En Piculives

Durant uns dies que es va estar a casa, al tornar d'una de les seves passejades acompanyat de l'harmònica, en Piculives va aparèixer amb un martell de mecànic, d'aquests amb una de les puntes de bola. Un bon martell, sòlid, ben manegat. Se l'havia trobat lluny, al mig de la pista: segurament havia caigut de la caixa d'eines d'algun tractor, a causa de les sotragades provocades per les pedres i els clots del camí.

A en Piculives li agradaven les eines. No només fer-les servir, també fer-les, fabricar-les, si en un moment determinat n'hi calia alguna de característiques especials, o pel caprici i el plaer de fer-la.

Aquell martell encara el conservo. A més de ser-me útil, també em serveix per a recordar-lo a ell: la seva manera de ser inclassificable, la seva mirada seductora i riallera, la seva fèrtil imaginació, les seves exageracions, de vegades extraviades entre els límits de la realitat i la fantasia, la seva immensa vitalitat, la seva gran habilitat manipulant la matèria, ja fos apedaçant una sabata o esculpint una pedra...

Duran aquells dies compartits, el recordo també fent de faquir a la vora del foc. Llavors no bevia, i s'entretenia glopejant no sé quina mena de licor que no sé d'on havia sortit, escopint-lo després damunt del foc, provocant llavors unes grans flamarades, rient de l'espectacle amb la seva rialla sonora i extravertida, amb els ulls divertits.