La Carme S.

Des del matí fins el vespre els peus viuen a la presó de les sabates. Una presó fosca i estreta, sense ventilació, amb les parets humides per la suor. En aquestes condicions, els peus dels nens petits, de dits enjogassats i inquiets, comprimits i maltractats durant tot el dia es van encarcarant, perdent lentament la vitalitat i l'alegria infantils.

Passen els anys i, un dia, de grans, de cop ens aturem i ens mirem els peus. I ens adonem que semblen de fusta. Després de tants anys de condemna s'han quedat encarcarats, inexpressius, com si fossin els d'un maniquí.

No és el cas de la Carme. Malgrat no ser ja una noia de la primera volada (té ja uns quants anys, però molt ben portats), quan fa bon temps i es pot descalçar, amb els dits dels peus acompanya, quan s'escau, el moviment de les seves mans i el discurs de les seves paraules. El moviment dels dits dels seus peus és d'allò més curiós, divertit, com si cada dit fos l'actor d'una obra de teatre amb un guió força animat.

Un espectacle difícil de seguir perquè la Carme, quan parla, posa en acció tots els seus recursos expressius, com si fos la directora de pista d'un circ en el que es representessin diferents actuacions alhora. A més del que diu (tant si parla de la família, de la feina, o d'alguna de les seves darreres troballes o idees sobre els diferents temes que l'apassionen, relacionats amb la salut, el benestar i l'alegria de viure), és bonic com ho diu: apassionadament i alhora amb un to càlid i acollidor, amb els seus ulls vius i brillants, amb la seva veu musical, amb els descriptius moviments de les seves mans acompanyant el discurs, abocada tota ella a l'acte comunicatiu: tot el seu cos participa en la conversa. Fins i tot els dits dels peus.