Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.
Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.
Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.
Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...
No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.
--
Anteriors
La llanterna:
El martell:
