Camp i ciutat (el meu pare)

Feia pocs anys que m'havia independitzat. Vivia sol i la mar de content en un poblet completament abandonat, mig enrunat, en una casa sense aigua ni llum, amb el veí més proper a uns quants quilòmetres de distància... M'agradava aquella vida, austera, extrema, tan diferent de la vida urbana que sempre havia viscut, plena de comoditats i seguretats.

Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.

Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.

En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".

El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.

Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.

Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.

--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf