Morir (L'Anselmo)

Com tots els grans temes, la mort i tot el que l'envolta genera una gran riquesa de vocabulari i de metàfores: aclucar els ulls, anar al clot (o al sot, al canyet), dinyar-la, estirar la pota, fer l'ànec (o coll de figa, el darrer badall, la clucaina, la ganyota), palmar-la, petar... Més aviat o més tard, toca anar-se'n al calaix, a l'altre barri o, si som creients, a sopar amb sant Pere. Ja sigui fent un pet com una bufa o apagant-nos com una espelma. Abans del moment del traspàs, quan veiem que s'acosta l'hora de morir (cessar de viure, segons el DIEC), diem que estem a les acaballes, a les últimes, a punt de fer cuec, d'anar a l'altra riba...

Des que naixem hi estem abocats. Exactament igual que un pardal, un gat o un escarabat. Però com que tenim un cap una mica més complicat i creatiu i no ens resignem a ser tan efímers com ells ens hem inventat tota mena d'explicacions sobre el que passa quan ja ha passat tot. Ens empipa ser tan poca cosa, sovint tenim un profund anhel d'eternitat, un anhel embolcallat de poesia i fragilitat, cosa que ens fa tan entendridors.

Amb els ritus, les litúrgies, sobretot religioses però no exclusivament, hem anat vestint i acompanyant aquest moment tan especial, quan algú acluca els ulls i l'alè li desapareix.

Al poble, quan algú mor encara toquen a difunts. Crec que les campanades, lentes, greus, són diferents si és una dona o un home qui ha mort. Em sembla recordar que la Lola fa anys m'ho va explicar. Però no sé si des que no hi ha campaner i les campanes, immòbils, sonen colpejades pels batalls mecànics (un so fred, monòton, lleig, fins i tot agressiu, una pena), s'ha conservat aquesta diferència.

Fa uns dies vaig sentir un altre cop les campanades de difunts. Les de l'Anselmo. Era un home bo, amb cara d'home bo, i segurament ja li tocava descansar, perquè la vida feia anys que se li havia posat bastant costeruda.

Al passeig, al banc dels avis, la desolació era gran, com sempre que es buida una de les places habituals. Cada vegada que en marxa un es fa encara més patent el compte enrere inaturable...