olor era ben característica, sobretot de mal dissimular davant gent del país acostumada a fer-ne grans perolades i abocar-les a les menjadores dels garrins... Crec que va ser a partir d'aquella experiència que vaig procurar tenir sempre a casa una mica de blat, amb el que, després de moldre'l, també en feia farinetes. Potser no era un gran plat per a oferir, però si més no de farinetes de blat tota la vida se n'havien menjat, com a mínim era un menjar que havia format part, en temps de més escassetat, de la tradició gastronòmica de la comarca.
4 de febr. 2009
Uns pastors
Començava a fosquejar, plovinejava. Damunt de la serra feia estona que se sentia un ramat. Quan gairebé ja s'acabava de fer de ni del tot, es va presentar a la porta de casa un pastor. Havia vist de lluny el fum de la xemeneia. El seu company s'havia quedat amb el ramat, seguien la cabanera, cap al nord, cap a les pastures d'estiu. Com que no hi havia cap pleta ni corral, haurien de passar la nit al ras. A sota del paraigua, si mollejava.
No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.
Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.
Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.
Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...
No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.
Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.
Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.
Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...
2 de febr. 2009
Lo Pepito del Castell
Hi ha comarques en les que la utilització de diminutius que s'arrosseguen des de la infantesa és habitual. En aquests casos, si t'hi pares a pensar, fa gràcia dirigir-te a algú que fa anys que ha deixat endarrere la joventut, que potser a sobre es una persona corpulenta i que, malgrat tot, segueix sent conegut amb el mateix diminutiu de quan era petit.
Lo Pepito del Castell era un dels diferents Pepitos que hi havia per aquella zona. Era més aviat baixet, però concentrat, fort. Li agradava parlar i a mi m'agradava que m'expliques batalles de quan era jove. N'hi ha una que recordo especialment: es veu que, quan encara llaurava amb les mules, en alguna ocasió que alguna era revessa i no la podia dominar, se li havia llençat al coll i, arrapant-s'hi ben fort, li havia queixalat amb fúria una orella, no sé si fins que la mula, adolorida, s'amansia, o si fins que el que s'amansia i es relaxava era ell.
Lo Pepito del Castell era un home que pertanyia a la generació de pagesos que havia fet la transició de les mules als tractors, d'aquella generació que, acostumada als animals, en ocasions no acabava d'assimilar del tot les característiques pròpies de les màquines. Pagesos i pastors acostumats a tractar el bestiar de forma contundent, quan no se'n sortien de forma persuasiva, i que de manera inconscient havien traslladat aquell l'hàbit a la seva relació amb les màquines: era simptomàtic que, a la caixa d'eines del tractor, el que sempre hi tenien més a mà era la maceta, com si fos una clau anglesa universal amb la que es poguessin resoldre, a base de trompades, totes les avaries.
D'un altre poblet d'aquella zona vaig sentir explicar la següent anècdota. Un d'aquells pagesos que, acostumat a les mules, de gran havia començat a fer anar el tractor, quan a causa de la seva poca habilitat com a conductor no aconseguia fer llaurar dret el tractor, s'enfurismava i fet un energumen es posava a insultar-lo: "Malparit, cabró, fill de puta..!". Arribant a l'extrem, en alguna ocasió, d'aturar-lo, baixar i, agafant algun element contundent, alguna branca o alguna eina feixuga, emprendre-la a trompades amb el tractor, fins que s'esbravava.
D'altra banda, a aquell home les conseqüències d'aquelles reacciones seves tampoc el devien sorprendre del tot: ja devia tenir assumit que, al marge de servir-li per a desfogar-se, si abans amb les mules allò podia implicar en alguns casos eventuals despeses de veterinari, llavors les eventuals depeses podien ser de mecànic.
Lo Pepito del Castell era un dels diferents Pepitos que hi havia per aquella zona. Era més aviat baixet, però concentrat, fort. Li agradava parlar i a mi m'agradava que m'expliques batalles de quan era jove. N'hi ha una que recordo especialment: es veu que, quan encara llaurava amb les mules, en alguna ocasió que alguna era revessa i no la podia dominar, se li havia llençat al coll i, arrapant-s'hi ben fort, li havia queixalat amb fúria una orella, no sé si fins que la mula, adolorida, s'amansia, o si fins que el que s'amansia i es relaxava era ell.
Lo Pepito del Castell era un home que pertanyia a la generació de pagesos que havia fet la transició de les mules als tractors, d'aquella generació que, acostumada als animals, en ocasions no acabava d'assimilar del tot les característiques pròpies de les màquines. Pagesos i pastors acostumats a tractar el bestiar de forma contundent, quan no se'n sortien de forma persuasiva, i que de manera inconscient havien traslladat aquell l'hàbit a la seva relació amb les màquines: era simptomàtic que, a la caixa d'eines del tractor, el que sempre hi tenien més a mà era la maceta, com si fos una clau anglesa universal amb la que es poguessin resoldre, a base de trompades, totes les avaries.
D'un altre poblet d'aquella zona vaig sentir explicar la següent anècdota. Un d'aquells pagesos que, acostumat a les mules, de gran havia començat a fer anar el tractor, quan a causa de la seva poca habilitat com a conductor no aconseguia fer llaurar dret el tractor, s'enfurismava i fet un energumen es posava a insultar-lo: "Malparit, cabró, fill de puta..!". Arribant a l'extrem, en alguna ocasió, d'aturar-lo, baixar i, agafant algun element contundent, alguna branca o alguna eina feixuga, emprendre-la a trompades amb el tractor, fins que s'esbravava.
D'altra banda, a aquell home les conseqüències d'aquelles reacciones seves tampoc el devien sorprendre del tot: ja devia tenir assumit que, al marge de servir-li per a desfogar-se, si abans amb les mules allò podia implicar en alguns casos eventuals despeses de veterinari, llavors les eventuals depeses podien ser de mecànic.
28 de gen. 2009
En Piculives - 3
En Piculives era tot un personatge, un artista brillant, dotat d'una imaginació desbordant, un inventor mig tocat de l'ala, un artesà extraordinari, un bon hortolà i no sé quantes coses més. I alhora era divertit, entranyable. Irrepetible.
Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.
Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.
Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.
Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...
No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.
Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.
Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.
Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.
Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...
No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.
--
Anteriors
La llanterna:
El martell:
26 de gen. 2009
En Piculives - 2
Quan feia mesos que no el veia, una nit, de manera del tot inesperada, em vaig trobar en Piculives en un indret ben solitari, completament desapartat. Va ser una sorpresa màgica, surrealista, esplèndida.
Caminant a les fosques per un petit corriol, vaig veure més endavant un petit llum en moviment. Era ell. Anava tot cofoi, amb el seu darrer invent a la mà, la llanterna ecològica i sostenible.
A partir d'una petita mola de maneta, en el lloc de la pinça per a subjectar-la al banc de treball hi havia adaptat un mànec, mentre que pel damunt de la mola hi havia muntat una dinamo de bicicleta, amb la corresponent bombeta. Amb una mà aguantava l'artilugi, mentre que amb l'altra feia rodar la maneta de la mola, de manera que aquesta, en contacte amb la part mòbil de la dinamo, feia que la llum s'encengués, amb més o menys intensitat segons l'alegria amb què la fes rodar. Això sí, era un aparell apte només per a gent robusta i resistent com ell, perquè no era massa descansat, anar alhora caminant i fent rodar la maneta.
Explicar anècdotes d'en Piculives no és gens difícil, en protagonitzava tot sovint. Només calia conviure-hi una mica i de seguida en tenies un cistell ben ple.
Caminant a les fosques per un petit corriol, vaig veure més endavant un petit llum en moviment. Era ell. Anava tot cofoi, amb el seu darrer invent a la mà, la llanterna ecològica i sostenible.
A partir d'una petita mola de maneta, en el lloc de la pinça per a subjectar-la al banc de treball hi havia adaptat un mànec, mentre que pel damunt de la mola hi havia muntat una dinamo de bicicleta, amb la corresponent bombeta. Amb una mà aguantava l'artilugi, mentre que amb l'altra feia rodar la maneta de la mola, de manera que aquesta, en contacte amb la part mòbil de la dinamo, feia que la llum s'encengués, amb més o menys intensitat segons l'alegria amb què la fes rodar. Això sí, era un aparell apte només per a gent robusta i resistent com ell, perquè no era massa descansat, anar alhora caminant i fent rodar la maneta.
Explicar anècdotes d'en Piculives no és gens difícil, en protagonitzava tot sovint. Només calia conviure-hi una mica i de seguida en tenies un cistell ben ple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
