Parlar dels altres

Podem sentir un gran afecte per algú (o haver-lo sentit per algú que ja ha mort) i malgrat tot tenir present també "els seus bonys i forats", aquelles coses d'ell o ella que ens incomoden o que potser no trobem del tot exemplars, perquè de vegades potser generen o ens generen conflictes, o algunes incomoditats, o ves a saber...

Val a dir que aquesta és una percepció amarada d'inevitable subjectivitat, perquè tots tenim les nostres manies perceptives, i fins i tot podem viure com a molèsties característiques que altres persones consideren virtuts. Passa tot sovint.

Alhora, també és cert que tots tenim trets o aspectes que ens desplauen a nosaltres mateixos (vaja, diguem que en general, perquè hi ha patologies narcisistes que s'escapen d'aquesta regla). En la mesura que podem, són aspectes que intentem amagar, sobretot quan volem oferir la millor versió de nosaltres mateixos, la més atractiva, cosa d'altra banda ben comprensible i habitual: al capdavall, tots volem el mateix, que ens estimin. I si en funció d'aquest objectiu resulta que ens hem de maquillar una mica (els nostres valors, actituds, interessos, a més de la mateixa carcassa física), ens ho tolerem amb força naturalitat, sense donar-li massa importància.

De fet, no se'ns pot retreure, perquè en general no enganyem conscientment ningú, ja que abans hem estat enganyats, i ben enganyats, per nosaltres mateixos. El nostre cap treballa diligent de cara a construir una imatge pròpia seductora i agradable, i com que el cap és com una ceba amb capes i més capes, la part més conscient no acostuma a estar al corrent de tot el que van trafiquejant les capes més ocultes.

Quan parlem d'algú ho podem fer de diferents maneres, per exemple de maneres més graponeres o més delicades, amb saberuda sobergueria o càlida empatia. No és el mateix. Quan parlem d'algú, fer referència a aspectes seus que ell no es reconeix, o que sí però que li agradaria amagar-los, és un tema delicat. Parlar, i escriure, és fer de funambulista per l'inestable món de les emocions, pròpies i dels altres. Si no s'està atent, sempre hi ha perill de trencadissa. Ja sigui perquè es molesti aquella persona a la que ens referim, o qualsevol altra, en la mesura que consideri que "no hauríem d'haver dit allò d'en tal o en tal altre".

D'altra banda, quan parlem d'algú sobretot de qui parlem és de nosaltres mateixos. Quan parlem o escrivim, parlem de qui parlem, de fet ens retratem, tant amb el que diem i com ho diem com amb el que callem i com ho callem. A força de paraules, silencis, entonacions, anem dibuixant la nostra pròpia naturalesa. No només estètica, també traiem a la llum la nostra sensibilitat i els nostres valors. El nostre subjectiu codi moral i el seu eventual grau de solidesa ètica. Obrir la boca, o tancar-la, sempre ens defineix.