El Manolo - 2

Més que un hort, el del Manolo era un jardí: les cols, els enciams, les escaroles, les bledes, els rabanets, les patateres, totes les plantes les tenia barrejades amb flors i herbes aromàtiques de tota mena. Era feliç movent-se entre les seves plantes, li apassionava tenir-ne cura, i aquella felicitat i aquella passió es manifestava en els bancals florits i ufanosos. No havia vist abans, ni mai he tornat a veure, cap hort com aquell.

En un terreny costerut, a la vora d'un riuet, treballant com un escarràs havia anat fent murets de pedra seca, construint petites feixes. En aquell espai en principi tan poc indicat, amb l'únic avantatge de la proximitat de l'aigua, de mica en mica n'havia anat fent emergir el seu prodigi. Com si volgués demostrar que, si algú s'ho proposava, es podia treure el partit que es volgués dels recursos aparentment més poc adequats.

La facilitat que tenia per a aquestes feines era el resultat de tota la vida treballant amb les màns i estimant les plantes. Eren molts els horts que havia treballat en diferents indrets, i aquell tampoc va ser el darrer. Quan els camins de la vida se'l van endur un altre cop cap a d'altres tombants, encara en va posar en marxa, successivament, com a mínim uns dos o tres més, sempre amb la mateixa dedicació i semblants resultats. Fins que els anys se li van començar a fer massa feixucs, i va haver de deixar l'aixada i els arpiots.

Ara, si li parles dels seus hort, només somriu, no diu res, però veus en l'expressió de la seva cara tant una certa enyorança com l'orgullós que n'està (amb tota la raó del món), de tots aquells horts que semblaven jardins.

El Manolo

El Manolo ara ja té noranta-quatre anys, conserva el cap clar i està en bona forma. Cada diu surt sol a fer la seva petita passejada, compra el diari, torna cap a casa i se'l llegeix atentament; li segueix agradant estar al corrent del que passa pel món.

Va néixer a un petit poblet de Cantàbria. Quan va començar la Guerra Civil es va allistar de voluntari amb els republicans. Al cap de ben poc, a l'ocupar els nacionals la zona, el van tancar en un camp de concentració, on s'hi va passar uns quatre anys. Va tornar al poble quan el van alliberar, però allí, a causa del seu passat republicà i d'antigues enveges per afers de terrenys, els veïns simpatitzants del bàndol guanyador, amb el vist i plau i la col.laboració activa de la Guardia Civil, li van fer la vida impossible, tant que, després d'unes quantes pallisses, cansat de rebre llenya, temorenc fins i tot de que al final algun dia l'acabessin pelant, se'n va anar amb els maquis. Més que per una qüestió ideològica, per sobreviure; no va ser l'únic, que s'hi va afegir per aquest motiu.

Amb els maquis s'hi va estar fins que, cada cop més assetjats, la situació es va fer insostenible. Llavors se'n va anar a Bilbao i va viure uns anys en la clandestinitat, fins que una tia seva va pactar la seva entrega. El va salvar que no tingués delictes de sang, però va anar a la presó uns anys més. Quan en va sortir, tenia al voltant de quaranta anys.

Crec que tenia seixanta tres anys quan el vaig conèixer. Llavors ell vivia des de feia uns dos anys a un poblet abandonat dels Pirineus. Tenia, i encara conserva, una mirada viva i trapella, i alhora cauta. El seu cos reflectia també aquesta cautela: una mica encongit, com si volgués guardar una distància prudencial amb la gent, suposo que un vestigi dels anys tan difícils que de jove li van tocar viure.

Aglans d'alzina

En un petit poblet abandonat de només unes deu cases, a l'escola, una escola en miniatura de amb prou feines uns dotze metres quadrats, hi vaig trobar, entre d'altres papers, la llibreta d'una nena. En una de les pàgines hi havia, adornada amb una sanefa, una bonica redacció sobre les aglans d'alzina. No recordo del tot la redacció, només que deia que, torrades, les aglans d'alzina eren prou bones, però que abans se'ls havia de fer un tall, per tal que amb l'escalfor del foc no esclatessin com les castanyes.

Va ser així, gràcies a la redacció d'aquella nena (què se n'hauria fet, d'ella? on devia viure?), com a partir de llavors, quan n'era el temps, vaig incorporar les aglans d'alzina a la meva dieta, aprenent, a banda del que havia llegit, que s'havien de torrar poc i no deixar-les refredar massa, perquè si no quedaven dures i llavors eren difícils de rosegar.

Algun cop havia tastat aglans de roure, però no m'havien acabat de fer al pes, a causa de la seva amargor. Les d'alzina fins aleshores no se m'havia acudit de tastar-les, potser perquè eren més petites, i com que ja havia tastat les de roure i m'havien decebut, pensava que devien ser semblants. De vegades passen, aquestes coses, que ens despistem amb les mides, les apariències, les idees preconcebudes... i llavors ens perdem el que ens perdem.

El Copis

Després d'una caminada de potser trenta quilòmetres sense veure una ànima, gairebé tota l'estona per una carena allunyada de qualsevol poble o masia, vaig baixar per un serrat i vaig arribar a la casa del Copis, un neorural (un "jipi", segons la gent del país) que havia conegut al mercat i que m'havia convidat a passar algun dia per casa seva.

Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.

Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.

Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.

La meva mare (el cementiri)

Després de morir el meu pare, la meva mare va agafar el costum de, molts dissabtes al matí, anar al cementiri on ell estava enterrat. No hi anava sola, s'enduia uns quants nets i netes. Amb el munt que en tenia, no li costava gaire arreplegar-ne mitja dotzena i omplir el cotxe. S'hi apuntaven entusiasmats, perquè anar al cementiri amb l'àvia era apassionant, tota una aventura.

Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".

Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.

L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...

Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.

Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.

La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.

La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.

El Cel

Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.

Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.

No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.

A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).

M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.

M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...

El meu pare

Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.

En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.

Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.

Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.

Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.

El 23F

En aquella època podia passar setmanes sense veure ningú. Sobretot si el dilluns no baixava al mercat, perquè plovia, o perquè a baix a la Conca hi havia tanta boira que feia mandra submergir-s'hi, o perquè senzillament no en tenia ganes, perquè no em venia de gust fer a peu els quinze quilòmetres d'anar-hi i els quinze de tornar-ne...

Els dilluns, al mercat, era el moment de posar-se al corrent de les novetats, tant de les xafarderies de la comarca com del que deien els diaris. En el meu cas això encara era més cert, ja que en les èpoques més solitàries entre mercat i mercat no tenia cap mena de contacte amb el món, ni una minsa radio, com les que els pastors sempre portaven al sarró.

Quan va passar allò del 23F es veu que es va escaure que devia saltar-me un parell o tres de mercats seguits. I quan hi vaig tornar a anar, es veu que la notícia ja no era tant d'actualitat. El cas és que, entre una cosa i una altra, llavors no me'n vaig assabentar, fins al cap de potser mig any, un bon dia, per casualitat.

Cases abandonades

Quan tombava pels pobles abandonats i tafanejava per les cases m'emocionava veure com havien quedat, més o menys deteriorades segons els casos, potser amb la teulada ja esfondrada, amb una cadira, un rentamans, una pastera o una gerra mig colgades per les runes... Quan hi començava a haver goteres, les teulades duraven poc, unes teulades que en alguns casos eren de lloses, grans i pesants, de mal remenar si no s'hi tenia experiència. En cedir les teulades, llavors començaven a esbadellar-se les parets: tot i ser de pedra, a l'estar rejuntades amb terra, quan la humitat hi començava a penetrar s'anaven estovant i inflant, obrint-se com magranes, i en un tres i no res s'enrunaven.

D'altres vegades eren cases encara en bon estat. Algun cop, com si n'haguessin marxat precipitadament. En una encara hi havia el llit parat, amb el coixí, els llençols i les mantes, com si qui n'havia marxat hi hagués de tornar al vespre: a la tauleta de nit hi havia quedat un got i la medicació.

M'agradava mirar els papers que de vegades hi havia escampats. Potser un quadern d'escola, algun full de diari doblegat i col.locat al cul d'un cisell, potser mig rosegat pels ratolins... M'encantava llegir aquells papers esgrogueïts. En el cas dels diaris, no per la curiositat de llegir coses passades, de fet no tenia la sensació d'estar llegint notícies de feia potser deu o vint anys, em semblava que podien ser ben bé del dia... En canvi, amb els quaderns d'escola, sí que tenia molt aquesta sensació del pas del temps.

Amb els diaris encara em passa ara una cosa semblant. No em preocupa massa la data, el fet que sigui del dia abans, o del més passat o de l'any passat... trobo que les notícies són si fa no fa les mateixes. El que m'agrada, de tant en tant, és llegir un diari amb atenció, totes les seccions, tant si les notícies són fresques com si tenen solera, incloent els anuncis, també els de lletra petita.

El Ciscu

Quan el Ciscu venia amb el ramat, durant les setmanes que s'estava per aquells tombants fèiem olla comuna. Ell hi posava tots els ingredients i jo la llenya i la companyia. Un tracte que a ell ja li anava bé, i a mi encara més.

Al vespre, al tornar de pasturar el bestiar, el que cuinava també era sempre ell, tot i que jo m'havia passat el dia badant i sense fer res d'això que en diuen "de profit". Cuinava ell perquè de mi, pel que fa als temes gastronòmics, no se'n fiava molla -ho deia així-, és a dir, gens ni mica. Feia bé. Amb més raó tenint presents els seus gustos, concrets, definits, no com els meus, més elàstics. Per exemple, mentre ell necessitava que una patata estigués exactament en el que considerava que era el seu punt just, jo me la podia menjar des de feta puré fins gairebé crua, i a sobre la mar de content.

De nit, amb el foc encès, començava la litúrgia gastronòmica. Cuinava a poc a poc, de forma meticulosa, metòdica. Un menjar que li agradava fer sovint era "la vianda". La recepta en aquest cas era senzilla: omplir l'olla amb tot el que hi hagués a l'abast, animal o vegetal, acabant de compactar l'olla amb arròs o pasta i, llavors, "per a rebaixar" -així ho deia ell-, afegir-hi una pastilla d'avecrem. El resultat era esplèndid, una olla que la giraves del revés i no en queia ni una gota de suc ni un gra d'arròs. Això sí, gustosa, bona, potent: fèiem tot el possible per a escurar-la, acabant sovint massa tips, esgotats, però contents d'haver assolit l'objectiu de ventilar-nos-la.

A ell aquells excessos no és que li convinguessin massa, objectivament el perjudicaven, però tenint en compte com ho assaboria, amb veritable delectació, suposo que la cosa quedava una mica equilibrada, perquè fer allò que ve de gust també ajuda a conservar la salut. A mi, en canvi, m'anava bé en tots els sentits, tant per la satisfacció de fer un bon sopar com perquè m'engreixava una mica, acumulant unes reserves que em permetien afrontar en millors condicions les posteriors temporades de més precarietats, durant les quals més aviat m'anava amagrint.