El Joaquim

Ja fa unes setmanes. Ve el Joaquim de visita i em fa petites cròniques de les seves passejades urbanes. Per exemple, em diu que als barris de la part alta de la ciutat cada vegada hi ha més filipines i sud-americanes passejant gossos o vells.

Curiós i sense presses, fa solitaris i llargs passejos per la ciutat. De tant en tant s'atura i seu a algun banc del carrer, a un parc, o a dins d'una església, per les que té una especial debilitat. A força de badar i passejar, ve recollint munts d'observacions i anècdotes que, després, si s'escau que té audiència, explica de la seva forma característica, una mica salpebrada o amb alguna herba aromàtica, amb el seu parlar lent combinat amb pauses i silencioses reflexions.

És una mena de rodamón especial, atípic. Es veu que de jove va estudiar econòmiques, cosa que li va servir per a arribar a la conclusió que una hora de treball diari és una mesura que no és saludable sobrepassar. Com que al Joaquim no li agrada jugar amb els temes de salut, al voltant d'aquesta prudència laboral s'ha anat organitzant i inventant la seva vida, mirant que fos compatible amb aquest principi fonamental de la ciència econòmica i existencial.

Parlar de tant en tant amb el Joaquim és tota una experiència, perquè a més de les anècdotes pròpies de la seva particular forma de vida va amanint les converses amb diferents referències, sobretot literàries i cinèfiles, d'obres actuals o clàssiques. Unes cites sempre escaients i que acoloreixen les seves observacions urbanes i els seus curiosos, enginyosos i divertits raonaments. És una persona original i molt culta.

D'altra banda, li agrada també molt interpretar-se ell mateix. Com tots els artistes, i ell ho és en un grau elevat, té el seu punt de narcisisme, però com que és lúcid i honest se'l reconeix amb naturalitat, senzillesa i bonhomia. És el Joaquim, absolutament irrepetible.