En Jan de Cal Ritu

Estava casat amb la Rebeca.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.

Les meves àvies

"Recordo que la meva sogra era una persona molt pràctica. Era diabètica, i li donaven unes pastilles que no eren precisament petites. Quan havia begut tres o quatre vasos d'aigua i havia fet un mos de pa, si encara tenia la pastilla a la boca, obria l'estufa amb molta calma, hi tirava la pastilla i deia: 'Ja m'ha fet l'efecte'. I es quedava ben tranquil.la."

La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).

A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.

Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).

L'escopeta de la besàvia

Els meus avis paterns vivien a una masia aïllada, amb els dos fills que llavors ja tenien i amb els pares del meu avi. El meu avi volia marxar d'allí, per tal que els seus fills poguessin anar a l'escola. El meu avi i la meva àvia sabien llegir i escriure, però els pares d'ell, els meus besavis, eren analfabets. Un dia el meu avi va dir als seus pares que marxaven, que se n'anaven a viure a la capital de la comarca. Es veu que llavors la meva besàvia va agafar l'escopeta, es va plantar a la porta barrant el pas i els va dir: "Si marxeu, disparo". I és clar, de moment no van marxar, fins que més endavant es veu que la meva besàvia els va donar el vist-i-plau. Tot això devia passar al voltant del 1920.

Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.

Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert,  en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.

Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!

Ens venen a matar

La Guerra Civil va començar amb alguns membres de la família de la meva mare assassinats, i el meu avi i besavi materns a punt de ser-ho també. Això ja ho he explicat. El motiu: ser de dretes, rics i catòlics i trobar-se en la zona republicana, és a dir, per a ells l'equivocada. I es va acabar, pel que fa a la meva família materna, amb aquestes paraules de la meva àvia adreçades als seus fills: "Veniu, que ens venen a matar!"

Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.

Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.

Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.

A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.

Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.

Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.

La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la  recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:

"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...

Ortotipografia particular

(si no t'interessa l'ortotipografia, pots passar de llarg, perquè aquest escrit només tracta d'això, exclusivament)

M'han regalat el llibre "Ortotipografia", de Josep M. Pujol i Joan Solà. M'ha fet molta il.lusió. D'acord, suposo que veient com escric es pot dubtar del que dic, però són dues coses diferents. Una pertany al món de les teories i les normes, del qual m'agrada estar-ne una mica al cas. L'altre és el món quotidià, amb les seves limitacions i mandres, perquè les mandres, sobretot en el meu cas, són bastant importants. Bé, he dit dues coses, però de fet són tres: per acabar-ho d'embolicar, resulta que de vegades "el magisteri" dels experts potser no em fa del tot el pes, i en un moment donat me'n vaig al meu aire... Això també em passa.

Parlaré primer dels condicionants. De per què quan escric no faig servir negretes, ni cursives, ni versaletes, ni subratllats, ni sagnies de paràgrafs, ni tipografies de diferents famílies ni de diferents mides, ni la forma volada dels números de les referències, ni... No faig servir res d'això perquè escric amb el "bloc de notes" (la versió que inclouen per defecte els sistemes operatius Windows), i aquesta aplicació no té cap opció de format (1). Ara bé, totes aquestes limitacions per a mi es compensen amb els següents avantatges: a) obertura instantània (literalment) del programa i dels arxius; b) possibilitat de lectura no només des del bloc de notes, sinó també des de qualsevol processador de textos o navegador de qualsevol plataforma; c) mínim volum dels arxius generats.

És evident que el bloc de notes no és cap editor de textos mínimament sofisticat (de fet, només que vulguis imprimir alguna cosa ja tens problemes importants), però per escriure a raig, abocant-hi textos i després arxivant-los, és una meravella.

Com que no té opcions de format, per tal de compensar l'absència de cursives i negretes faig un ús de les cometes (simples o dobles) poc habitual (2). Reconec, alhora, que aquest ús que faig de les cometes és irregular; un mateix tipus de dilema no sempre el resolc igual, ja que encara no tinc establerta una "normativa general" que em serveixi per resoldre qualsevol tipus de cas. Desconec si hi ha més gent a qui interessi aquest tema i que hi pugui haver estat pensant, seria bo saber-ho.

El cas especial de la ela geminada. L'ela geminada l'escric sempre l.l (d'acord, un pecat mortal segons l'ortotipografia "políticament correcta"). L'escric així perquè estic cansat de veure-la a les pantalles de les maneres més insòlites, per exemple amb el punt substituït per un interrogant ("al?lucinació", "intel?ligent", etc., com en un correu rebut fa poc), o substituït per un punt immens, o  ves a saber com. Això té a veure amb els intercanvis d'informació a la xarxa, quan de vegades l'emissor i el receptor "no s'entenen bé" entre ells, i apareixen aquests bunyols (a causa dels diferents sistemes operatius, configuracions dels programes de visualització, codificacions i descodificacions de caràcters al circular per la xarxa...). Vaja, que m'estimo més escriure "al.lucinació" i saber que en principi tothom llegirà "al.lucinació", que no escriure-ho amb el punt volat i no saber, en segons quins casos, en què es pot convertir el punt volat, tot i haver-lo escrit de manera "ortotipogràficament impecable". (3)

L'altre àmbit potencialment conflictiu són els accents, susceptibles de convertir-se en ves a saber quins signes, segons l'embolic aquest de les codificacions i dels sistemes de visualització (4). Però aquí sí que sóc més covard; no m'atreveixo, a prescindir dels accents per tal d'aconseguir "un text més estable", menys vulnerable a aquestes variacions indesitjades provocades per les limitacions tecnològiques apuntades (una altra cosa és que de vegades els accents els posi poc acuradament, però aquesta és una altra història, més relacionada amb la meva mala orella i la meva mandra de memoritzar normes i excepcions).

Resumint: escrivint amb les limitacions del bloc de notes sé que els textos són ortotipogràficament més pobres i incorrectes, però tenen més probabilitats de no patir alteracions indesitjades si circulen per la xarxa. I això, afegit al que he dit al principi sobre la lleugeresa i facilitat d'utilització del bloc de notes, per a mi és determinant. (5)

Fins aquí, pel que fa al continent dels escrits. Pel que fa al contingut... suposo que de vegades seria bastant irrellevant que les meves divagacions fossin indesxifrables, a causa d'estar totes esquitxats de & % ? # $... però aquesta ja és una altra història.

En qualsevol cas, el que he dit al principi és del tot cert. M'agrada molt que m'hagin regalat aquest llibre del Pujol i el Solà (m'agraden molt aquest tipus de llibres), ja que així, com a mínim, puc saber com hauria d'escriure si volgués escriure de manera "ortotipogràficament impecable". Potser algun dia...

--
(1) El bloc de notes fa servir el codi ASCII bàsic, que no inclou opcions de format ni caràcters massa especials.
(2) Pel mateix motiu, no faig servir les cometes tipogràfiques (diferents segons si obren o tanquen), ja que en el bloc de notes tampoc existeixen.
(3) En el cas de voler publicar en paper, la substitució del grup l.l per l'ela geminada correcta no costa gens fer-la sobre el text definitiu amb la l'ordre automàtica "buscar i substituir" (cosa que d'altra banda tampoc faig, per mandra).
(4) En el cas dels accents, un "l'element contaminant" afegit són les conversions txt-html dels gestors de correu electrònic, condicionades per les preferències establertes en la configuració del programa i pel tipus de missatges rebuts. És el que pasa quan en lloc d'arribar-te, per exemple, la paraula "esdrúixola", t'arriba per exemple així, "esdr$ixola", o "esdrúixola", o...
(5) Un altre aspecte interessant del bloc de notes: crec que el vaig començar a fer servir amb el Windows 3.1 o amb el Windows 95, ja no ho recordo (llavors també feia servir el Word Star, sobre MSDOS). L'aprenentatge del funcionament del bloc de notes em devia costar uns 15 segons, i d'ençà d'aleshores, sense cap "reciclatge o actualització" posterior, l'he anat fent sevir amb regularitat. De vegades unes quantes hores al dia. És la millor i més rendible inversió que he fet en els més de 25 anys que fa que remeno eines informàtiques.

Divagacions sobre la memòria - El Joan F. - 2

Una altra anècdota del Joan F. Anem a dinar a un bar de menjars casolans, d'on ell n'és client habitual. A l'entrada em presenta a l'amo, amb qui es veu que hi té molta confiança. Li diu que quan jo era jove vaig ser campió de Catalunya de curses a peu camps a través. Com que no és veritat, intervinc per aclarir-ho. Però ell s'entossudeix, diu que sí, que ho recorda perfectament, fins i tot en dona detalls, del lloc, els altres corredors... I jo ja no insisteixo, perquè veig que seria inútil, i em limito a somriure, pensant que amb els seus records distorsionats de fet m'està fent quedar bé, està millorant la meva antiga biografia esportiva de corredor. Em diverteix.

Després, més tard, hi torno a pensar. A veure, podria ser que ell tingués aquest record distorsionat a causa del fet que algunes curses de camp a través si que les vaig guanyar, quan era jove, i resulta que ell ara les confon i es fa aquest embolic. També podria ser que a partir dels fets certs, sense ser-ne conscient hagi construït aquesta versió falsa o distorsionada amb el desig, també inconscient, de fer-me content. I en aquest cas, "per la bona intenció", li hauria d'estar agraït.

Encara tinc una altra hipòtesi, potser la més versemblant. De manera més o menys inconscient o conscient, distorsiona la realitat perquè del resultat ell en surt enaltit. Perquè hi ha una cosa que no he dit: ell era el meu entrenador. Ara, a les seves velleses, recordar els seus èxits com a entrenador (que només es poden posar en evidència a través dels èxits dels seus entrenats) suposo que li alegra una mica la vida. O si més no, avui li alegra aquesta estona. Som tan vulnerables...

D'altra banda, el cas és que amb la seva invenció no fa mal a ningú, i en canvi a ell li fa bé, de manera "que ja està bé". I pel que fa a mi, la seva invenció no m'és tampoc indiferent, de fet trobo que és una anècdota molt interessant, ja que em serveix per constatar, un cop més, la fragilitat del funcionament dels nostres caps. Per falta de memòria, per falta d'autoestima, pel desig de reconeixement, de protagonisme... poden ser tantes, les causes, són tantes, les nostres febleses...

Divagacions sobre la memòria - El Joan F.

Feia molts anys que no el veia i fa tres mesos vaig quedar amb ell. Em va impactar veure'l tan envellit, encongit, gras, caminant amb moltes dificultats, arrossegant els peus, les mans i els llavis tremolosos, amb la saliva escapant-se-li per les vores dels llavis... ell, que havia sigut sempre tan ferreny i presumit. Conservava, això sí, la mirada desperta, i aparentment també tota la lucidesa.

Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.

Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar  de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.

Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.

No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.

Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.

Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.

Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.

Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.

Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.

La jura de la bandera

Va fer la jura de la bandera a Castillejos el mateix any que jo vaig néixer. De l'estada a Castillejos n'explica algunes anècdotes en un recull de records que està escrivint ara. Aquest capítol de les anècdotes de Castillejos està il.lustrat amb una foto de la portada de La Vanguardia de dos dies després de la jura de la bandera. La fota du aquest text:

"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."

La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.

El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.

Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.

Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).

Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.

És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?

Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.

Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.

La pistola

Quan es va morir la meva mare, vam haver de buidar el pis on ella havia viscut fins llavors, durant gairebé tota la vida de casada, més els set anys finals de vídua. El pis on havíem crescut tots els fills, fins que ens vam emancipar. El procés de buidatge d'aquell pis, en el que hi havia viscut tanta gent, i en el que hi quedaven encara poques o moltes restes de cada una de les persones que hi havíem viscut, es va allargar gairebé dos anys.

La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.

Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...

Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.

De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.

L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.

Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.

Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.

La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.

El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.

Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.

Per a la Maria Pilar

Que per difícils que ens siguin les coses,
sempre conservem la capacitat de viure
"com si" no ho fossin tant.
Amb naturalitat, discreció i,
sempre que sigui possible,
amb un somriure.