Parlar dels altres - 2 (desconfiar dels records)

El savis saberuts de les coses del cervell diuen que la memòria no és un arxiu de negatius fotogràfics que, quan li demanem una imatge d'un fet concret, ens en facilita un positiu absolutament fidel de l'escena que en un moment determinat del nostre passat vam enregistrar.

Diuen que cada vegada que ens pensem que "recordem un record" el que fem és explicar-nos a nosaltres mateixos aquells fets a partir de tot un conjunt d'informacions escampades per les neurones. Aquest acte de recordar, a la vegada, és arxivat novament, generant nous nuclis d'informació, que al seu torn també seran cridats quan en un altre moment "recordem de nou allò". D'aquesta manera, es van introduint de forma progressiva petites, o no tan petites, variacions en relació a "la versió original", és a dir, la versió inicialment arxivada a partir de la informació en el seu moment subministrada pels sentits.

Segons sembla, cada cop que recordem una cosa es produeix un procés que podríem dir que té un cert paral.lelisme amb el que es produeix quan algú explica una cosa a algú altre, i aquest a un tercer, i el tercer a un quart... fent que de mica en mica la informació es vagi distorsionant. De vegades provocant, quan s'acumulen molts traspassos d'informació, que costi de reconèixer la versió inicial.

Tot això no és tan difícil de creure, ja que encara que no fos del tot veritat, és una explicació que permet entendre per què diferents persones tot sovint tenim records no del tot coincidents, o gens, d'un mateix fet. Per això és tan normal que de vegades ens fem tants embolics.

Bé, la intenció d'aquest discurs era deixar constància d'aquesta fragilitat de la memòria, per tal de situar en el context adequat la fiabilitat del contingut d'aquests petits esbargiments presumptament literaris. Feina feta, punt i final.