El Terrible - 2

Vaig coincidir amb el Terrible només un cop, a la xolla d'un dels ramats més grans de la comarca. Ell, com sempre, hi anava acompanyant la seva colla d'esquiladors. Estava considerat el millor travador d'aquells tombants. Jo de vegades acompanyava una altra colla d'esquiladors, però havia sentit a parlar molt del Terrible, de la seva gran eficàcia manipulant el bestiar, així que, quan bastant per casualitat em van proposar d'anar a la xolla d'aquell ramat, vaig acceptar.

Físicament érem ben diferents: ell baix però cepat, musculat, forçut, jo igualment baix però escanyolit, poca cosa... Tan poca cosa que havia hagut d'aprendre a lligar el bestiar d'una manera diferent de com la gent ho feia normalment. En lloc de fent servir la força bruta, intentant aprofitar la pròpia inèrcia dels moviments de l'animal, una cosa potser més fàcil de fer que d'explicar. Com una mena d'art marcial amb les ovelles, mirant de tombar-les a terra, recollir-los les potes i lligar-les, més que obligant els moviments, acompanyant-los, buscant els gestos i les postures que ho afavorien, procurant minimitzar l'esforç, amb la major suavitat possible i, per tant, també amb el mínim neguit per part de l'animal. El cas és que funcionava. Tant que, tot i no ser ni corpulent ni forçut, sense un excessiu cansament podia mantenir un elevat ritme a l'hora de lligar les ovelles.

Per al Terrible allò va ser un gerro d'aigua freda. Veure que algú tan insignificant, tan poca cosa, a sobre neorural (sempre un estigma de cara a la gent del país), podia anar travant tantes ovelles com ell travava no li va fer cap gràcia. Gens ni mica. I la feina es va anar convertint en una mena de sord desafiament. Ell, intentant anar més de pressa, jo sense cap intenció d'anar-hi més que ell, però tampoc menys.

Malgrat tot, amb el Terrible teníem una cosa en comú: érem els dos igual de rucs. Fèiem aquella feina que gairebé ningú volia fer, per un sou que no era res de l'altre món, i a sobre esforçant-nos bastant, per no dir que molt. Per diferents motius, els dos volíem ser acceptats i respectats, i la participació en aquella mena de feines feixugues ens semblava que eren una forma de demostrar alguna cosa, d'aconseguir aquest respecte.