El corral de la mula

M'havia compromès amb lo Joan i lo Xic per a anar a treure els fems del corral de la mula. El dia convingut em vaig presentar de bon matí a casa seva. Primer de tot, l'esmorzar: pa amb oli, una truita, ceba amanida i olives, amb el plat a la falda, a la vora del foc. Fins aquí, de primera.

El problema va ser quan, havent esmorzat, vam anar al corral de la mula, que fins aleshores jo no havia vist mai. Em vaig quedar bocabadat i espantat, en veure el panorama. Era de mal dir l'alçada de fems que hi havia, però tenint en compte que ja començaven a colgar la menjadora, pel cap baix, de fondària, n'hi devia haver un metre . No costava gens imaginar la mula, que llavors pasturava a fora, encongida allí dins, sense poder aixecar el cap per a no topar amb les bigues del sostre. Ves a saber el temps que feia, els anys, que els fems no es treien, potser la capa més fonda ja estava fossilitzada...

Però encara no s'havien acabat les sorpreses, perquè hi ha una mena de llei de la termodinàmica rural que diu que, per molta mala pinta que pugui tenir una cosa, sempre pot empitjorar molt més, fins extrems inimaginables. Resulta que les eines amb les que havia d'intentar aquella proesa estaven a l'alçada de l'intent: uns arpiots mal manegats, que no s'aguantaven al mànec ni per casualitat, una forca amb una banya trencada i les altres cada una al seu aire, una pala amb la punta doblegada, manegada amb una branca plena de nusos, un carretó mig desballestat, que com a mínim devia ser dels temps dels romans, tot de fusta, la roda inclosa, esplèndid com a peça de museu però impossible com a eina de treball.

Malgrat totes les adversitats i que, racionalment, era impossible imaginar com es podia reeixir d'aquella empresa, m'hi vaig posar. Però encara m'esperava una darrera sorpresa, un altre impediment penós que fins llavors no havia detectat: un cop carregat el carretó calia fer un trajecte d'uns vint o trenta metres fins un hortet habilitat com a femer, i aquest petit recorregut estava literalment sembrat de pedres, algunes com el puny, cosa que convertia el trajecte en extremadament lent, feixuc i penós.

No sé quants carretons de fems vaig omplir i traginar, pocs, recordo que allò se'm va fer cada cop més insuportable. Tot i haver-me compromès a fer la feina, tot i que mai em desdeia d'aquesta mena de compromisos, em vaig empescar alguna excusa i els vaig dir que ho deixava córrer. Amb algun remordiment de consciència, però alhora profundament alleujat per l'alliberament, vaig marxar lleuger barranc amunt, cap a casa, repetint-me que mai, mai més, de cap de les maneres, no tornaria a embolicar-me amb cap mena de tracte amb lo Joan i lo Xic.